Els casos d'Arrufat i Bosch posen en entredit els protocols dels partits contra la violència masclista

La situació es repeteix en el cas d’assetjament sexual a la Conselleria d’Exteriors. El llavors cap de gabinet, Carles Garcias, va deixar la militància abans del tancament del cas intern, per la qual cosa no se li aplica cap sanció. L’única restricció és que no pot tornar a militar en la formació republicana. La direcció d’ERC, d’altra banda, ha clausurat, sense imposar cap sanció, l’expedient que havia obert a l’exconseller d’Exteriors, Alfred Bosch, que va dimitir el 9 de març després de destapar-se els abusos de la seva mà dreta. ERC considera que Bosch «va assumir ‘motu proprio’ les màximes responsabilitats polítiques que se li podrien exigir al dimitir».

«Una mala gestió i un mal protocol», resumeix sobre aquests casos l’advocada penalista experta en violències masclistes, Carla Vall. Una de les flaqueses bàsiques dels protocols és l’àmbit d’actuació: només actuen on tenen capacitat d’influència, és a dir, dins del mateix partit. ¿I qui els aplica? La mateixa formació. «L’abordatge de les agressions no ho pot fer el mateix partit, hi ha d’haver independència i no pot obeir a altres lògiques internes», opina preguntada per les exoneracions.

Una altra debilitat és la falta de concreció en les actuacions: «Hi ha conceptes en blanc, massa ambigus. Una cosa és deixar un marge de discrecionalitat i una altra de molt diferent és deixar un marge per a l’arbitrarietat», continua Vall sobre els protocols. La seva recepta passa per la creació de comissions externes i independents, protocols clars i amb garanties, i «menys corporativisme».

L’accés a la justícia

Notícies relacionades

Carla Vall: «Els protocols contra l'assetjament no poden suplir el dret penal»

Com més població, més recursos

Tant la guia de la CUP com la d’ERC es regeix per un principi de confidencialitat quant a l’anonimat i protecció de la persona agredida. Si ella no vol fer públic el cas, tot queda portes endins, tot i que això en algunes ocasions pot arribar a emparar l’agressor, especialment si continua exercint els seus càrrecs. «Els partits no poden actuar d’ofici perquè, en el cas de les violències sexuals en adults, ha de ser la víctima la que iniciï el procés judicial ja que es tracta d’un delicte semiprivat», recorda Vall. Els anticapitalistes fixen en el seu protocol que actuen d’ofici amb sentència judicial o en cas d’agressió sexual «si està en risc greu la integritat de la dona o de tercers».

¿Els protocols poden arribar a desincentivar la via judicial? Segons l’advocada, el problema rau en el fet que hi ha casos en què les persones agredides podrien triar no acudir a la justícia per la seva situació personal o pel periple judicial que suposa, per la qual cosa opten per una solució intermèdia, que seria la denúncia dins del partit. «Els protocols haurien de reconduir-se per facilitar i acompanyar l’accés a la justícia [...] Difícilment els partits poden reproduir un model paral·lel que intenti suplir els tribunals perquè no hi haurà prou mesures per a les agredides. Hi ha solucions que només pot oferir el sistema, com, per exemple, les ordres d’allunyament», diu.