Els sis ‘favors’ d’ERC en investidures convergents

Si una llegenda ha acompanyat Esquerra en aquests més de 40 anys és la de ser l’‘escolà’ de CiU. De ser, fins i tot, un ‘pagafantas’, terme amb què es coneix aquell que s’esforça amb tenacitat, i sense reparar en mitjans, per ser reconegut per algú altre. Aquesta llegenda neix aviat, en la investidura de Jordi Pujol després de les eleccions del 20 de març de 1980. En un context, amb unes eleccions municipals recents, en què molts donaven per segura una victòria del PSC que, recolzant-se en el PSUC, el catapultaria a la presidència de la Generalitat, la victòria de Pujol va suposar un dur cop per a l’esquerra. Però no va ser una victòria definitiva. Els 43 diputats convergents haurien sucumbit a un pacte tripartit del PSC (33 escons), el PSUC (25) i ERC (14). Però ERC, en la segona votació va recolzar un Jordi Pujol que, en el seu discurs, va qualificar el seu programa com de centreesquerra. Més o menys com es defineix ara Junts per Catalunya, per exemple. El Govern de CiU va ser monocolor i ERC, això sí, va aconseguir que el seu cap de files fos president del Parlament. L’últim presidenciable a ser-ho, fins a Laura Borràs.

Entre 1980 i 1984, malgrat la precarietat majoritàriament, que a la fi no va ser tal gràcies a ERC, Pujol va aguantar la totalitat de la legislatura. I en les noves eleccions va aconseguir la majoria absoluta. En una investidura que va ser marcada per la querella contra el president pel cas Banca Catalana, ERC va deixar els seus vots (cinc, sis menys que el 1980), aquesta vegada innecessaris, a la segona investidura de Pujol. Aquest, magnànim i agraït, va nomenar, sense necessitar-ho, un republicà (Joan Hortalà que, amb el temps, acabaria a CDC, via el seu partit de neoencuny Esquerra Catalana) com a conseller d’Indústria. Va estar al capdavant del departament dos anys i mig, fins que va ser nomenat secretari general d’ERC, en una d’aquestes lluites intestines que també han caracteritzat els republicans fins a l’arribada d’Oriol Junqueras.

Tant el 1988, com el 1992, ERC va votar en contra de la investidura de Jordi Pujol. El 1995, en la segona votació, es va abstenir, però no va ser una acció decisiva, perquè s’hauria precisat el vot contrari del PSC i el PP, que també es van abstenir, per impedir el sisè mandat pujolista.

El 1999 es va produir un episodi que fins i tot va redoblar més aquesta llegenda negra dels 80. Els 56 diputats de CiU necessitaven 12 vots per elegir, per última vegada, Pujol. ERC i el PP tenien, precisament, 12 diputats. Pujol, i Josep Antoni Duran, implacables, van elegir els populars, tres anys després del Pacte del Majestic.

Josep-Lluís Carod-Rovira va prendre bon compte de la jugada i va esperar gairebé quatre anys per tornar el cop, amb el Pacte del Tinell que va alçar Pasqual Maragall (vencedor en vots però no en escons) com a president. I tres anys després, va recolzar José Montilla (que no es va imposar ni en una cosa ni en l’altra). En els dos casos, els republicans van formar part del Govern i van ocupar la conselleria en cap.

Després que el 2010, la força, llavors de Joan Puigdcercós votés, en les dues voltes, ‘no’ a Artur Mas i que aquest fos elegit per l’abstenció del PSC, ERC va tornar a socórrer, el 2012, CiU.

Després de les eleccions nascudes de la gran manifestació que va donar inici al procés cap a la independència, els convergents van perdre 12 escons, fins als 50, i van necessitar dels 21 diputats d’ERC, ja amb Junqueras. Es va negociar llargament un pacte d’estabilitat parlamentària en què, entre altres ítems, es va acordar la celebració d’un referèndum el 2014. ERC no va entrar en el Govern ni quan, en vigílies del 9-N, ho va demanar obertament.

Després del 9-N es va obrir una dura pugna entre CiU i ERC a compte de si es calia presentar als nous comicis en llista única (opció que defensava Mas, temorós d’un ‘sorpasso’ republicà que vaticinaven les enquestes) o bé en llistes ‘paraigua’ (el pla que defensava Junqueras). És a dir, cadascú amb les seves sigles per trobar-se després al Parlament.

El juliol del 2015, en una d’aquestes cimeres que la política catalana va acostumar els ciutadans, es va decidir el naixement de Junts pel Sí, la llista única (de CiU i ERC, però sense la CUP). Va ser en una reunió al Palau de la Generalitat en la qual tots els assistents (els tres partits, Muriel Casals, per Òmnium, i Jordi Sànchez, per l’ANC) van acudir amb la idea de presentar-se amb una gran llista de país o bé amb llistes polítiques per separat. Mas va girar la truita. Llista única i el convergent, número 4 de la llista, com a candidat a la presidència. La jugada li va valer, doncs, el suport d’ERC ja als despatxos. L’inevitable triomf, amb tot, no va ser complet, perquè la CUP va acabar vetant Mas (el va enviar «a la paperera de la història», en descripció dels anticapitalistes), i va ser investit Carles Puigdemont. Sempre amb els vots d’ERC, en el context del grup parlamentari de Junts pel Sí. Els republicans sí que van formar part del Govern, en un 40% de la seva composició.

Després de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, les eleccions del 21-D van donar una exigua majoria a Junts per Catalunya (llavors, coalició entre CDC i el PDECat) de 12.000 vots i dos escons.

Després de rebutjar el president del Parlament (Roger Torrent) convocar el ple d’investidura de Carles Puigdemont, resident a Bèlgica, per la qual cosa hauria sigut nul i sense efecte, al contravenir els dictats del Tribunal Constitucional, ERC es va prestar sense grans ostentacions a investir fins i tot dos candidats de JxCat: Jordi Turull i Quim Torra. L’ungiment de Turull no va progressar pel vot contrari de la CUP. En va néixer un Govern al 50% entre les dues forces, però amb la presidència postconvergent.