Els 'mems vuitcentistes' que es van rabejar amb Isabel II surten de nou a la llum gràcies a la reedició d'un llibre extint i sucoses revelacions sobre l'autoria d'aquelles aquarel·les pornogràfiques
‘Los Borbones en pelota’, sense essa, que és com ho escrivien l’Arxipreste d’Hita i Cervantes abans que l’expressió es vulgaritzés, va ser publicat el 2012 per la saragossana Institució Fernando el Católico, editorial de llibres inesperats, però el seu èxit va ser tan immediat que es van esgotar molt aviat les existències. El natural és pensar que la raó que aquell llibre meravellosament editat sigui avui una cobejada peça extinta són les 81 aquarel·les que conté, 81 escenes dels suposats vicis sexuals d’Isabel II, una més dels Borbons que han sortit a la carrera, caricatures en què l’última reina d’Espanya, a partir de maldients rumors, va ser ridiculitzada en orgies de mal gust (mai falta la zoofília en aquestes ocasions, com molt bé podria explicar Caterina la Gran, perseguida sempre per aquesta llegenda), però en justícia cal dir que empal·lideixen al costat del text, un caramel enverinat, dit això com el més gran dels elogis cap a Isabel Burdiel, l’autora.
El llibre, segons anuncia l’editorial, sortirà una altra vegada de la impremta probablement abans que acabi el 2020, ‘annus horribilis’ de la monarquia espanyola, o sigui, que podrà semblar una oportunista reedició, sí, però no per les raons que semblen saltar a la vista, sinó per la gran advertència que formula l’autora, esgarriacries dels qui sentin la temptació (glups!) de fer un malsà presentisme amb aquestes imatges en què Isabel desenfrena la seva lascívia amb els membres de la seva cort mentre facilita les pulsions homosexuals que s’atribuïen al seu espòs i cosí carnal. Francesc d'Assís de Borbó. «Pur sexisme i misogínia», diu Burdiel, que mai s’hauria de fer servir com a munició, i menys avui, ja que són rovellades bales del segle XIX.
L’ombra dels germans Bécquer
L’ombra dels germans Bécquer“Aquestes caricatures, utilitzades per denigrar o criticar la monarquia actual, fan un flac favor als ideals republicans, en la mesura que són profundament misògines i homòfobes”, respon Burdiel, des de la seva càtedra d’Història Contemporània de la Universitat de València. Sempre és un plaer trobar algú amb l’ànima contracorrent d’un Karl Kraus i aquesta, sens dubte, és una d’aquestes explicades i excepcionals ocasions.
Les làmines necessiten primer una breu presentació. La seva existència no és un misteri, sobretot des que als anys 80, a través d’un antiquari de Barcelona, van passar a formar part dels fons de la Biblioteca Nacional. En altres països, aquest tipus de material clarament pornogràfic té la seva estada particular. A París, per exemple, és cèlebre la Collection de l’Enfer de la Bibliothèque Nationale, far que orienta tot bon erotòman francès, però a Espanya no se n’ha anat tan lluny. Una altra carència per apuntar a la llista. És més, des que es va popularitzar l’existència d’aquestes 81 aquarel·les, el debat ha girat, sobretot, entorn de l’autoria d’aquell material, ja que en el seu origen es va atribuir als germans Bécquer, Valeriano i, sí, Gustavo Adolfo, la firma del qual en aquells libels només es podia interpretar des de la perspectiva d’una conspiració palatina, apassionant, sens dubte, però sembla que infundada.
A aquesta hipotètica mirada bruta del Bécquer poeta, que caldrà suposar que practicava mentre esperava la tornada de les orenetes, dedica Burdiel algunes pàgines de ‘Los Borbones en pelota’, però són, afortunadament, les menys, perquè sobre l’autoria d’aquelles caricatures hi ha sucoses investigacions més recents que es desvetllaran aquest 21 d’octubre a Barcelona. Més sobre això ho trobaran al final del text. La veritat sembla que era molt més simple i grollera. Abans, el promès, Burdiel.
A més de ser autora de la canònica biografia sobre Isabel II, una obra per la qual va merèixer el Premi Nacional d’Història, Burdiel és coneguda també per les seves aproximacions a com les dones amb poder han estat implacablement escrutades pels seus contemporanis, sens dubte més que els homes, i fins i tot per les pròpies dones, i cita el cas paradigmàtic, per no dir de traca, de Louise de Kéralio, el més semblant a una feminista durant la revolució francesa, que quan el poble es va rabejar amb Maria Antonieta com a encarnació de tots els vicis de la noblesa (‘l’autre chienne’, l’anomenaven, l’altra gossa, en un joc de paraules pel seu origen austríac) va resoldre el cas amb una afirmació sorprenent: “Una dona que es converteix en reina canvia de sexe”.
La jugada mestra de les monarquies
La jugada mestra de les monarquiesEl que he dit al principi, ‘Los Borbones en pelota’ sembla un simple divertiment per riure una mica gràcies a la indeleble llegenda popular sobre la lascívia d’Isabel II, però hauria de ser, segons es miri, més que això, un llibre referencial. D’una banda, subratlla la jugada mestra de les monarquies europees, capaces de sobreviure a la nova era que va suposar el 1789 francès, un engany digne de Keyser Söze que van resoldre amb el que al segle XIX era, sens dubte, tot un oxímoron, l’anomenada monarquia constitucional.
Cita Burdiel, per revelar quin va ser el truc, al seu col·lega de Princeton David Cannadine: “Pot ser que la monarquia constitucional sigui de fet una monarquia emasculada, i per tant una versió feminitzada d’una institució essencialment masculina. Perquè la monarquia constitucional és el que resulta quan el sobirà és privat de les funcions masculines històriques de Déu, governant i general en cap i això en canvi ha portat, potser per defecte o potser intencionadament, a un èmfasi especial en la família, la domesticitat, la maternitat i el glamur”. És, sens dubte, un provocador punt de vista.
De l’Eva lasciva a l’Adam luxuriós
De l’Eva lasciva a l’Adam luxuriósAixí, d’Isabel II, formalment la primera monarca constitucional d’Espanya després del nefast regnat del seu pare, Ferran VII, s’esperava, doncs, que encarnés els valors cristians de l’època i, és clar, amb més fidelitat que si hagués estat un home. La seva vida va passar per tres etapes a ulls del que seria l’opinió pública del segle XIX. Va ser, segons Burdiel, “un àngel d’innocència” durant la seva infantesa, “una mare cristiana, despresa i pietosa” després i, per últim, una Eva lasciva, dona capritxosa i esclava de les seves passions. Encara que l’autora detesta el presèntim i les comparacions, no deixa de resultar curiós que també el seu rebesnet Joan Carles hagi passat per tres edats, la de príncep titella de Franco, la de clau de volta de la democràcia espanyola i, finalment la d’Adam luxuriós, capritxós i esclau de la seva pulsió pels diners.
De la degradació de la imatge pública d’Isabel II, les aquarel·les són només el clímax final. Va ser un tema recurrent de la constel·lació de revistes satíriques de l’època, molt soltes, per descomptat, quan la reina i la seva cort van sortir d’Espanya. Eren els ‘Jueves’ de l’època, revista que, poc o molt, serà un termòmetre en el futur en vista dels silencis que durant anys s’han mantingut des de l’incomprensible monarquisme periodístic. Brillaven llavors revistes com ‘Doña Manuel’, ‘El Museo Universal’, ‘El Trancazo: pasmo semanal contemporáneo’ i moltes altres més. L’exregenta Maria Cristina, una altra més, que va sortir d’Espanya a la carrera conservava almenys una retallada d’aquella premsa satírica que feia menció expressa a la seva filla i reina Isabel: “Un marido complaciente / yace en esta tumba fría / del mal afirma la gente / que nunca estuvo al corriente / de los hijos que tenía”. Les facècies i bromes sobre Francesc d’Assís, espòs d’Isabel, eren inacabables. Era, per al poble, la Doña Paquita, el que orinava assegut, llegenda que, pel que sembla, era certa i deguda a un problema genital. I el que no era, sembla, era pare dels seus fills, que es van atribuir en part al capità d’enginyeria Enric Puigmoltó, detall que queda retratat en algunes de les caricatures, en les quals Isabel II és representada com una sort de Messalina ibèrica amb benedicció papal.
Una nova teoria sobre l’autoria
Una nova teoria sobre l’autoriaTot aquell cava de malvolença es va destapar obertament, és clar, quan la reina ja va estar fora d’Espanya. Abans, només en la clandestinitat era possible imprimir andanades republicanes. Un bon exemple és l’opinió que el diari ‘La Discusión’ va publicar amb firma del periodista i socialista francès Félix Pyat: “Heu acomiadat una dona... perdoneu! Una reina, nafra del seu poble, vergonya del seu sexe, escandalosa calamitat, cúmul de totes les lleugereses d’un home, sense una sola virtut de dona; amb tots els vicis públics, sense una sola virtut privada; amb tots els pecats d’una Magdalena, sense un dels seus remordiments; beata que del confessionari ha anat al bordell; cristiana amb un serrall d’homes; Luis XV femella amb el seu parc de remugants, que ha convertit [...] el seu llit en tron i els seus estimats en els vostres reis. Aquesta és la revolució del pudor”.
Les aquarel·les de ‘Los Borbones en pelota’, a la seva manera, són la versió pictòrica d’aquell estat d’opinió. I això dona peu (com havia estat promès al principi) a reobrir el debat sobre l’autoria d’aquelles làmines, una qüestió que ha investigat l’historiador Albert Domènech, que el proper dia 21, a La Violeta de Gràcia, exposarà les seves conclusions. Sense ànim de seguir els passos del desenraonat Institut Nova Història, que reivindica la catalanitat fins i tot del big bang, Domènech ha trobat convincents proves (això opina fins i tot Burdiel) d’aquelles misògines i homòfobes caricatures es van gestar i van distribuir en cercles de tertúlies republicanes de Barcelona (la ciutat amb més trajectòria pornògrafa d’Espanya) coincidint amb l’exili d’Isabel II, però també amb una crisi econòmica catalana de categoria a què calia buscar culpables, preferentment externs.
‘Los Borbones en pelota’ no té encara data precisa de publicació, però sí el segell de pressupost d’impremta aprovat. Pot ser fins i tot que la nova edició sigui corregida i augmentada amb les novetats sobre l’autoria d’aquestes 81 làmines que la Biblioteca Nacional va adquirir (això diuen en ambients antiquaris de Barcelona) a 3.000 euros la unitat. Si cau un exemplar del llibre a les seves mans, entrin en la seva lectura com el que és, un llibre d’història. No de propaganda. Abordar-lo amb un altre afany, com assenyala Burdiel, seria inadequat. “La meta de la república no es mereix aquest nivell mesquí en el seu favor”. «La república, per als que la tenen com a meta (que no és el meu cas), hauria de ser una cosa molt més seriosa, i digna, que una forma d’Estat que per imposar-se necessita la pornografia política i la brutalització de la vida privada», afegeix com a imprescindible advertència que no hauria de ser passada per alt davant la futura reedició del llibre.
