Passió i mort de Companys

Companys es va refugiar primer a Saint Germain-en-Laye, després a París i finalment a La Baule-les Pins, a la Bretanya, acompanyat per la seva segona dona, Carme Ballester, i un nebot d'aquesta, Francesc.

La història d'Europa, no obstant, es va confabular contra el destí de Companys. Set mesos després que ell i els seus familiars s'instal·lessin a França, va esclatar la segona guerra mundial. El juny de 1940 la creu gammada desfilava victoriosa pels carrers de París. Els amics van aconsellar llavors al president que marxés a Mèxic, on vivia la seva filla Maria. Però ell sempre va respondre que no ho faria fins que trobés el seu fill Lluïset, desaparegut al ser evacuada la clínica psiquiàtrica bretona en què es trobava ingressat. Patia una greu esquizofrènia. Companys no va arribar a saber mai què se'n va fer del seu fill. Però la policia franquista sí que va saber on es refugiava Companys. El 13 d'agost de 1940, seguint informacions facilitades pel policia espanyol Pedro Urraca Rendueles, un grup de sis militars alemanys el van detenir al seu domicili, juntament amb el seu nebot Francesc. El president va ser afusellat dos mesos i dos dies després. Abans d'arribar al patíbul, va ser conduït a Madrid, i va passar prèviament per la Santé de París, el fort d'Hâ de Bordeus, Hendaia i Irun.

A Madrid, Companys va estar reclòs durant cinc setmanes als temibles calabossos de la Direcció General de Seguretat a la Puerta del Sol (actual seu de la presidència de la Comunitat de Madrid). Sense cap finestra amb llum solar, els seus vigilants el van torturar i el van humiliar. El van exhibir davant alguns jerarques falangistes com si fos un animal de fira. Li van escopir i li van llançar cacauets, monedes i rosegons de pa.

El 3 d'octubre va ser finalment traslladat a Barcelona. Al seu pas per Saragossa va poder posar-se en contacte amb una de les seves tres germanes, Maria de l'Alba, que viviva a la capital aragonesa. A l'arribar a Barcelona va ser reclòs provisionalment en un local provisional de la Prefectura Superior de Policia i, al cap de poques hores, al castell de Montjuïc, el bastió que des de feia dècades constituïa el símbol per antonomàsia de la repressió borbònica de les reivindicacions catalanistes i esquerranes i els murs del qual es van convertir, després del cop del 18 de juliol, en el destí final de centenars d'«enemics de la República».

Justícia al revés

Franco va fonamentar la seva decisió que Companys fos sotmès a un consell de guerra sumaríssim i executat en els bans que van implantar la llei marcial el juliol del 1936. En aquests decrets, els sublevats van disposar que s'aplicaria el codi de justícia militar a tots els que s'oposessin a l'aixecament. «La justícia al revés», com ho qualificaria lustres després el mateix Ramón Serrano Suñer, actiu ministre pronazi de Franco. «Va ser un error atribuir delictes de rebel·lió i sedició als defensors del Govern republicà, donat que aquests -jurídicament i fins i tot metafísicament- era impossible que els cometessin», va admetre el cunyadíssim del caudillo. Una demostració que el compliment de la legislació vigent no és incompatible a vegades amb la participació en una autèntica farsa.

Companys va renunciar a un advocat. Era jurista i volia defensar-se ell sol de les acusacions. Però l'autoritat castrense n'hi va imposar un d'ofici. Militar, és clar. El designat va ser un capità d'artilleria barceloní, Ramón de Colubí, que s'havia sublevat el 19 de juliol del 1936 i que va ser empresonat, jutjat i condemnat a mort a Montjuïc. Va salvar la vida per un dels nombrosos intercanvis de presos que hi va haver entre els dos bàndols al llarg de la guerra. El seu germà, militar com ell, no va tenir tanta sort i sí que va morir per trets de militants de la FAI el juliol del 1936.

El consell de guerra de Companys va començar el 14 d'octubre a les 10 del matí. Encara que es va anunciar «audiència pública», es va celebrar en el més complet secret. Cap mitjà de comunicació va poder informar de res. Els accessos a la muntanya de Montjuïc estaven rigorosament controlats per la Guàrdia Civil. I als soldats de lleva que servien a la presó i la bateria de costa del castell els van ser anul·lats tots els permisos. La majoria dels 150 assistents a l'única jornada del judici eren militars, policies, agents dels serveis d'informació del Govern i un grapat de periodistes de confiança.

Companys va entrar a la sala del judici enmig d'una gran expectació, caminant lentament, amb vestit gris, camisa blanca i, com ja era tradicional en ell des de la seva joventut, un petit mocador blanc de quatre puntes a la butxaca superior de l'americana, una peça que els anys 20 identificava els bohemis que freqüentaven el Paral·lel. Calçava les mateixes sabates estivals de lona blanca del dia en què havia sigut detingut pels nazis; el calçat amagava uns peus lesionats pels càstigs que va patir als calabossos de Madrid.

La vista oral va durar menys d'una hora. En aquest temps va ser llegit l'extens apuntament, encara que el sumari era breu, així com una peça amb els testimonis de Manuel Brabo Montero, un policia responsable d'identificar i detenir els «rojo-separatistas» durant la postguerra, i Joaquín María Balcells, metge que havia sigut condemnat per «alta traïció» per les autoritats republicanes en la contesa. També van ser llegits informes de diferents caps locals de la Falange, alguns d'ells relatius a la vida privada de l'encausat. Aquests últims van indignar Companys, que va interrompre el relator: «Protesto. El que acaba de llegir-se és fals i canallesc».

Després d'un breu recés, el fiscal va acusar el president d'«adhesió a la rebel·lió militar» i va sol·licitar del tribunal la pena de mort per a l'encausat. El defensor va al·legar que Companys mai havia emparat cap delicte comú durant el seu mandat; que sempre va evitar patiments als detinguts i empresonats, i que havia sigut fidel a si mateix i a la seva ideologia al continuar sent president de la Generalitat després de la derrota republicana. Per això, va sol·licitar que se li imposés la pena de 20 anys i un dia de presó.

Al preguntar el president del tribunal al reu si desitjava parlar, Companys es va declarar responsable de la seva actuació pública i va assumir la gestió de tots els seus col·laboradors abans, durant i després de la guerra. «La història ens jutjarà a tots en la nostra intenció», va concloure, ja convençut aleshroes que  estava parlant per a l'esdevenidor i no per al tribunal.

El consell de guerra es va acabar a les 11 del matí. El tribunal, compost per set generals, va condemnar per unanimitat Companys a la pena de mort. La sentència, confirmada pel capità general, Luis Orgaz, es compliria l'endemà a l'alba. A les sis del matí, Companys va ser conduït al fossat de Santa Eulàlia en una comitiva encapçalada per un soldat amb un crucifix. Al costat del president, dos sacerdots i el seu defensor. La nit anterior havia oït missa i combregat, abans de compartir una ampolla de xampany amb De Colubí; era una de les seves últimes voluntats.

L'escamot d'execució estava compost per soldats de lleva. El president va rebutjar que li embenessin els ulls i el posessin d'esquena a l'escamot d'execució. Es va descalçar i, abans de caure a terra, va cridar amb fermesa: «¡Per Catalunya!». El cap de l'escamot, el brigada de la Policia Armada Benjamín Benet Blanch, va haver de disparar diversos trets de gràcia al tremolar-li el pols. Va intentar quedar-se amb el mocador de l'executat, però un capità de la Guàrdia Civil l'hi va impedir.

Notícies relacionades

Lluís Companys: un judici per rebel·lió cada 84 anys

El deute històric de Lluís Companys

Les restes de Companys van ser enterrades per les seves germanes Ramona i Neus al cementiri de Montjuïc. La notícia de la seva mort va burlar censures, amenaces i silencis, i va córrer arreu del món. Franco havia comès un crim d'Estat. Va matar un home de 58 anys sense saber que havia fet néixer un símbol.

Durant els gairebé 40 anys de la democràcia sorgida després de la dictadura, la majoria dels partits polítics catalans han sol·licitat al Govern espanyol l'anul·lació del consell de guerra que va sentenciar Companys. Cap Executiu espanyol de la UCD, el PSOE i el PP s'ha atrevit a promoure-la.