L'escó buit de Pedro Sánchez

Hi ha moltes preguntes: ¿què li passa al president del Govern?, ¿a què es deu la gran escapada que ell i el seu gabinet protagonitzen en aquest moment crucial de la societat espanyola?, ¿com és possible –s’interroguen dirigents del PSOE– que s’estigui entregant la interlocució amb Catalunya a Gabriel Rufián i a ERC en detriment del protagonisme del PSC, just en aquesta crisi?, ¿per què Sánchez ha alterat tant i de manera tècnicament caòtica el paradigma de la gestió de la pandèmia respecte de la primera onada?

Episodi de resignació

Totes aquestes qüestions i algunes més es formulen fins i tot als voltants de la Moncloa. Però no hi ha explicació convincent en termes polítics. El reial decret d’alarma –que Sánchez volia que es declarés a iniciativa de les autonomies i les previsions de la disposició que descarrega la gestió de la pandèmia sobre els presidents autonòmics– està creant una situació de gran confusió perquè, a més, no s’ha aconseguit una comunicació de crisi que ofereixi amb claredat i senzillesa instruccions als ciutadans. L’episodi de resignació de l’Executiu davant les pretensions de la presidenta de Madrid i de la Generalitat, que reinterpreten amb arbitrarietat la lletra del decret d’alarma, augmenta la sensació que Sánchez està en una disposició d’ànim estranya.

Encara més quan –també de forma poc comprensible des del punt de vista jurídic– entrega a la Comissió Interterritorial de Salut, un òrgan coordinador que només aprova recomanacions que s’adopten per consens dels consellers de Salut de les autonomies presidit pel ministre de Sanitat, l’exorbitant capacitat de prescriure d’aquí a quatre mesos la continuació de l’emergència fins al 9 de maig o el seu aixecament, tot això en funció d’unes dades de contagiats, morts i hospitalitzats que no resulten prou fiables. Perquè ho siguin, els especialistes en salut pública demanen que els controli i sistematitzi l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

El Consell Interterritorial com una mena de nou òrgan federal –sense que ho sigui en absolut– i la delegació de la gestió de la pandèmia en els presidents autonòmics, sense que ni l’un ni l’altre s’hagi acompanyat d’una forta estructura administrativa i política d’obligada coordinació i acatament, desconstrueixen la governança de l’Estat, que no està preparada per a aquesta brutal transferència de responsabilitats des del Govern central a les administracions autonòmiques en aquesta conjuntura tan catastròfica. Això no és cogovernar.

El temut confinament

La virulència de la pandèmia ofereix un horitzó incert sobre la suficiència de les mesures que s’estan implementant i ja s’aventura que seran les comunitats, una altra vegada, les que aviat demanaran un nou decret d’alarma que permeti el temut confinament domiciliari, de moment no contemplat en la disposició aprovada i prorrogada. Una tornada a la reclusió a les cases –mesura que estan adoptant un altre cop països veïns– es vol evitar tant sí com no per raons econòmiques i socials. La situació està alterant el quadro macroeconòmic en què es basa el projecte de Pressupostos i una reiterada aturada de l’activitat econòmica comportaria una dificultat addicional per quadrar els comptes amb l’aproximació necessària perquè, a més de seguretat jurídica, n’hi hagi de pressupostària.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El punt d’inflexió el marcarà la capacitat d’absorció que ofereixi la xarxa hospitalària i, en particular, l’ocupació dels llits a les ucis. La pressió augmenta. Tant de la infecció com de la fatiga psicològica dels ciutadans, que encaren els ponts de novembre i desembre i les festes de Nadal amb expressions de desconcert i perplexitat. El país necessita un fort lideratge –com els de Macron, Merkel o Conte– i algunes referències que l’orientin en la crisi més forta de totes les viscudes en les quatre últimes dècades. Ara és el pitjor moment perquè Sánchez deixi la cadira buida, delegui més del compte les competències del seu Govern i eviti el Congrés, al qual acudirà, per a dació de comptes, cada dos mesos, assoliment que s’atribueix triomfalment el portaveu republicà a la Cambra. Entre ell i la política de la Generalitat i la d’Ayuso a Madrid, amb els Pressupostos pendents, amb problemes a la Unió Europea (UE) tant polítics com financers, entre altres, Sánchez sembla que està travessant –malgrat majories puntuals en el Congrés– per una sotragada significativa.

Comiat

Aquesta és la meva última crònica a EL PERIÓDICO. Després de gairebé tres anys de col·laboració, altres ocupacions professionals m’impedeixen continuar en aquest diari exemplarment plural, obert i constructiu. Gràcies al director Albert Sáez –el primer que es va interessar per la meva incorporació– i als seus predecessors, Anna Cristeto, Enric Hernández i Joan Tapia, company molt estimat. I, per descomptat, a vostès, els lectors, que amb els seus comentaris, crítics o elogiosos, m’han ajudat més del que es poden imaginar. No deixaré de mirar Catalunya amb un afecte indestructible i constant.