Aquestes són les claus de la sentència que absol Trapero

1. Sense contacte amb els líders del procés

El tribunal nega que Trapero es comuniqués amb «els responsables polítics i socials de la convocatòria del referèndum» entre el setembre i l’octubre del 2017, cosa que dificulta que es concertés amb ells amb l’objectiu sediciós d’aconseguir la independència unilateral. En el judici el comissari Ferran López, que el va substituir després d’aplicar-se el 155, va afirmar que la prefectura del cos seguia per televisió les decisions del Govern.

A més, l’òrgan col·legiat va reprovar públicament el 23 de setembre les declaracions del conseller d’Interior, Joaquim Forn, i va reiterar el seu compromís amb la llei i les decisions dels jutges. Uns dies després es va reunir amb el llavors president, Carles Puigdemont, per demanar-li que desconvoqués l’1-O i en la Junta de Seguretat del 28 de setembre li va dir que compliria la llei.

2. És raonable restringir la intervenció per evitar danys

El tribunal considera «almenys raonable» que els Mossos optessin per «restringir la intervenció dels efectius antiavalots davant la possible causació de danys irreparables i desproporcionats» en les escoles en què se celebrava la votació il·legal de l’1-O, «tot i que podria haver-se optat per un altre tipus d’intervencions policials i que es pugui discutir quina hauria sigut més adequada».

El dia 1 d’octubre del 2017 «es van posar en pràctica maneres policials d’actuar que obeïen a criteris diferents, que poden analitzar-se i qüestionar-se, però la preparació, planificació i execució de l’actuació dels Mossos no pot qualificar-se com de col·laboració, ni tan sols per omissió, amb els que desobeïen les resolucions judicials i pretenien que no es complissin».

3. Ponderació d’interessos en joc

Evitar danys enganxa amb un dels arguments esgrimits per Trapero des del primer moment per justificar l’actuació dels agents al seu càrrec: «La ponderació dels interessos en joc (integritat de les persones, alteració de l’ordre públic, compliment del mandat judicial)».

En aquest sentit, la sentència considera que «el cap policial no havia de posar com a única finalitat de la seva actuació impedir tant sí com no el referèndum», perquè «si això produïa uns danys irreparables, no només podien atribuir-li la responsabilitat de la seva producció, sinó que, des del punt de vista professional, la seva gestió hauria sigut un fracàs». Això explica, segons el parer del tribunal, la seva contínua referència «als principis de proporcionalitat, congruència i oportunitat».

4. No es van aplicar els mecanismes de l’Estat

El tribunal emmarca aquesta ponderació d’interessos en la no aplicació per l’Estat dels mecanismes que té per actuar davant incompliments legals i judicials. «En un sistema democràtic avançat com el nostre, l’ordenament jurídic té prou ressorts per afrontar tots els incompliments legals i judicials, fins i tot quan provenen de les més altes autoritats d’una comunitat autònoma», diu la sentència, i a continuació esmenta l’estat d’alarma o excepció de l’article 116 de la Constitució i l’aplicació del 155.

«El fet que no s’hagués posat en marxa aquest remei constitucional davant la convocatòria, primer, i la celebració, després, d’un referèndum il·legal que mirava de ser prolegomen de la declaració d’independència d’una part del territori espanyol no justificava, sempre i en tot cas, que l’acatament de la legalitat i de les decisions dels tribunals hagués de passar per la producció de greus danys a les persones i per una alteració generalitzada de l’ordre públic a Catalunya», adverteix.

5. Mediar amb els independentistes sense acceptar pressions

Quant al 20 de setembre del 2017, dia en què es van produir els registres de l’operació Anubis, la Sala arriba a una conclusió similar i preval que s’evités «des del primer moment la reacció violenta contra ciutadans que no manifestaven una especial agressivitat».

Afegeix que els mossos van intensificar la seva actuació de forma discreta «quan va aparèixer un risc cert de sostracció de les armes que hi havia als vehicles de la Guàrdia Civil» i «van esgotar totes les possibilitats de mediació amb els que es van erigir com a líders de la protesta, tot i que fossin principals representants de l’independentisme», cosa que els feia «especialment aptes per convèncer la multitud congregada», el que no va significar tampoc que se cedís a les seves pressions.

6. Els registres es van realitzar

El tribunal destaca que gràcies a l’actuació dels Mossos es «va possibilitar la realització de la diligència judicial, tot i que els components de la comissió patissin injustament la retenció a l’interior de l’edifici a l’estar envoltats per la multitud».

Dins d’aquest context de la ponderació d’escenaris és on inscriu el tribunal que els mossos desallotgessin la façana de la Conselleria d’Economia quan «l’actuació de grups violents al començament de la nit va canviar l’escenari pacífic», cosa que ja va portar a intervenir «eficaçment» els efectius d’ordre públic.

7. Altres diligències i arrest llest

Per a la Sala també és important a l’hora de descartar la versió fiscal que Trapero tenia llest un pla per detenir el llavors president català i càrrecs i representants polítics el dia de la declaració unilateral d’independència, si l’hi ordenava l’autoritat judicial.

I recorda que els mossos «van intervenir de manera eficaç i contundent contra mobilitzacions dirigides a la celebració del referèndum, com és paradigmàtic, per la seva importància, el recolzament a la comissió judicial que registrava el 19 de setembre la seu d’Unipost, el resultat del qual va impedir la constitució formal de les meses electorals.»

8. Sense proves per als altres acusats

Notícies relacionades

Josep Lluís Trapero, el policia que va volar massa alt

ERC busca la via per recuperar militants

Com va ocórrer durant el judici, la sentència no dedica gaire temps als altres tres acusats. Això explica en gran manera la seva absolució. De la intendenta Teresa Laplana diu que el 20-S davant la Conselleria d’Economia no va passar de «servir d’enllaç del comandament de Mossos amb les unitats presents a la seu de Vicepresidència i amb la comissió judicial». 

Respecte a Pere Soler, llavors director general dels Mossos, i César Puig, secretari general d’Interior, la sentència afirma que «no van tenir actuació en el dispositiu policial d’aquelles dues jornades». Ella s’enfrontava a quatre anys de presó i ells a la mateixa pena que Trapero, 10 anys per sedició, amb l’alternativa de la desobediència.