Pressió a Sánchez perquè esquivi Bildu, freni Iglesias i retingui Cs

Ja ho han verbalitzat uns quants barons, l’últim, i de forma contundent, Emiliano García-Page, aquest divendres a la SER: «Això de Bildu no s’entén». Però el desassossec és compartit per altres alts càrrecs i per membres del Govern. La direcció ha intentat tapar l’esquerda, molt ofuscada aquesta vegada per uns comentaris que entén com a «inoportuns». Sí que comparteix, i aquí sí que hi ha més consens, la incomoditat per l’«exhibició», que Pablo Iglesias va fer de l’anunci de Bildu, dimecres passat. El fet que s’afanyés a proclamar els independentistes bascos com a integrants de la «direcció de l’Estat» i que empenyi i empenyi per treure Cs de la negociació pressupostària. 

La suma de tots aquests elements han sigut gasolina dins el PSOE. La cúpula de Pedro Sánchez està habituada que es desmarquin dos presidents, el de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, i el d’Aragó, Javier Lambán. Aquest últim, de fet, ja havia dit dimarts que li resultava «inquietant» ERC com a soci.

El gir de guió va arribar dimecres, quan la cúpula es va sorprendre pels tres tuits que va escriure Guillermo Fernández Vara, quan va advertir que li resultava «dolorós» que Bildu pintés res, que fos rellevant. El cap de la Junta d’Extremadura és un dirigent reconegut per la seva lleialtat indubtable a Sánchez, amb qui es va alinear quan van passar les primàries del 2017. Fins ara s’havia mantingut en silenci, però va entendre que aquesta vegada havia de mostrar el seu desacord. Com expliquen al seu entorn, pels votants –«ja ens estan insultant»– i pel temor que Podem desfiguri el projecte socialista. El secretari d’organització i ministre de Transport, José Luis Ábalos, li va demanar en privat que es contingués amb les seves declaracions. 

«Això de Bildu no s’entén»

El recolzament de Bildu, un dels eixos del debat de totalitat al Congrés, va ser també reprovat, de manera més subtil, pel president asturià, Adrián Barbón, sanchista inequívoc i dirigent molt pròxim a la número dos del PSOE, Adriana Lastra. «No és un plat de bon gust» un acord amb els ‘abertzales’, va dir dijous a Onda Cero. Susana Díaz, desactivada com a rival, sí que va fer veure el seu malestar: la seva posició és coneguda i ella no comparteix «res ni amb Bildu ni amb Otegi». El següent esglaó el va pujar Page aquest divendres a la SER. No només per advertir que «això de Bildu no s’entén». Al baró castellanomanxec també li sap greu la influència dels morats. 

«Tot això que està passant –va assenyalar– no respon a conviccions del PSOE, és combregar amb rodes de molí a què ens obliga Pablo Iglesias». El que l’irrita és el «tacticisme permanent», perquè «a Espanya tothom sap que els Pressupostos són la clau de volta d’aguantar tota la legislatura». «Veig amb preocupació que Podem ens marca l’agenda i ens arrossega a una cantonada del tauler polític que està molt fora del lloc habitual de les grans majories del PSOE», va afegir. «El panorama és desolador», indiquen succintament en l’entorn de Lambán. 

«És gent que viu permanentment irritada –repliquen amb enuig a Ferraz–. Aquí els del PSOE defensem tirar els PGE endavant. Si volen ajudar, que es posin a sumar i deixin d’importunar, que tenim molta feina». Sánchez va obviar la polèmica durant la seva visita a Pamplona, en què va ser rebut amb una esbroncada, justament per l’aproximació a Otegi. Entre avançar o quedar-nos com estem, el Congrés fa un pas i decideix avançar. Amb això, Espanya diu adeu per fi al passat i obre la porta definitivament a un futur d’estabilitat i de progrés», va assenyalar a la capital navarresa. 

A la cúpula es reconeix, no obstant, que potser va faltar «pedagogia», explicar que aquest episodi havia d’arribar i que cal «normalitzar» Bildu, paraula que va fer servir Ábalos. Tot hauria sigut més senzill, diuen, sense l’ostentació d’Iglesias. És com quan et tapes amb una manta, diuen a Ferraz, que «sempre hi haurà descontentaments». «Però per això cal fer-ho tot molt bé i no fer la sensació que és Podem qui ens porta a aquest territori», remarca un càrrec de la seu, que deplora que la setmana hagi sortit tan «malament». 

«Els barons han de ser més continguts, que no tenen eleccions aviat, i la direcció federal ha de saber aguantar una mica i preparar el terreny», concedeix un secretari general alineat amb Ferraz. «És clar que no agrada», sentencia un president autonòmic, «està clar que hi ha un component emocional, però els vam dir que o bombes o vots, i ara no ens podem fer enrere». «Crec que hem de ser més consistents en les nostres conviccions. Els vam vèncer i ara toca fer política. Bildu va sortir així per fotre el PNB. El que no s’entén és que el Pablo faci el joc a Otegi quan els perjudica a Euskadi», apunten des del PSE. Una altra presidenta coincideix amb aquest diagnòstic, però entén la crispació d’alguns barons perquè fan cas de la seva pròpia «realitat» territorial. 

«Tenen raó amb la seva incomoditat –apunta un altre baró–, però tot seria més fàcil si el PP fos més sincer i ajudés». La Moncloa i Ferraz s’han proveït d’un argumentari amb les coincidències de vot de la dreta amb l’esquerra ‘abertzale’, per desmuntar les «mentides del PP». «Si tan orgullosos estan, que surtin i ho defensin amb rotunditat i sense màscares», protesta no obstant un ministre, molt emprenyat amb la decisió d’incorporar Bildu i de la «cantarella» d’Iglesias. Des del PSC, creuen que la polèmica és una «exageració». «Aconseguir que uns independentistes donin suport a uns Pressupostos de l’Estat em sembla meritori», indica un màxim responsable del partit germà.

Tots coincideixen, no obstant, que el prioritari és salvar els PGE, perquè és la manera de canalitzar els fons europeus, i que tocarà patir un altre mes. «Necessitem aquests comptes, i no oblidem que la dreta pretén fer caure el Govern», glossa un dirigent andalús. El malestar intern no té traducció pràctica perquè en cap cas es pretén tombar el líder ni hi hauria opcions de fer-ho, perquè Sánchez va configurar el 2017 un PSOE a la seva mesura. Però sí que denota l’escàs debat intern, que ara es nota més per la pandèmia: el comitè federal no es convoca des de febrer, i les reunions de la direcció serveixen per reforçar l’acció de l’Executiu de coalició. 

El pantanós món de les abstencions

Els socialistes insisteixen que intentaran no perdre els taronges per als PGE, també perquè estratègicament volen mantenir-los a prop, pel que pugui passar en el futur. De fet, hi ha dirigents que no dubten que si en la pròxima legislatura a Sánchez li sortissin els números amb els liberals, amb Inés Arrimadas al capdavant, hi optaria. Altres quadros creuen que no, que la coalició amb els morats està consolidada i sobreviurà a aquest mandat, però sí que consideren que el president vol tenir les mans lliures per decidir. «Cal tenir una mirada més oberta, i parlar amb Cs i amb qui es pugui. També per no renunciar a l’espai del centre, que hem de continuar ocupant. I perquè no s’aglutini el vot de la dreta, és important ajudar Cs perquè tingui el seu espai. Generar la complicitat més gran possible per aïllar el PP», indica un president regional. Iglesias tira pel camí contrari, i aquí hi ha la gran pugna: sap que si atrau Sánchez al seu costat, els taronges no tindrien opcions de fer de frontissa. El PSOE, mentrestant, prefereix deixar les portes obertes i apostar per la transversalitat. 

Des de la direcció de Cs no s’amaga la bona relació que s’ha creat amb la Moncloa després de mesos negociant les pròrrogues de l’estat d’alarma i, aquestes últimes setmanes, analitzant alguns capítols dels Pressupostos.

Alts càrrecs de la formació taronja se senten especialment cuidats per alguns ministres i alguns col·laboradors de Sánchez, i creuen que estan mimant Inés Arrimadas (la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ho va fer dijous a la tribuna del Congrés), perquè volen ajudar Cs a reconstruir-se i que es converteixi en un veritable partit frontissa per si li pot ser útil a mitjà termini. Per si pot ser el recanvi del tàndem Podem-ERC.

Fa setmanes que Arrimadas li demana a Sánchez que opti per la «via moderada de Cs», però en el partit taronja saben, perquè ho han admès de mala gana en alguna roda de premsa, que aquesta opció obligaria el cap de l’Executiu a abandonar el «bloc d’esquerres» que el va investir i entrar en el pantanós món de les abstencions. El PSOE té 120 diputats, per la qual cosa necessita el recolzament de diversos grups per tirar la legislatura endavant.

Si el cap de l’Executiu fes combregar Unides Podem (35 diputats) amb Cs (10) i afegís els diputats taronges al ‘sí’ als PGE, hauria d’aconseguir retenir també els del PNB (6) i els d’alguns regionalistes (el diputat càntabre, el de Terol Existeix i un dels dos canaris, per exemple). Aquesta aliança dona 174 diputats i, per assegurar-se l’aprovació dels comptes, necessita més ‘sís’ que ‘nos’, pel que hauria de continuar negociant, ja que n’hi continuaria havent 176 que els podrien tombar.

En aquest punt s’afegeix la variable de les eleccions catalanes, que complicarien encara més l’operació del PSOE. Amb els comicis del febrer, l’abstenció d’ERC es presenta molt difícil. Una mica més factible podria ser guanyar-se la dels quatre diputats del PDECat, que s’han divorciat dels seus altres companys de JxCat al Congrés i des de fa setmanes han establert la seva pròpia estratègia. 

Notícies relacionades

Sánchez i Iglesias, un any de convivència entre frecs

Montero vol Cs en els Pressupostos malgrat la pressió d'ERC i Podem

Els socialistes tenen fins a la setmana del 30 de novembre al 3 de desembre per fer càbales i la seva màgia negociadora. Aquests dies es votaran l’articulat i cadascuna de les seccions dels Pressupostos. El Govern necessita una majoria simple en totes, perquè no aconseguir-ho en només una de les seccions suposa la invalidació de tots els comptes i no podrien seguir el camí fins al Senat. El PSOE també podria canviar de socis segons cada apartat i quadrar el cercle de comptar amb la majoria d’esquerres (inclosa Bildu) i Ciutadans, segons la votació, tot i que normalment els governs solen arribar a aquesta jornada clau amb una majoria armada i no la deixen a mercè d’aliances variables. En els últims, per exemple, Mariano Rajoy va tancar un pacte amb el PNB i Cs, tot i que en alguns punts també s’hi van sumar altres grups.   

«No et pots jugar el partit a un escó. El ser o no ser d’aquesta legislatura està en aquests comptes. Cal tirar-los endavant, perquè després la gent en veurà l’efecte a les seves butxaques», adverteix un senador socialista. L’opció b no és una via gens senzilla. I aniria molt ajustada. Per això el PSOE vol córrer per tenir a les mans els PGE, girar full i centrar-se en la resta de la legislatura. Abans, i això ho assumeix tothom, s’haurà de tragar, perquè el Parlament és el que és.