El PDeCAT, entre la desaparició i el resistencialisme

El PDeCAT va reunir la seva direcció aquest dilluns sota el signe de la derrota evident. La resposta a data d’avui és que el partit continua disposat a continuar existint. Per ara, perquè és evident que el debat intern existeix i existirà perquè la condició de força extraparlamentària deixa la postconvergència tocada políticament i econòmicament. Tocada i enfonsada, segons alguns destacats dirigents d’aquest espai.

La candidata, Àngels Chacón, va comparèixer diumenge per afirmar la voluntat del partit de no baixar la persiana. Va apel·lar a una cursa de fons d’un partit amb projecte. Aquest dilluns, en clau voluntarista, el president del partit, David Bonvehí, va afirmar que existeix un «espai electoral» (77.000 vots) a Catalunya malgrat no haver obtingut ni un sol escó.

Internament existeixen dirigents que apel·len als gairebé 200 alcaldes postconvergents per mantenir la voluntat de supervivència. I continuen afirmant que Junts per Catalunya (el seu principal rival i adversari) té un futur poc falaguer. En canvi d’altres assumeixen en privat que la supervivència del PDeCAT està a l’aire. El mateix Bonvehí va anunciar la celebració d’un Consell Nacional (màxim òrgan de direcció entre congressos) de manera imminent per prendre «les decisions que com a partit s’hagin de prendre».

Una vida tortuosa

Des del naixement del partit hereu de Convergència, la navegació ha sigut sempre tortuosa, davant una maror de pugnes internes entre famílies, que han fet esclatar en mil trossos aquest espai polític. L’expresident Carles Puigdemont ha anat guanyant totes les batalles internes. Els defensors de mantenir a un espai viu la bandera de l’independentisme de centredreta es van atrinxerar en un partit que va perdre bona part dels seus quadros i els presos independentistes i es va quedar amb l’expresident Artur Mas com a única referència destacada.

Les dificultats han sigut constants. La mala situació econòmica, la falta d’un lideratge electoral clar, la decisió dels de Puigdemont d’apropiar-se del nom de Junts i la ruptura interna respecte al PNC de l’exconvergent Marta Pascal, que ha quedat encara en una irrellevància política més gran en aquestes eleccions.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Mentre a Junts afirmen que els de Bonvehí havien tancat un pacte verbal per comparèixer units a les eleccions, la direcció del PDeCAT va afirmar que havia d’emprendre una travessia del desert. La gerra d’aigua freda d’aquest diumenge ha sigut doble ja que en els últims dies de campanya els postconvergents es mostraven convençuts que aconseguirien entrar al Parlament.

Les opcions, segons les veus consultades, passen per dues vies. O l’atrinxerament al municipalisme o una refundació absoluta d’un espai polític que malgrat conservar els drets electorals es veu ara abocat a problemes de finançament severs amb l’espasa de Dàmocles dels judicis per corrupció de l’antiga Convergència, que Chacón ha reivindicat com a referent.