«Vaig poder entrar en el Congrés perquè part del Cesid participava en el cop»

Els espies operatius del Centre Superior d’Informació de la Defensa –que és com es deia llavors el servei d’intel·ligència– es repartien per xalets i pisos de Madrid, on tenia tres discretes bases l’Agrupació Operativa de Missions Especials, AOME, el braç executor del Centre. I aquella jornada, a l’arribar a treballar, Camacho havia vist a la seva base bocates i begudes la comanda dels quals no havia sabut res, malgrat ser oficial.

«Al matí s’havia fet una provisió de menjar i begudes per a moltes persones al xalet, quan el normal en una jornada ordinària és que es quedessin tres agents de guàrdia a tot estirar. Era un volum de menjar i beguda totalment inusual», afirma l’avui coronel retirat, un dels pocs espies que va denunciar en va la participació de part del servei secret en l’organització del cop.

La compra de menjar no va ser l’únic del que fins aquell moment no tenia notícia. Camacho va sospitar que l’havien «encapsulat», apartat d’algun tipus d’informació; en concret, la del cop d’Estat.

Al llarg d’aquella tarda, un altre company seu, també llavors capità i de qui no diu el nom, li va comentar un altre detall que a ell li havia estranyat: «Aquell matí havien estat falsejant matrícules i s’havien emportat diversos cotxes per ordre de Cortina». Camacho es refereix a José Luis Cortina Prieto, llavors comandant en cap de l’AOME, que seria processat per la seva implicació en l’organització del cop, però absolt per falta de proves.

I aquella tarda un brigada de l’AOME, Juan Rando, li explica que un company li ha confessat pres per un atac de nervis que diversos agents del CESID havien estat guiant i coordinant els autobusos de guàrdies amb qui Tejero va prendre el Congrés. 

«¿Ve vostè a parlar amb Tejero?

«¿Ve vostè a parlar amb Tejero?Diego Camacho i el seu company capità de l’altra base del Cesid van ser els únics aliens al cop que van aconseguir entrar a la seu de la Cambra baixa la nit del 23 al 24 de febrer. I va ser per una pura casualitat que Camacho relata minuciosament a EL PERIÓDICO:

«Cap a la una de la matinada, soc al meu despatx sense fer res. I se m’acut anar a l’Hotel Palace, no al Congrés, perquè sento per la ràdio que al general Aramburu Topete i el general Santamaría, directors de la Guàrdia Civil i de la policia, no els havien deixat entrar a la cambra i eren allà. Com que no estava fent res, vaig decidir anar-me’n on s’havia muntat el quarter general dels que eren fora, a veure si m’assabentava d’alguna cosa. I amb el meu company me’n vaig anar cap al Palace...»

Camacho i l’altre capità van deixar el cotxe aparcat a la porta de l’Hotel Ritz, i van baixar caminant cap a la plaça de Neptuno, on hi havia el perímetre policial que aïllava la zona zero del motí. «Allà hi havia una barrera guardada per un policia que ens va detenir; em vaig identificar com a capità del Cesid i ens va obrir la barrera –recorda–. La segona barrera era en una cantonada de la Carrera de San Jerónimo. Hi havia dos policies nacionals, però ens van obrir a deu metres d’arribar, perquè havien vist que el primer ens obria. I quan pujàvem cap al Palace, li dic al meu company: «Escolta, això està sent fàcil ¿I si tirem cap amunt, a veure fins on arribem?».

Als voltants del palau de les Corts va veure un guàrdia civil d’una unitat especial, l’UEI, i de sobte veig que és el meu cunyat, que era caporal –explica Camacho–. Se’m va quadrar i em va dir: ‘A les teves ordres, capità, ¿on vas?’ I jo li vaig dir: ‘A dalt, al Congrés’. I ell: ‘¿Parlaràs amb el tinent coronel Tejero?’ I jo: ‘És clar’. I em va acompanyar. A l’arribar a la porta hi havia diversos guàrdies civils, però vaig entrar. Després ja comprendria per què em va ser tan fàcil passar identificant-me com a capità del Cesid: perquè part del servei estava participant en la coordinació del cop».

Frustració

FrustracióQuaranta anys després d’aquella nit, Camacho explica que el que va veure dins era un grup confús de soldats i guàrdies civils presos per «un clima de frustració, un sentiment de traïció i decepció, i de resistència numantina. Era gent que pensava que havia anat allà a una cosa i es veien utilitzats per a una altra. Un sentiment que s’estenia fins a Tejero, que va anar fins allà a una cosa i de sobte es troba amb què li mostren una llista de gent que ell no es pensava, i xoca amb el fet que, en comptes de sortir, com es pensava, com homes que havien actuat en servei d’Espanya, haurien de sortir amagats fins a Torrejón, agafar un avió i anar-se’n a Portugal».

Dins del palau, però no a l’hemicicle, el va rebre el comandant d’Infanteria Ricardo Pardo Zancada, que havia entrat de nit amb una companyia de la Policia Militar. Pardo li va preguntar: «¿Ve vostè a parlar amb Tejero?». «Jo li vaig contestar que anàvem com a oficials d’informació –rememora Camacho–, que no tenia cap missatge per a Tejero, i li vaig demanar que ens deixés estar-nos per allà amb els oficials que hi havia. Van ser ells els que ens van transmetre aquest cúmul de sensacions que tenien, i com Tejero havia desautoritzat l’Armada davant d’ells».

Després d’estar-s’hi una estona, els dos visitants van demanar permís per veure els polítics, però Pardo Zancada l’hi va consultar a Tejero, i Tejero va dir que sí... si pensaven quedar-se allà fins al final. No va ser possible veure els 360 diputats que en aquell moment estaven segrestats.

A la sortida, Camacho i el seu company se’n van anar al número 5 de la Castellana de Madrid, on el Cesid havia establert un post de comandament. Al capdavant, el secretari general del servei, el llavors tinent coronel Javier Calderón.

«Quan vaig arribar, vaig veure en un passadís Perote [Juan Alberto, que després es faria molt conegut], capità que estava de guàrdia. Dins hi havia Cortina i Calderón. Des del passadís els vaig dir: ‘¡El cap del cop és el general Armada!’, i Calderón em va contestar: ‘¡Quin disbarat! ¡Això no pot ser!’».

L’endemà, Camacho es va citar amb Calderón a la cafeteria de les Torres de Colón, al carrer de Gènova, i allà, sense Cortina davant, de qui ja desconfiava, li explica tot el que sap de la implicació de l’AOME en el cop. «Calderón em va dir: ‘Bé, tu t’apartaràs de la investigació. La portaré jo personalment. No en parlis amb ningú’», explica Camacho.

El llavors capità se’n va anar a casa seva, a dormir per fi. Però va sonar el telèfon. Era el brigada Rando: «Capità, ¿tu li has explicat a algú el que jo t’he explicat a tu? És que m’acaba de trucar Cortina i m’ha citat al parc Berlín a dos quarts de dues de la matinada». Camacho li va dir que ni se li acudís anar-hi.

Aliança sagrada

Aliança sagradaLa classificació com a secret de l’investigat sobre el 23-F de moment impedeix saber si hi va haver decrets prèviament redactats –potser després destruïts o esborrats de l’arxiu del CESID– pels quals perillés la vida o la llibertat de dirigents d’esquerra. «No ho crec –diu Diego Camacho–, perquè sobre el cop pesava una ordre terminant que no hi hagués ni un mort. I precisament gràcies al fet que no hi va haver víctimes es va poder tancar el cop en fals, sense reclamar totes les responsabilitats».

El comandant Cortina en va sortir absolt. El seu estil era molt comentat en el centre d’intel·ligència. Intentava imbuir als seus homes de l’AOME d’una mística guerrera particular, un compendi de compromisos de lleialtat fèrria amanit amb frases com «som una ordre de cavallers amb una aliança sagrada» o «els polítics passen, nosaltres seguim aquí».

«Cortina mirava de revestir-nos de monjos soldat, dotar tot allò d’un esperit creuat. Era una mena de doctrina falangista edulcorada per a les Forces Armades. Aquest tipus de frases ens feien riure per babaues i cursis. Era un intent de donar als agents procedents de la Guàrdia Civil una mística que jo crec que no funcionava, perquè allà hi havia gent de totes les idees, i ningú creia que hi hagués una missió d’unitat de destí universal. Només ho creia Cortina, crec jo».

La mística, recorda Camacho, procedia de l’ensenyament rebut per Cortina a l’acadèmia Forja de preparació de cadets als anys 60, fundada pel comandant Luis Pinilla, que després va ser general director de l’Acadèmia General Militar, i el sacerdot José María Llanos.

Ocellets morts

Ocellets mortsQuinze anys després de declarar contra Cortina, Calderón i altres dirigents del Cesid, el coronel Diego Camacho, el brigada Rando i altres testimonis de la implicació d’agents del Centre en el 23-F van ser expulsats el 1997, en una purga de 33 espies de tot tipus organitzada per Javier Calderón, ja tinent general, quan va accedir a la direcció del centre amb el primer govern Aznar, el 1997. «Els autors intel·lectuals del cop no és només que en sortissin indemnes, és que van quedar com a salvadors de la democràcia» diu Camacho en aquest 40 aniversari.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El març de 1981, passat el motí, quan va començar el moment d’investigar judicialment el que havia passat, a l’AOME es va estendre un intent d’‘omertà’. Testimonis com Diego Camacho van ser sotmesos «a una combinació sàvia de pal i pastanaga –afirma–. Si calles i fas el que et dic t’ascendeixo o premio en espècie, i si no fas el que et dic, et castigo. Hi va començar a haver companys que no em dirigien la paraula, mentre que hi havia caps que deien que s’estava pensant en mi per a càrrecs de responsabilitat en el servei... O bé et deixaven ocells morts».

Aquest era un senyal inequívoc. Sobre el sostre del cotxe de Diego Camacho, guardat en un aparcament, en diferents dies van aparèixer dos pardals morts. «Em feien pena els ocellets», recorda.