Àngels Chacón: «El pitjor enemic de l’independentisme és que es desconnecti de la realitat»

Després de la seva sortida, o «purga» com diuen al seu partit, del Govern per no voler abraçar la militància a Junts per Catalunya, Chacón (Igualada, 1968) s’ha convertit en una de les veus més crítiques amb la nounada força de l’expresident.

Vostès i Junts han protagonitzat la ruptura de l’estiu. Sembla que hagi sigut més per motius formals que els purament ideològics. ¿Què diferencia el seu ideari del de Junts?

La ruptura es produeix perquè Junts demanava al PDeCAT la seva dissolució. Quan algú per sumar et demana que desapareguis és que no vol sumar, vol absorbir. Vam proposar altres fórmules, com la de la coalició, que no van ser acceptades. Quan es va crear Junts, encara no tenien aprovat ni el programa ni l’ideari, tampoc sabíem qui acabaria representant. Nosaltres sí que ens definim en els estatuts el que som. La pluralitat de Junts fa que hi hagi diferents corrents ideològics ben visibles i amb prou feines ara es comença a definir. Esperem a veure cap a on s’encaminen. 

Un dels motius pel qual Junts s’escindeix per a és desmarcar-se de la corrupció i de les retallades socials de CDC/CiU. ¿Com conviu el PDeCAT amb les dues qüestions?

El PDeCAT neix el 2016. Molts dels seus membres estaven a CDC, d’altres no vam ser-hi mai. No estem tacats de corrupció. Les causes judicials són responsabilitat d’una època del partit en què l’actual direcció no hi era. No renuncio, de cap manera, al llegat polític d’un partit que va ser essencial en la construcció de la Catalunya que coneixem avui dia. Sistema d’educació, de salut, el d’investigació, d’oficines exteriors... ja es va definir llavors que volíem ser un subjecte, i no un objecte, en aquesta nova economia internacional. La gran majoria d’aquest partit, alcaldes, regidors, no han tingut cap contacte amb la corrupció. Sobre les retallades: quan heretes un deute superior al que pressupostes, quan no hi ha hagut bona gestió de les finances [es refereix als governs tripartit de 2003-2010] hi ha d’haver ajustaments pressupostaris. Més enllà de demagògies va llançar la següent pregunta: ¿Què cal fer quan un hereta un deute que sobrepassa en molt, en més de 50.000 milions d’euros el pressupostat? ¿Quin miracle existeix per obtenir recursos? ¿Qui és més responsable? ¿El que genera el deute o el que ha de gestionar-lo?

Respecte al procés, el PDeCAT se situa més en la línia d’ERC que en la de Junts...

Nosaltres estem en la nostra pròpia línia. Potser és ERC el que se situa en la nostra. És allò de l’ou o la gallina. Som un partit que, quan ha tocat, hem posat tota la carn a la graella. El que és evident és que de manera immediata arribarem a la independència. No renunciem a ella. Per tant és el moment de treballar amb els problemes que té la gent per la pandèmia i de ser molt realistes, de buscar grans consensos. El procés ha evidenciat la degradació democràtica de l’Estat. Un Estat on l’Exèrcit té manifestacions feixistes; un poder judicial amb diferències de criteri, una incapacitat d’afrontar un problema polític de manera política. Nosaltres necessitem més consens social i estratègia de totes les forces independentistes que, ara, no existeix.

¿La prioritat del pròxim Govern ha de ser la independència o la pandèmia?  

Ha de ser enfortir Catalunya, restablir la reputació de les institucions, ajudar la gent en el seu dia a dia, ara que pateix tantíssim, tot això, sense deixar de treballar per la independència.

¿Aposta per un Govern 100% independentista?

Nosaltres apostem per un Govern que sàpiga oferir solucions als problemes que té la ciutadania. I la ciutadania té urgències econòmiques i socials i té demandes polítiques, que cal no obviar ni ocultar. I ara la gent ho està passant molt malament. Estem davant una crisi elevada a la màxima potència. Perquè s’ajunta la crisi pel canvi de model productiu amb la propiciada per la pandèmia. Primer cal enfortir Catalunya. Però cal poder combinar les dues coses. 

Després de la seva sortida del Govern, per no ‘passar-se’ a Junts per Catalunya, ha criticat la gestió del Govern en la pandèmia.

No he dit res diferent del que afirmava quan estava a l’Executiu, gestió del Procicat a part, sobre el que ningú ha d’incidir, ha faltat i falta comunicació, claredat, i elements de compensació econòmica als sectors que més estan patint. No es pot parar econòmicament un país. Ho he reclamat des del minut 1, perquè vaig ser una de les primeres persones confinades perimetralment [a Igualada, abans de l’estat d’alarma]. Soc coherent.

Sota aquest escenari, ¿pot donar-se un Govern amb partits de les dues ‘bombolles’, la independentista i la no secessionista?

Ara no pensem en això, només en explicar el nostre programa i les nostres propostes. Nosaltres volem ser decisius en el pròxim Govern i condicionar i fer que s’imposi el nostre model de país, que en el fons respon a aquesta centralitat política i social

Com més es condiciona és estant dins del Govern.

O no. No anirem a un Govern a omplir cadires. No abandonarem ni qui ni què representem. Ja ho hem demostrat recentment.

¿Recolzaria una investidura de Laura Borràs?

Ni sí, ni no, ni tot el contrari. Cada partit ha de defensar el seu model de país. Jo encara no sé quin model té Junts. Ells hauran de passar de l’abstracció a la concreció, explicar què significa ‘confrontació’, significa paralitzar el país? significa violència? Però sobretot haurà de concretar el seu model de país. Està a favor o en contra de l’escola concertada, de certs impostos, de recolzar uns sectors o d’altres. Hauran de baixar a concretar mesures. No podem oferir solucions abstractes a problemes reals que afecten al dia a dia de la gent. El pitjor enemic de l’independentisme és que els polítics desconnectin de la realitat i es moguin en un marc teòric. Si es desconnecta de la realitat es genera frustració

¿I la de Pere Aragonès?

Nosaltres partim d’un principi essencial que és la col·laboració públic-privada i la reactivació econòmica com a element sense el qual no hi pot haver la sostenibilitat de les polítiques socials. Quan pressupostàriament, i això no vol dir que descuidem la part social, el 80% de la despesa es dedica a tres conselleries, serveis socials, salut i educació, que és obvi que han de tenir un pressupost molt important, es genera una gran desproporció amb la investigació, la innovació i l’economia productiva, que és la que ha de generar recursos, estem condemnant el país a un sistema insostenible. Tot i que a nivell de discurs simplista i demagògic pugui ser fantàstic. Però, ¿com es mantenen i generen aquests recursos que es necessiten? I després hi ha les polítiques fiscals. Si depèn de nosaltres eliminarem l’impost de successions. Qui més té ha de pagar més, però qui no ha de pagar sempre és la classe mitjana d’aquest país. Aquest és un país de pimes i classe mitjana i la pressió fiscal sempre recau sobre els mateixos. Ja n’hi ha prou de demagògia.

¿Com es negocia un referèndum o una amnistia quan a l’altre costat de la taula no volen ni sentir a parlar del tema?

Doncs no negociant entre tant soroll, ni posant-hi el focus cada dia. Aquestes negociacions requereixen poc soroll i poca demagògia. I res serà normal mentre els nostres companys estiguin a la presó. Això s’ha de decidir davant unes urnes, no uns governants ni les simpaties que tingui el governant de torn. Democratitzar els països és una cosa que ha de fer sobretot la societat.

¿Li sap greu que hi hagi presos amb un perfil tan del seu partit que estiguin ara a Junts?

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

És clar que ens sap greu que companys que porten 25 anys al partit marxin. Però jo no tenia cap raó per deixar el partit. Ni per motiu ideològic ni per implicació en el procés democràtic pel qual es demana el referèndum ni pel que fa referència a la solidaritat cap als nostres presos. El partit té les portes obertes, com sempre a tothom