Sánchez combat l'Espanya de l'«odi» a Abascal i demana al PP que trenqui amb ell

La prova s’entreveia senzilla, sense gairebé vent en contra, sense gairebé riscos a la vista. S’havia pres la decisió en el Govern, no sense debat previ, que calia sortir a la càrrega contra Vox, entrar al cos a cos amb Santiago Abascal, «desmuntar» l’aparador de «propaganda» ultradretana en què volia convertir el Congrés durant la seva defensa de la moció de censura. Pedro Sánchez havia preparat amb el seu equip una sessió que en la Moncloa consideraven important, que es prenien molt seriosament. Però, al final, es va escampar una sensació de sorpresa. L’examen d’aquest dimecres a la Cambra baixa no va revestir complexitats —«ha sigut un passeig»— perquè el president es va trobar amb un candidat hiperbòlic, «un bluf parlamentari», «dolentíssim» com a orador, un dirigent que va tirar dels seus ‘greatest hits’ extremistes i poca cosa més, tal com analitzaven, satisfets, diputats i ministres després d’una sessió llarga, eternament, però sorprenentment menys circense de l’esperat. 

Sánchez va esperar primer assegut en el seu escó, escoltant les peroracions del parlamentari Ignacio Garriga i del mateix Abascal. Estratègia deliberada perquè se sentissin indigestos i fins i tot soporífers els cops de puny de Vox. Havia donat ordre als seus per respondre als atacs amb escrupolós silenci, i el grup socialista (i el d’Unides Podem) va obeir. «No entrarem en cap de les seves provocacions al llarg de la moció de censura», va prometre quan va pujar a la tribuna d’oradors. Després, va centrar la seva rèplica i la seva dúplica –d’una mica més d’una hora cada una– sobre dos eixos: el combat ideològic de la ultradreta, l’oposició del seu projecte i gestió davant l’«Espanya tenebrosa» que «estima» i vol Vox, i la petició a Pablo Casado perquè trenqui amb la ultradreta, perquè «interrompi» la seva deriva i voti no a la moció.

Però el president va voler baixar al cos a cos amb Abascal a poc a poc. Fins i tot semblava en l’arrencada que desdenyava la confrontació per centrar-se en la defensa de la seva gestió en l’Executiu, especialment en la lluita contra la pandèmia, el «virus xinès» amb què martellejaven incessantment Garriga i Abascal. Sí que va qüestionar primer els propòsits de la moció: la recerca d’un «plató» privilegiat per «sembrar discòrdia i odi entre els espanyols», provocar la «confrontació» i «distreure les energies» que haurien de bolcar-se en la Covid, l’intent de llançar una «opa hostil» a Casado. 

Abascal, en suma, «no va més enllà de l’insult i la desqualificació». Sense «proposta». «Bé, una, com hem d’anar vestits. Després dirà que no és feixisme, que és estilisme», va ironitzar el líder socialista, responent a la filípica que el cap de Vox havia llançat a ses senyories per no vestir amb el que ell entén com a decòrum. Perquè el que la formació ultraconservadora «odia i nega» és l’«Espanya diversa», «solidària, tolerant, progressista i europeista» d’avui i que defensa l’Executiu de coalició. 

«Hereu de la ultradreta»

Sánchez es va afanar a recordar les principals mesures adoptades pel Govern en aquests primers mesos i per remarcar que queden reptes per endavant, per als quals reclama «unitat». I es va aturar en la defensa d’Europa, de l’Estat autonòmic, la transició ecològica i digital, el combat contra la violència de gènere, el diàleg territorial, la cohesió social, l’ingrés mínim vital i fins i tot la victòria de la democràcia sobre ETA. El que Abascal ofereix, va contraposar, és el «camí de l’odi», empaquetat aquest dimecres en un «acte de propaganda de fúria i xoc». 

A partir de llavors, el president es va dedicar a intentar tombar les proclames ultradretanes, les propostes «marcianes» d’Abascal, el seu discurs inequívocament trumpista i l’enfilall d’exabruptes i fal·làcies que havia proferit a la tribuna. «No és xerrameca, adverteixen. El Govern és il·legítim. El Govern és criminal. Els homes ja no són homes, estan sotmesos a les dones, els bàrbars ens envaeixen i la nació està a punt de desmembrar-se –es va burlar–. I per a súmmum, un virus xinès». Abascal l’havia pintat com un «mentider sense escrúpols capaç de fer qualsevol cosa» i el capità del «pitjor Govern en 80 anys d’història».

 No era la primera vegada que el líder ultra feia aquesta referència temporal de «80 anys». O sigui, que l’Executiu de Sánchez és pitjor que 40 anys de dictadura. «Pitjor que el Govern que es va inclinar davant Hitler, pitjor que el Govern que va perseguir, va empresonar i va executar milers d’espanyols després de la guerra civil», «pitjor que el Govern que va proscriure la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, que va perseguir, va executar i va empresonar sindicalistes», pitjor que el que va perseguir homosexuals i va tractar les dones com a «menors», «pitjor que el règim més corrupte de la història». Tot això per recalcar l’ADN de Vox com a partit «hereu de la ultradreta» de llavors, la del franquisme. 

El líder de l’Executiu va insistir que Vox no té «solucions» als problemes reals, però tampoc capacitat de gestió. I llavors va recordar a Abascal que, quan Esperanza Aguirre liderava la Comunitat de Madrid, ell va dirigir el que després va anomenar «xiringuito», la Fundació per al Mecenatge i el Patrocini Social, que no va aconseguir ni un sol ingrés durant el seu mandat, pel qual va cobrar 82.000 euros a l’any. Però Abascal, va afegir, ni tan sols té «ideals», perquè parla de «pàtria» sense parar i realment «odia Espanya tal com és».

Només «estima l’Espanya tenebrosa de Torquemada», li va deixar anar. Com tampoc defensa la «llibertat», perquè el que busca és l’«opressió» dels que no pensen com Vox, va rematar. Sánchez no parava de repetir que la ultradreta defensa un projecte divisiu, que persegueix l’«enfrontament» quan és moment de la «unitat». «Són el contrari a l’esperit constitucional», «els molesten els avenços que als altres els alegra», com la derrota d’ETA fa nou anys. 

El «triomf» de la foto de Colón

El president va recórrer tant en la seva rèplica com en la dúplica, i amb tota la intenció del món, al papa Francesc. D’ell va citar la seva última encíclica, ‘Fratelli tutti’, per advertir la connexió de les paraules del Pontífex, que veurà el pròxim dissabte al Vaticà, amb el seu projecte. Perquè Jorge Bergoglio, va apuntar, clama contra els nacionalismes agressius, demana que els rics contribueixin més, reclama acollir els immigrants i implora la integració i alerta dels efectes del neoliberalisme. «Menysprea la figura de Francesc. ¿S’ha adonat d’això?», va ironitzar. 

Abascal siente que el Congreso representa una España que él y su partido aborrecen: una España plural, solidaria, europeísta. Por eso quieren dividirnos. Esa es la verdadera razón de su Moción. Pero han subestimado el poder de la democracia; nuestra sociedad apuesta por la unidad pic.twitter.com/VZVTwB6cQJ

— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) 21 de octubre de 2020

Sánchez va reconèixer a Abascal un «gran triomf polític». La foto de Colón, aquella concentració del mes de febrer del 2019 a la plaça madrilenya que va sumar el seu partit, el PP i Ciutadans. Aquesta imatge li va servir per remarcar que Vox no suposa un «perill per la força dels seus vots», perquè mai serà una formació majoritària, però sí que ho és perquè «contagia les seves idees a la dreta tradicional», al PP. «Aquest és el corredor que han obert, imposant la seva estratègia d’odi, insults i provocacions, arrossegant» al seu pas els populars. 

Va ser llavors quan el president es va dirigir a Casado. Portava la intervenció molt mesurada. En lloc d’atacar-lo amb duresa, va preferir situar-lo davant el mirall, prevenir-lo i exigir-li que rebutgi la moció de censura. El PP, li va etzibar, «no és el beneficiari, sinó el blanc» de la iniciativa. «De vostè depèn que l’autoritarisme, la fúria i la intolerància prevalguin a la dreta, no es deixi arrossegar», «no regali» a Abascal un «èxit» que es tornarà contra tots, i sobretot contra ell mateix. «Interrompi aquesta deriva que es va iniciar en el moment en què la ultradreta va infiltrar les seves idees al cervell del PP», «talli» la seva relació amb ella, el va apressar. Casado es removia en el seu escó incòmode, sabent-se el focus d’una moció disparada més contra ell que contra Sánchez. 

El líder socialista va avisar Casado que Vox l’engolirà si no li posa fre, mai en tindrà «prou», li posarà una «prova més alta». «Creuran apaivagar-los però sempre demanaran més, i com més cedeixin més els menysprearan i més els anomenaran dreteta covarda», va afegir. Per això, no n’hi ha prou amb abstenir-se». Era la mateixa crida que havia fet el número tres del PSOE, José Luis Ábalos, dilluns passat. 

En la dúplica, Sánchez va caminar sobre els seus passos amb un missatge deliberadament conciliador cap al PP. Li va remarcar que tot i que el separin «moltes diferències», els dos grans partits poden «arribar a acords». «Jo el veig com a adversari, no com a enemic. Si així ho creu, voti no a la moció». Si rebutja la iniciativa, «trobarà en l’altre costat una majoria d’escons». «Creui aquell pont, i si ho fa crec que podrem retrobar-nos i contribuir a la necessària entesa que ens demana la societat», va assenyalar Sánchez, per incidir que Espanya necessita una dreta, tan conservadora com vulgui, però «compromesa amb la Constitució i amb el correcte funcionament de les institucions democràtiques».

Entre línies, es podia llegir el nou oferiment al PP perquè pacti la renovació dels òrgans pendents, entre els quals el Consell General del Poder Judicial. Però també el va reconvenir per haver «difamat» i «perjudicat el país» en les institucions europees, i aquest «no és el camí» per ser el cap de l’Executiu ni per liderar l’oposició. 

«Ha volgut utilitzar la Constitució per a un acte de propaganda, fúria, odi i xoc», va concloure Sánchez, dirigint-se a Abascal. Però Vox «comet un greu error». «No han calculat la força de la Constitució i de la democràcia», li va dir, advertint-lo que la votació d’aquest dijous demostrarà com la immensa majoria del Congrés rebutja la «proposta d’odi» de la ultradreta. «Avui no convencerà, com tampoc vencerà», va apuntar, per també convidar els portaveus que no es deixin «arrossegar per la provocació» dels extremistes, perquè això és el que volen ells. I no ho va ser. En absolut. 

«Tot el que diu és mentida», li va etzibar Abascal al president en el seu primer torn de rèplica, acusant-lo de fer una «caricatura brutal de Vox» per justificar la seva aliança amb Pablo Iglesias i el seu diàleg amb els partits independentistes. A més, el líder ultra va rebutjar no estimar Espanya, com li va dir Sánchez, i va admetre que l’estima «d’una manera diferent» a la dels socialistes. Abascal va remarcar que sí que havia presentat propostes, però el que ocorre és que el PSOE «odia tot el que desafia la dictadura progre», informa Miguel Ángel Rodríguez. Però el cap de Vox amb prou feines es va molestar a contrareplicar a Sánchez. Va ser breu, reiteratiu, igual de tediós que en el seu primer torn. 

La gran mayoría cierra el paso al proyecto de odio, furia y choque de la ultraderecha. VOX no convencerá, pero tampoco vencerá. Más avance, derechos y libertades, entendimiento. Ese será el resultado constructivo de esta #MociónDeCensura. El de una gran democracia como es España. pic.twitter.com/GvaCBw1nAc

— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) 21 de octubre de 2020

Sánchez no es va sentir compel·lit a canviar el seu guió en la dúplica. Es va dedicar a desmuntar les raons esgrimides per Vox per raonar la moció de censura. I es va embardissar amb ell a compte del terrorisme, retraient-li que ni tan sols secundés, el 2002, quan era líder de Noves Generacions del PP, la manifestació de rebuig de l’atemptat que va patir el dirigent socialista Eduardo Madina. «Ja utilitzava el terrorisme com a indigna arma política. És un depredador sense valors i sense cap tipus d’escrúpols», li va retreure. 

Després del debat, la major part de l’Executiu va desaparèixer dels seus escons, prova de la baixíssima expectació que quedava ja a la Cambra. Ministres i diputats respiraven alleujats per la intervenció del cap, per haver trobat «el punt exacte, en to i contingut», per haver confirmat la seva impressió que la moció amalgamarà la majoria de la investidura.

Notícies relacionades

L'1x1 d'una moció amb sorpresa final

Moció de censura de Vox: resultat de la votació

Però també expressaven certa amargor per la «pèrdua de temps», pel festival ultra que va emborratxar la Cambra. I amb «sorpresa» pel «pèssim nivell» exhibit per Vox. «Són molt dolents en tribuna, però no és el Parlament el seu àmbit de propaganda», intervenia un pes pesant del Gabinet, apuntant que el xou estava orientat a la feligresia conservadora, res més.

Però la prova, almenys, estava superada per al Govern. El paperot, deien, continuava sent per a Casado, que revelarà el seu vot aquest dijous. «A Pedro l’he vist molt bé i molt ben vestit», indicava amb sarcasme una ministra. I és que, com apuntava una dirigent socialista de primer nivell, «si no fos perquè Vox és la tercera força política» i perquè sosté el PP en comunitats i ajuntaments, l’espant que segons el seu parer van presenciar les Corts «faria riure».