Els 5 esculls que amenacen amb fer embarrancar el pacte ERC-JxCat

El rol de Carles Puigdemont és el gran elefant a l’habitació que ningú esmenta. És l’arrel del distanciament entre ERC i Junts. Una Generalitat amb un president que no és postconvergent posa en risc la presència constant del resident a Waterloo. Se sabia abans de les eleccions. I potser per això, el mateix Puigdemont es va col·locar com a cap de llista formal per al 14-F, tot i que en campanya no jugués el paper central que molts dels seus ara enyoren. Aquesta és una de les múltiples friccions internes a JxCat.

Esquerra no reconeix Puigdemont més allà de què sigui un «represaliat» que compta amb tota la seva solidaritat. Però li nega el paper de ‘pare moral’ de l’independentisme. Entre altres coses, perquè les figures no partidistes no s’enrolen com caps de llista de partits que ells mateixos han creat per lluitar pel poder.

Així, ERC prefereix que l’òrgan extragovernamental de decisió de l’independentisme sigui el de sempre, el que formen els tres partits parlamentaris i les dues entitats, Òmnium Cultural i l’ANC. Per a ERC, el Consell de la República és només un amulet més de Puigdemont per desgastar ERC. En canvi, l’expresident i el seu entorn lluiten perquè el Consell sigui el referent exterior i el gran aglutinador, ja que hi conviuen totes les faccions independentistes... tret d’Òmnium i bona part de la CUP. Junts desafia Esquerra a forjar un pacte més sòlid i, sobretot, a tenir una estratègia alternativa a la del Consell, que no és cap altra que la de Puigdemont i la seva «confrontació intel·ligent» amb l’Estat, menyspreada obertament pels republicans.

ERC afirma que si ha après alguna cosa del procés fins al 2017 és que no s’ha de fixar una data que acabi convertint-se en una soga. Per als republicans, hi ha un acord «pràcticament tancat» amb Junts pel qual s’emprendrà la via del diàleg amb l’Estat, com a mínim, fins al final de la legislatura espanyola, a finals del 2023. Arribats a aquest punt, sabedors que els rèdits del diàleg seran escassos, es planteja una nova negociació sobre què fer a partir d’aquell moment.

En canvi, Junts vol concretar que l’alternativa a aquesta negociació amb l’Estat, en la qual no creu Puigdemont, sigui un pas endavant cap a la independència. JxCat està lligada de mans pel discurs de Laura Borràs en campanya, que va sorprendre fins i tot els seus prometent una altra declaració d’independència en aquesta legislatura. Així que Junts diu que necessita concrecions a favor de les seves tesis més unilateralistes, juntament amb la CUP, a la qual aquí consideren la seva aliada per ser majoria en aquest terreny dins del sobiranisme.

La prioritat d’ERC, juntament amb la solució al conflicte amb l’Estat, és la reconstrucció de Catalunya després de la crisi pandèmica. Per a això, l’element clau són els fons europeus, que consideren intrínsecament lligats al president. I no cediran. En canvi, Junts necessita situar un vicepresident o vicepresidenta amb poders econòmics, probablement en mans d’Elsa Artadi, que tornaria al Govern. S’haurà de filar bé l’àrea de poder d’Artadi respecte a les exigències d’ERC.

En el pacte del 2017, Esquerra va assumir les carteres de més pes, com Salut, Educació i Economia, una cosa de què Junts es continua penedint. De l’intercanvi de cromos amb allò que els republicans saben que pot desitjar Junts, com conservar la Conselleria de Territori, dependrà que es desencalli la negociació. JxCat vol pilotar àrees socials clau per demostrar capacitat de gestió.

El diàleg no se cenyirà als noms dels departaments, sinó que inclourà un puzle de direccions generals que es mouran de departament. I no només això. Per exemple, el control dels mitjans públics de comunicació cotitza com una conselleria. I de les importants.

Els republicans aboquen grans esperances en què la CUP els ajudi a vèncer la resistència de Junts i poder decantar l’obra de Govern cap a l’esquerra. Els anticapitalistes, de fet, es queixen que Junts no contesta a les seves propostes per escrit. Així, de moment, l’entesa ERC-CUP és cordial i s’han creat diversos grups de treball, no només sobre polítiques socials. La d’Interior, amb la discussió d’un nou model policial, pot encendre un nou front entre ERC i Junts, on conviuen tesis pròximes a la CUP amb altres, com les exhibides pel conseller d’Interior, Miquel Sàmper, entre d’altres, més pròximes a les d’un partit de centre.

Amb tot, Esquerra dubta que pugui comptar amb el recolzament anticapitalista en la primera votació de la investidura d’Aragonès. Però alhora veu més que factible, fins i tot lògic, que, mitjançant les abstencions que es necessitin, la CUP finalment permeti l’elecció del candidat republicà.

Que Laura Borràs presideixi la Cambra és sinònim d’una voluntat, de nou, de situar el Parlament com a batalla insubmisa contra les lleis i les resolucions judicials de l’Estat. Falta per veure quina actitud prendrà ERC, si la de defugir els «focs d’artifici», com es van titllar al seu dia a aquestes accions simbòliques sense gairebé benefici pràctic, o entrar en el joc, concentrant en la Cambra tota l’artilleria de la desobediència i descarregar, alhora, el Govern, d’aquestes batalles.

De moment, els republicans han nomenat un dels acusats per l’organització de l’1-O, Josep Maria Jové (en espera de judici), com a president del grup parlamentari. Borràs i Junts compten que, d’entrada, Esquerra permeti el vot delegat de l’exconseller Lluís Puig, diputat i resident a Bèlgica. Però ERC i el PSC també sumen majoria a la Mesa del Parlament. Per això, JxCat vol lligar un pacte pel qual entre independentistes no hi haurà dissidències quan es prenguin decisions sobre la sobirania del Parlament en vista dels conflictes amb l’Estat.