El primer any de la generació mil·lennista, la nounada democràcia espanyola va trontollar amb un intent de cop d’Estat que avui sona a una cosa molt llunyana. A continuació t’expliquem què va passar aquell dia i quins en van ser els protagonistes
Molts no havíem ni nascut quan la incipient democràcia espanyola va trontollar durant unes hores. Hem sentit moltes vegades parlar del 23-F, una data que mil·lennistes, ‘centennials’ i oblidadissos potser només coneixen pel que els han explicat els seus pares o el que han llegit. A continuació detallem algunes claus del que va passar aquell 23 de febrer de 1981, qui en van ser els protagonistes, com es va arribar fins a aquest episodi i quines en van ser les conseqüències.
ANTECEDENTS
Havien transcorregut poc més de cinc anys des de la mort de Franco quan es va produir l’intent de cop d’Estat. Durant aquell lustre, cinc factors van generar una tensió política i social que va posar contra les cordes al Govern d’Adolfo Suárez.
Les reformes polítiques
Suárez va emprendre una sèrie de reformes polítiques per propiciar la transició de la dictadura a un sistema democràtic. La legalització del Partit Comunista el 1977, les primeres eleccions democràtiques aquell mateix any, l’aprovació de la Constitució de 1978 i la implantació, derivada de la Carta Magna, de l’Estat de les autonomies van aixecar recel entre els sectors polítics i militars hereus de franquisme.
La crisi econòmica
El 1977, les dades de l’economia espanyola mostraven una situació de depressió, amb l’estancament de l’activitat productiva, el creixement del PIBen un 1,5% el 1976, l’augment de l’atur (més de 800.000 aturats) i forts nivells d’inflació (20%). L’ambient social va anar empitjorant i a la primavera de 1980, el 37% dels espanyols qualificaven de dolenta o molt dolenta la situació política del país.
El terrorisme d’ETA
La transició es va caracteritzar per una intensa activitat sanguinària de la banda terrorista ETA. L’escalada va començar el 1978 amb 65 assassinats; el 1979 en va cometre 86, i el 1980 va tocar sostre amb 93 crims. En els dies previs al 23-F, els Reis van ser esbroncats a Euskadi enmig d’incidents, va aparèixer assassinat un industrial que havia sigut segrestat dies abans i un altre empresari seguia en mans d’ETA.
El soroll de sabres
L’expressió ‘soroll de sabres’ es va popularitzar per descriure el creixent malestar als sectors militars més ultres. Abans del 23-F, aquest descontentament havia cristal·litzat en articles d’opinió de militars crítics amb el rumb del país i, sobretot, en l’anomenada operació Galàxia, un complot fallit per donar un cop d’Estat abans del referèndum de la Constitució. El seu principal responsable, condemnat a set mesos de presó, es deia Antonio Tejero.
Descomposició del Govern
El Govern d’Adolfo Suárez va entrar en una profunda crisi el 1980, en paral·lel a la implosió del partit que el sostenia, la Unió de Centre Democràtic (UCD). Es van succeir les dimissions de ministres, les remodelacions del Gabinet, els relleus de figures afins al president i una moció de censura del PSOE que, malgrat tot, Felipe González va perdre. En aquest context, Suárez va dimitir el 29 de gener de 1981 perquè «la democràcia no fos un parèntesi en la història d’Espanya».
PERSONATGES
La trama militar que va desembocar en l’intent colpista va comptar amb l’autoria intel·lectual d’una trentena de membres de les Forces Armades i de la Guàrdia Civil, tot i que en la seva execució van acabar participant centenars d’uniformats. No obstant, cinc personatges són clau per entendre els esdeveniments d’aquella jornada.
Antonio Tejero
Nascut a Màlaga el 1932, aquest guàrdia civil va assolir el rang de tinent coronel durant el franquisme i, ja en democràcia, va ser arrestat tres vegades i sancionat en diverses ocasions per discrepar o desobeir ordres del Govern. Va ser processat i condemnat a sis mesos de presó el 1979 per orquestrar un complot per a un cop d’Estat que va resultar fallit. Va ser el capitost de l’assalt al Congrés i va deixar per a la història la seva simbòlica imatge pistola en mà a la tribuna. Fracassat el 23-F, va ser condemnat a 30 anys de presó per rebel·lió militar consumada amb l’agreujant de reincidència, però va quedar en llibertat condicional el 1996. Actualment viu entre Màlaga i Madrid.
Jaime Milans del Bosch
Nascut a Madrid el 1915, aquest tinent general va ser un dels militars de més alta graduació que va organitzar i va executar l’intent de cop d’Estat. Poc després que Tejero assaltés el Congrés, va decretar l’estat d’excepció a València, pel seu compte i risc, i va desplegar carros de combat, camions, canons antiaeris i tropes d’infanteria a la ciutat, que van quedar sota control militar. Malgrat retirar les tropes després del missatge del Rei per televisió, va mantenir l’estat d’excepció fins a altes hores de la matinada. Mai va expressar cap penediment. Va morir el 1997.
Alfonso Armada
Nascut a Madrid el 1920, aquest combatent de la División Azul va arribar a general i va ser l’instructor del rei Joan Carles durant la seva etapa com a príncep i el primer cap de la Casa del Rei. Havia sigut nomenat segon Cap d’Estat Major de l’Exèrcit setmanes abans del cop, en el qual va participar amb l’objectiu de constituir un Govern de concentració presidit per ell. La negativa de la Zarzuela a permetre-li actuar en nom del Rei i les seves diferències amb Tejero van ser clau per al fracàs de l’aldarull.
Joan Carles I
Fa quatre dècades que el paper del Rei en el 23-F està envoltat d’ombres, tot i que en tot aquest temps no ha aparegut una sola prova sòlida d’això. El seu missatge a la matinada del 24-F va ser determinant per avortar el cop d’Estat, però la seva amistat amb un dels cervells de l’aldarull, Alfonso Armada, ha alimentat les teories que Joan Carles I estava al corrent de la qual cosa es coïa. Javier Cercas ho desmenteix categòricament al seu llibre ‘Anatomia d’un instant’.
Adolfo Suárez
Nascut a Àvila el 1932, després d’exercir diversos càrrecs en la dictadura franquista, el rei Joan Carles li va encarregar pilotar la transició com a president del Govern. Després d’aprovar la llei de reforma política, legalitzar el PCE, convocar les primeres eleccions democràtiques i crear la Constitució, la crisi econòmica, el creixent malestar social i la forta pressió de les elits van contribuir al desgast del seu Govern i la descomposició del seu partit. Va dimitir el 29 de gener de 1980 i va ser en la sessió d’investidura del seu successor, Leopoldo Calvo Sotelo, quan va tenir lloc l’intent colpista.
CRONOLOGIA
18.23 hores del 23 de febrer de 1980. Amb la votació d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo en marxa, un grup de 200 guàrdies civils armats van irrompre a l’hemicicle del Congrés dels Diputats encapçalats pel tinent coronel Antonio Tejero. Aquest, pistola en mà, va cridar des de la tribuna als 350 diputats: «‘¡Quieto todo el mundo!’» i va donar ordre perquè tothom es tirés a terra.
Tots van obeir excepte el president Adolfo Suárez; el líder del PCE, Santiago Carrillo –tots dos es van mantenir asseguts al seu escó– i el vicepresident del Govern i tinent general, Manuel Gutiérrez Mellado, que es va encarar amb Tejero i, com a militar de més graduació, li va ordenar que deposés la seva actitud i li entregués l’arma.
Després d’un forcejament de Gutiérrez Mellado amb diversos guàrdies civils, Tejero va efectuar un tret a l’aire que va ser seguit per diverses ràfegues de subfusells per part dels assaltants. El capitost del cop es va adreçar al vicepresident, li va sacsejar i va mirar de fer-lo caure terra, sense aconseguir-ho.
Poc després de l’entrada de Tejero al Congrés i seguint el pla previst, es va revoltar a València el capità general de la III regió militar, Jaime Milans del Bosch, que va declarar l’estat d’excepció a la ciutat i va desplegar en les carrer a 2.000 militars i mig centenar de carros de combat i tancs. La de València va ser l’única regió militar que es va adherir al cop.
A les nou de la nit, el Ministeri de l’Interior va informar de la constitució d’un Govern provisional amb els sotssecretaris de tots els ministeris, presidit per Francisco Laína, director de la Seguretat de l’Estat, per frenar les aspiracions dels colpistes. Mentrestant, Joan Carles I i el secretari general de la Casa del Rei, Sabino Fernández Campo, van comunicar a les diferents autoritats militars la seva negativa a recolzar l’aldarull.
Llavors va entrar en escena el general Alfonso Armada, el propòsit del qual era comparèixer al Congrés com a enviat del Rei per proposar un Govern de concentració presidit per ell mateix. No obstant, Fernández Campo no va permetre que Armada acudís al Palau de la Zarzuela a exercir la seva influència sobre el cap de l’Estat, i li va prohibir parlar en nom del Monarca.
A les 23.50 hores, Armada es va presentar en el Congrés per intentar convèncer Tejero que alliberés els diputats a canvi d’assumir ell mateix la presidència d’un Govern d’unitat format per membres de tots els partits. El tinent coronel, l’obsessió del qual era un Executiu exclusivament militar, va rebutjar de ple la idea i va deixar la sort del cop en mans del Rei.
L’aldarull va fracassar definitivament a les 1.14 hores del dia 24, quan Joan Carles I va aparèixer en televisió amb uniforme de capità general per ordenar posar fi al cop.
Per ordre del Rei, el tinent general Milans del Bosch va retirar les tropes dels carrers de València i va aixecar l’estat d’excepció. Tejero encara resistiria unes quantes hores al Congrés, fins que a les 9.00 hores va firmar sobre el capó d’un Land Rover les condicions de la seva rendició (els periodistes no podrien gravar la seva sortida del Congrés i els guàrdies de rang inferior fins a tinent no serien jutjats), prèviament pactades amb Armada.
A les 10.00 hores es va permetre la sortida de les diputades i, mitja hora després, dels diputats. Els guàrdies civils també es van anar entregant. L’últim a fer-ho va ser Tejero, a les 12.27 hores. L’intent de cop d’Estat havia durat 18 hores.
CONSEQÜÈNCIES
El Tribunal Suprem va condemnar a 30 anys de presó Tejero, Milans del Bosch i Armada pel delicte de rebel·lió militar –en el cas de Tejero, amb l’agreujant de reincidència– com principals responsables de l’intent de cop d’Estat. Però les condemnes van ser finalment reduïdes per penes d’entre 1 i 7 anys, excepte la de Tejero, que va passar 15 anys i 9 mesos entre reixes.
En total, van ser condemnats 12 membres de les Forces Armades, 17 membres de la Guàrdia Civil i un civil (el falangista català Juan García Carrés). Tots els condemnats van ser indultats o posats en llibertat abans de 1990, tret de Tejero, que va quedar en llibertat condicional el 3 de desembre de 1996 per les seves donacions de sang i els seus treballs a la presó.
A nivell polític, la principal conseqüència del 23-F va ser l’aprovació de la llei d’harmonització del procés autonòmic (LOAPA), amb l’objectiu d’alentir la descentralització de l’Estat per contenir els recels de sectors militars. Part de l’esmentada norma va ser declarada inconstitucional.
El sumari judicial de l’intent de cop d’Estat segueix sota secret 40 anys després, cosa que alimenta les teories sobre el veritable paper que va poder jugar el rei Joan Carles o els serveis d’intel·ligència. El comandant del llavors CESID (avui CNI) José Luis Cortina va ser absolt en el judici per falta de proves, però un subordinat seu va ser condemnat per organitzar l’arribada al Congrés dels guàrdies civils assaltants.
Temes:
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.