Melero: «Vam voler ser una potència internacional i som un destorb mundial»

La seva primera ocupació va ser com a grum a Banca Catalana. Tenia només 16 anys. Amb Pujol va creuar llavors només quatre paraules un dia que li va entregar una carta en mà. El pujolisme ja era una cosa latent en aquell aleshores pèssim banquer.

-¿És vostè de Barcelona?

--Tant els meus pares com jo som de Barcelona. Els meus avis eren de Terol.

--De la part on es parla català?

--Sí, senyor. Just d’allà.

--Llavors és vostè de família catalana de cap a peus.

Assegura Melero que no han sigut poques les ocasions al llarg de la seva trajectòria professional, tantes vegades advocat de pujolistes de carnet o de sang ficats en embolics amb la justícia, que Pujol ha tornat a preguntar-li pels seus cognoms i pels seus orígens, i sempre ha obtingut, això sí, la mateixa benedicció presidencial.

‘Cambalache’ (Ariel) no és cap venjança. Tampoc el contrari, un llibre sabonós, com tants s’han escrit i han quedat ara en dubte. És un llibre d’història, però a través de les vivències d’un accidental però brillant estudiant de Dret, funcionari de presons a la Model i a la presó de Lleida, càrrec mitjà de la Generalitat fins que una invitació a mirar cap a una altra banda en una corruptela li va aconsellar agafar la porta i anar-se’n i, des d’aleshores i en diferents despatxos, advocat de no pocs casos de portada de diari, dels quals convida a conèixer les bambolines, tot i que mai trenca, com és la seva obligació, la confidencialitat que encara l’uneix als seus clients.

Tampoc, per cert, entra a considerar si són o no culpables dels delictes que se’ls van imputar. «En la pròxima vida obtindrem justícia, en aquesta només tenim la llei», diu un dels seus personatges de la novel·la. És molt murri. Sovint reserva als secundaris de la trama les millors frases, com a aquest amic que el convida a mudar-se a Madrid perquè la que era abans la seva ciutat, tenint en compte el que va arribar a ser a finals dels 70 i primers anys dels 80, sembla afligida d’una rara i preocupant metamorfosi inversa, de papallona a eruga. «Barcelona està moribunda des que manen els Pujol. Sembla una extensió de Vic, però amb l’aire més brut», li diu un amic a Melero.

Aquest és un llibre (i això és només una opinió, tot i que defensable amb floret si fos necessari) tan ben escrit com imprescindible, perquè aquest és un país estrany. Els ho explico. Ha sigut governat durant 23 anys per una figura omnipresent i, després, tret de la interrupció tripartida, pels seus hereus. No obstant, no hi ha a les biblioteques una obra indiscutida sobre aquesta etapa, un gran novel·la referencial, evitant les comparacions, que són de dimensions transatlàntiques, com ho és ‘La fiesta del chivo’ per comprendre les vicissituds de la República Dominicana.

El partit del formatge

Si de cas, ‘Cambalache’ és només un aperitiu molt saborós d’aquesta gran crònica que encara ha d’arribar i que hi ha senyals que indiquen que els lectors anhelen. Cal prendre’s com a senyal el fet que ‘El fill del xofer’, recent èxit de vendes de Jordi Amat, una biografia del pèrfid primer director de TV-3, Alfons Quintà, ha sigut saludat, potser exageradament, com la crònica d’aquella època. En realitat, Melero, per edat i perquè al seu despatx han hagut de sincerar-se no pocs pujolistes amb l’aigua fins al coll, és capaç d’interpretar amb més encert la partitura d’aquella època, per exemple la de quan el president manejava la guillotina en el Consell Executiu, vaja, que rodaven els caps dels consellers, però sempre estava darrere el partit per recollir-los i col·locar-los en un nou cos.

‘Cambalache’ és una desfilada de personatges coneguts per tots, però vistos des del darrere de les cortines de la passarel·la. A les seves pàgines hi ha Juan José Moreno Cuenda ‘el Vaquilla’; el malparit violador de l’Eixample; Fèlix Millet; el pobre bomber ‘Delta Zero’ a qui la mateixa Convergència va voler crucificar per esgarrapar quatre vots; Oriol Pujol, veterinari de formació, que tem que al sortir de la presó la gent no li confiï ni la salut d’un Chihuahua, i, per descomptat, també, aquesta ‘crême Brûlée’ d’intel·lectuals amb els quals va tontejar al seu dia per crear Ciutadans i dels quals es va apartar quan va descobrir que només els unia el seu antipujolisme i una innata capacitat de discutir sobre l’innecessari, sobre si el formatge és un entrant o unes postres i coses d’igual calat transcendental.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Hi ha aquesta desfilada i, després, la dels seus referents, un circ literari de tres pistes. Només després d’anys de lectura i possiblement un do innat s’adquireix la capacitat de resumir en poques i perfectes paraules situacions que tants d’altres han viscut, com aquest menyspreu amb què l’expresident de la Generalitat es desprenia de qui res li importava a les recepcions oficials, o sigui, de gairebé tothom. «Pujol ens va donar el seu perfil, com el personatge secundari d’un quadro de Toulouse-Lautrec, i es va dirigir a altres assistents...». No és fàcil de superar.

Doncs això. ‘Cambalache’ és la crònica d’un país que, «comprenent que no pot ser una potència mundial, ha decidit ser un destorb mundial», i està escrita, a més, sigui això dit per saldar el deute del primer paràgraf, per un advocat disposat a aixecar el secret de sumari sobre la seva vida sexual, que salpebra la novel·la sense gairebé censura, com una mena de Ned Racine, que un dia es veu despullat no davant Kathleen Turner, que ja fa caure de cul, sinó davant l’encarnació mateixa de la justícia. No els explico res més.