Mudança al Pazo de Meirás

Aquest divendres es compleixen 45 anys de la mort del Franco i l’aniversari, per segon any consecutiu, ha estat precedit d’un cop als nostàlgics del franquisme. Si el passat 20-N va estar marcat per l’exhumació de les restes del dictador del Valle de los Caídos, aquest 20 de novembre serà recordat per la devolució a l’Estat del Pazo de Meirás, un dels baluards principals de la dictadura.

El jutjat de primera instància número 1 de la Corunya ha escrit una pàgina de la història al condemnar els hereus del dictador a tornar a l’Estat la seva residència d’estiueig, que tenien a la venda per vuit milions d’euros. La jutge Marta Canales ha estimat íntegrament la demanda de l’Advocacia de l’Estat –a la qual es van adherir la Xunta de Galícia, la Diputació i els ajuntaments de Sada i la Corunya– al veure provat que el ‘pazo’ va ser adquirit en plena guerra civil mitjançant donacions en molts casos forçoses, aportacions de les administracions públiques o detraccions en nòmines de funcionaris i que es va mantenir amb fons públics durant tota la dictadura.

Els nets de Franco ja han presentat un recurs contra aquesta sentència, que no només els desposseeix del palauet, sinó que els declara posseïdors de «mala fe» i els nega qualsevol mena d’indemnització per les despeses de manteniment o reforma en les quals poguessin haver incorregut durant tots aquests anys al veure acreditat que el seu avi va falsejar l’escriptura el 1941 per apropiar-se a títol personal de l’immoble que tres anys abans li havia regalat la Junta pro Pazo del Caudillo en qualitat de cap de l’Estat.

Queda encara un llarg recorregut judicial per davant però, tret de revocació, aquest serà l’últim 20-N dels Franco a Meirás, en aquestes «sis hectàrees d’impunitat franquista», en paraules dels col·lectius de recuperació de la memòria històrica que en reclamen la devolució des de fa dècades.

Primer inventari de béns

Arran d’una notícia de ‘La Razón’ que, citant fonts pròximes a la família, avançava el trasllat imminent de tots els béns dipositats al ‘pazo’, la magistrada va acceptar la petició de mesures cautelars sol·licitada per l’Advocacia de l’Estat i va prohibir la retirada de cap element del ‘pazo’ fins que se’n realitzés un inventari complet. Aquesta ordre judicial, dictada el 9 de novembre, marca una altra fita en la recuperació de la memòria històrica: 45 anys després de la mort de Franco, la justícia ha obert per fi el cofre de Meirás.

I és que durant aquestes quatre dècades de democràcia, malgrat que va ser declarat bé d’interès cultural el 2008, cap administració va inventariar les obres d’art, antiguitats, peces arqueològiques, etnogràfiques i altres joies que els Franco hi atresoren, el valor de les quals encara es desconeix. Responsables del Govern bipartit (PSOE-BNG) que van tramitar la declaració de BIC admeten que en aquell moment no es va realitzar un inventari de béns. Obrir la primera esquerda en aquesta fortalesa franquista no va ser fàcil, recorden. La llei de recuperació de la memòria històrica era nounada i la filla del dictador, Carmen Franco, es va oposar a una declaració que l’obligaria a obrir les portes de l’immoble a la ciutadania quatre dies al mes i en la qual veien un primer pas per a la seva expropiació, segons denunciava llavors.

Carmen Franco va recórrer fins al Tribunal Suprem cada un dels acords del Govern gallec, inclosa la inspecció tècnica del 2007, a la qual es va oposar al·legant que vulnerava el seu dret a la intimitat. La justícia li va donar en part la raó, va rebutjar la realització d’un reportatge fotogràfic complet i va ordenar que es limités a detallar «l’estat de conservació de l’edifici i el seu entorn».

Un misteriós incendi el 1978

L’inventari que ha ordenat ara la jutge permetrà donar llum sobre els secrets que encara oculta Meirás, però el valor total dels béns dipositats al ‘pazo’ durant la dictadura mai s’arribarà a conèixer. Una part va desaparèixer en el misteriós incendi que es va declarar la nit del 18 de febrer de 1978 i poc es pot saber sobre la resta, ja que fins ara els hereus del dictador han pogut moure al seu aire els mobles, antiguitats, obres d’art, peces arqueològiques i altres joies que atresoraven rere els gruixuts murs d’As Torres.

Poc se sap del que es conserva intramurs. Els Franco només permeten visitar una petita part del ‘pazo’: els jardins, la capella, dos salons, el rebedor i la biblioteca, «la de Franco», perquè la de la propietària original, Emilia Pardo Bazán, es manté vetada a les visites. Aquesta biblioteca és, precisament, un dels tresors que amaga amb pany i clau aquest palauet dissenyat per l’autora de ‘Los Pazos de Ulloa’ a finals del segle XIX.

La biblioteca de Pardo Bazán

La Real Academia Galega ha dedicat un lustre a catalogar els 3.200 llibres que es mantenen a l’últim pis de la denominada Torre de la Quimera, on la comtessa Pardo Bazán va escriure bona part de la seva obra. Es tracta d’exemplars de molt valor cultural, amb anotacions als marges de l’escriptora o dedicacions d’intel·lectuals de l’època. Tot un tresor que la Xunta preveu declarar ara bé d’interès cultural per la via d’urgència per obligar la família Franco a mostrar els fons almenys quatre dies al mes i vetllar perquè no els traslladin sense autorització de la Conselleria de Cultura.

És precisament la catalogació com a bé d’interès cultural la que impedeix als hereus del dictador moure sense permís dues de les peces més valuoses que atresora el ‘pazo’: les escultures d’Isaac i Abraham esculpides pel Mestre Mateo, estàtues del nàrtex romànic de la catedral de Santiago que van acabar en mans dels Franco i que l’Ajuntament de Santiago de Compostel·la intenta recuperar ara als jutjats per tots els mitjans. Les escultures van tornar a Meirás fa dos anys després d’haver estat dècades amagades a la Casa Cornide, la mansió de la Ciudad Vieja de la Corunya de la qual es va encapritxar Carmen Polo i que l’Ajuntament intentarà també ara recuperar en els tribunals.

Les estàtues són dels pocs béns als quals pot seguir la pista. Sobre la resta del patrimoni, hi ha més incògnites que certeses. Els historiadors Carlos Babío i Manuel Pérez Lorenzo detallen al seu llibre ‘Meirás: un pazo, un caudillo, un espolio’ com durant la dictadura van recalar a Meirás regals de diferents administracions, inclòs un ‘pazo’, el de Dodro, que va ser traslladat peça a peça per decorar els jardins.

A Meirás arribaven peces variades amb què les diferents administracions pretenien complimentar Franco. Entre les més curioses, dos ullals d’elefant de metre i mig de llarg, cortesia del governador de la Guinea Espanyola o el Manuscrit d’Astorga, un manual de pesca escrit el 1624 per Juan de Vergara, «una raresa bibliogràfica de valor incalculable», segons els investigadors, que la Diputació de Lleó va regalar al sàtrapa el 1964. No només entraven regals, sinó també peces de les quals suposadament es van apropiar els Franco, com unes piques baptismals de l’església de Moraime, a Muxía, que Carmen Polo va ordenar traslladar el 1960, extrem del qual el rector va voler deixar constància per escrit.

En una crònica de 1977, el periodista Manuel Rodríguez Maneiro descrivia el ‘pazo’ com «un autèntic museu per les riqueses artístiques i històriques que conté». «Armes argentines, japoneses, espanyoles..., arnesos nacionals i americans, barguenyos, escultures, porcellanes, armadures, tapissos, ivoris, llums venecians, mobles de diversos estils...», enumerava.

Sorpresa amb l’or cap a Suïssa

¿Què queda de tot això a Meirás? El guia de la Fundació Francisco Franco que gestiona els itineraris per aquest bé d’interès cultural relata en les visites que l’incendi de 1978 «va arrasar» el ‘pazo’ i que la major part del mobiliari que es pot contemplar ara va ser adquirit per Carmen Franco a semblança «dels que tenien els seus pares». En aquest incendi, atribuït oficialment a un curtcircuit però que encara avui és ple d’incògnites, van desaparèixer, suposadament entre les flames, valuosos quadros. Cròniques d’aquell succés, confuses i en molts casos contradictòries, apuntaven també a la desaparició d’altres peces de valor, com el llum de vidre de Murano que Mussolini va regalar suposadament a Franco.

Només dos mesos després d’aquell foc, Carmen Franco va ser sorpresa a l’aeroport de Barajas amb 38 peces d’or al bolso que intentava portar a Suïssa. Eren, va al·legar, regals que li van fer al seu pare. Monedes, medalles, insígnies... «No sabia que estigués cometent un acte delictiu», va afirmar, segons informacions de l’època. L’incendi no va ser l’únic succés que hauria passat factura als tresors de Meirás. Anys després, el 1984, els Franco van denunciar el robatori de quadros, gerros, àmfores i armes antigues. Un botí, estimaven, valorat en més de 17 milions de pessetes.

Aquests infortunis, que investigadors com Carlos Babío i Manuel Pérez Lorenzo posen en entredit, multipliquen les incògnites sobre els béns que es mantenen encara a Meirás. «Només tenen valor un quadro de Madrazo i els retrats dels meus pares i el meu pintats per Sotomayor, que són nostres», afirmava la filla del dictador en una entrevista el 2008.

En les estades visitables del ‘pazo’ es poden apreciar barguenyos, porcellanes, antiguitats, els retrats de Franco i la seva família firmats per Zuloaga, Sotomayor o Félix Revello de Toro, tres pintures de Bertuchi i una obra d’Eugenio Lucas i nombrosos trofeus de caça. L’interior està decorat amb peces de les quals es donen pocs detalls, imatges de sants i verges, armes i unes àmfores romanes a l’entrada que, segons el guia, van ser regalades al dictador després d’aparèixer a prop del castell de San Antón.

La capella il·lustra aquesta mescla. En aquest petit temple, que es va inaugurar amb el casament de la filla de Pardo Bazán, conviuen ara les cadires que van brodar l’escriptora i la seva primogènita i que, en vida de la intel·lectual, adornaven els salons; el retaule barroc destinat a San Francisco procedent del Pazo de Santa María de Sada; un Crist barroc de cabell natural, exvots mariners que va fer col·locar Franco i, des de fa dos anys, les escultures del Mestre Mateo, en un lateral. Fins fa poc, a més, tenien un plafó de grans dimensions que denunciava el «genocidi de catòlics espanyols», el «sadisme del Front Popular» i l’«execrable» exhumació de Franco del Valle de los Caídos i que va desaparèixer després d’informar la Xunta a la Fiscalia.

Tot un ‘totum revolutum’ que l’inventari haurà d’ordenar. Historiadors que van participar en el procés de recuperació el ‘pazo’ apunten a la necessitat que aquesta catalogació permeti distingir entre els béns adquirits pels Franco, els que va sufragar l’Estat durant la dictadura i els que pertanyien a Emilia Pardo Bazán.

Una mudança en suspens

Els béns del Pazo de Meirás no van ser objecte de la demanda de l’Estat. La sentència només ordena als Franco tornar el ‘pazo’ i les finques intramurs, tot i que en una interlocutòria posterior els prohibeix retirar qualsevol element fins que es realitzi un inventari per vetllar perquè l’immoble no sigui buidat sense constància dels béns que es troben al seu interior». La jutge adverteix als Franco que hauran de disposar de la seva autorització expressa per retirar qualsevol element, però no tanca les portes a una mudança.

Els Franco titllen d’«injusta» aquesta mesura cautelar que, segons avancen, pretenen recórrer. Els hereus del dictador encara preveuen traslladar els béns del ‘pazo’ abans de l’entrega provisional de les claus a l’Estat, fixada per al 10 de desembre, i han sol·licitat per escrit al jutjat que ajorni la data d’entrega de l’immoble per donar-los un temps «raonable» per realitzar el trasllat. Demanen, «almenys», dos mesos.

El futur dels béns que atresora el ‘pazo’ està en suspens. La resolució que va decretar bé d’interès cultural l’immoble el 2008 amb prou feines fa al·lusió al mobiliari, obres d’art i peces ornamentals, a més de deixar constància de l’existència de «mobles d’època, quadros, tapissos, armes i pergamins» i de «lleixes plenes de llibres i documents amb valor que encara es desconeix».

L’Advocacia de l’Estat defensa que la catalogació de BIC «s’estén a tots els elements», tesi que ha ratificat la jutge, mentre que la Conselleria de Cultura afirma que el decret de BIC només afectava «el continent, no el contingut». Aquestes llacunes han fet que el Concello de Sada reclamés la modificació del decret per incloure un annex amb els béns que s’han de mantenir al ‘pazo’ per la seva importància per interpretar aquest lloc històric. La Xunta s’ha limitat fins ara a dir que una vegada finalitzat l’inventari analitzarà quines peces mereixen ser catalogades. La Conselleria de Cultura ha anunciat, a més, la seva intenció de declarar BIC per la via d’urgència la biblioteca d’Emilia Pardo Bazán, que es reparteix entre el ‘pazo’ de Meirás i la casa museu de la Corunya. El Govern gallec no ha aclarit encara si exigirà que els fons de Meirás es mantinguin al ‘pazo’.

Un nou relat per a Meirás

El jutjat ha decretat per al 10 de desembre la devolució provisional del Pazo de Meirás a l’Estat després que els Franco manifestessin que no s’oposarien a la seva entrega fins que es dicti una sentència ferma. La data podria canviar a conseqüència de l’ordre posterior d’elaborar un inventari dels béns mobles, per al qual els tècnics disposen inicialment d’un termini de vint dies, tot i que amb possibilitat de pròrroga.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

L’entrega provisional d’As Torres planteja diversos reptes a les administracions. La devolució permetrà acabar amb l’anomalia democràtica que sigui una associació franquista la que gestioni les visites, però obligarà el Govern o l’administració en qui delegui a dissenyar amb celeritat un nou itinerari i un nou relat per a Meirás. Fins ara, la paraula «dictador» no es pronunciava intramurs. Com a bé d’interès cultural, el ‘pazo’ ha d’obrir almenys quatre dies al mes i hi ha alguns interrogants que l’Estat encara ha d’aclarir: ¿Quin serà el contingut de les visites? ¿Quines dependències es permetran veure a partir d’ara del Pazo de Meirás? ¿Quins elements decoratius s’han de mantenir i quins s’han de retirar?

La Xunta ha demanat a l’Estat la gestió provisional del ‘pazo’ per a «usos culturals» centrats en la figura d’Emilia Pardo Bazán. La Conselleria de Cultura avança que vol convertir-lo en un «far de la igualtat» però sense defugir «els anys foscos de la dictadura». El Concello de Sada s’ha ofert també a gestionar les visites, perquè vol que girin al voltant de l’escriptora i de la memòria històrica. La Xunta Pro Devolución do Pazo –l’organisme impulsat per la Diputació que aglutina a consells, universitats, col·lectius culturals o per la recuperació de la memòria i investigadors, al qual es deu el primer informe jurídic que apuntava diverses vies per recuperar el ‘pazo’–, ha convocat aquest divendres una reunió per analitzar els possibles usos i el relat que haurà de marcar aquesta nova fase de Meirás.