Les 4 evidències sobre la caixa b del PP que contradiuen Aznar i Rajoy

La sentència de l’Audiència Nacional que va provocar la caiguda del Govern de Mariano Rajoy, el juny del 2018, estableix que el PP es va finançar, almenys des del 1989, amb una caixa b o, en paraules de Luis Bárcenas, «comptabilitat extracomptable». Aquesta comptabilitat opaca «es nodria, en bona mesura, amb aportacions que incomplien la normativa sobre finançament de partits polítics, efectuades per persones i/o empreses beneficiàries d’importants adjudicacions públiques, com a gratificació per aquest tracte de favor.» Aquella resolució va esgrimir vuit declaracions de testimonis i imputats i dos informes policials per sustentar l’existència de l’esmentada caixa b. i declara que part de les comissions cobrades per la trama del cas Gürtel es van destinar, com a «donacions finalistes», a aquesta mateixa caixa b, que descriu com «una estructura financera i comptable paral·lela a l’oficial existent almenys des de l’any 1989, les partides de la qual s’anotaven informalment» per Bárcenas per deixar constància «dels ingressos i despeses del partit» i, en ocasions, dels pagaments rebuts pels seus «membres rellevants». L’octubre del 2020, el Tribunal Suprem va ratificar que totes les proves que esgrimia l’Audiència Nacional són «vàlida i suficient».

En la fase d’instrucció, els investigadors van acreditar fins a 55 dels més de 400 apunts comptables dels ‘papers de Bárcenas’, entregats al jutge per l’extresorer el 2013. A més, durant el transcurs del judici, mitja dotzena d’ex alts càrrecs del PP han reconegut la veracitat de diverses anotacions. Cristóbal Páez, exgerent del partit, ha admès que va cobrar 12.000 euros en dos pagaments reflectits a la comptabilitat paral·lela i que «no es van reflectir a cap nòmina». Luis Fraga, senador del PP durant 21 anys, va reconèixer que se li van abonar dos pagaments de 3.000 i 6.000 euros que figuren als papers. Els exdiputats Jaime Ignacio del Burgo i Eugenio Nasarre han admès haver rebut diners en metàl·lic del partit en qualitat de mitjancers, però han defensat la legalitat dels pagaments. I l’expresident del Senat Pío García-Escudero ha explicat que el 2001, després de patir un atemptat d’ETA, el PP li va concedir un préstec de quatre milions de pessetes per afrontar les despeses del mobiliari. Davant això, els exsecretaris generals Francisco Álvarez Cascos, Javier Arenas i María Dolores de Cospedal han negat l’existència d’una caixa b o haver rebut sobresous irregulars.

Les sentències de l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem consideren que Arenas i García-Escudero van admetre «indirectament» i, fins i tot, «van confirmar alguns dels apunts de la caixa b» al reconèixer que, el 2008, es va celebrar un sopar d’homenatge a l’extresorer del PP Álvaro Lapuerta en què li van regalar un rellotge. Les dues despeses apareixien recollides a la comptabilitat opaca. Segons aquestes mateixes resolucions, el constructor Alfonso García Pozuelo va certificar que va entregar 60.000 euros a la caixa b el desembre del 2003 perquè el PP li adjudiqués contractes d’obra pública. I l’auditor intern del PP, Carlo Luca Magniani, va afirmar que alguns ingressos que figuraven a la caixa b van ser traspassats el mateix dia i per les mateixes quantitats a la comptabilitat oficial del PP, una cosa que, d’acord amb els tribunals, confirma no només que existís una caixa b, sinó també el traspàs de fons dels papers B a la comptabilitat A.

Sent president del Govern, Rajoy va declarar com a testimoni a l’Audiència Nacional al judici per la primera època de la Gürtel. La sentència del tribunal no va donar credibilitat al seu testimoni al considerar que, igual que altres dirigents del PP, va negar l’existència i tot coneixement sobre la caixa b del partit per no reconèixer que ell mateix va rebre cobraments opacs a Hisenda. Considera que hi ha prova «contundent» d’això, malgrat els testimonis que ho van negar, com el mateix Rajoy, Javier Arenas, Francisco Álvarez Cascos o Pío García Escudero. El tribunal, com va sostenir també la Fiscalia Anticorrupció, resta tot valor a aquests testimonis perquè entén que haver-ho admès «significaria» no només confessar la pràctica irregular de la «formació política a la qual pertanyen o han pertangut», sinó també «reconèixer haver rebut les quantitats» reflectides als papers de Bárcenas. «Suposaria la percepció de pagaments opacs per a la Hisenda Pública, que si bé no són delictius, podrien ser considerats pels testimonis com a mereixedors d’un retret social», va concloure la sentència.