Madrid vermell, la trinxera de l’esquerra

¿Però realment vota? De la resposta que es doni a aquesta pregunta el 4 de maig dependrà el resultat de les eleccions. En els comicis autonòmics del 2019, el 47,56% dels madrilenys va triar la papereta del PSOE, Més Madrid o Podem. No obstant, el vot progressista no sol repartir-se per igual de punta a punta de la comunitat, sinó que tendeix a concentrar-se al centre i els barris del sud de la capital i el seu extraradi meridional.

Els estudis demoscòpics revelen que el votant conservador es va posar dret el dia que la líder del PP va anunciar la cita amb les urnes. A deu dies de les eleccions, el ‘Madrid vermell’ no sembla tan entusiasmat amb la idea d’anar a votar.

Lavapiés, esperit de resistència

Lavapiés, esperit de resistènciaNo és casual que Pablo Iglesias triés la plaça Nelson Mandela de Lavapiés per arrencar la seva campanya electoral. De diverses cases okupa d’aquest barri van sortir les primeres botigues que van acampar a Sol el 15 de maig del 2011 i aquí va néixer Podem tres anys després. Des d’aleshores, la fisonomia del lloc ha canviat molt i la seva vinculació amb la formació morada, també. En les autonòmiques del 2019 no va ser Iglesias, sinó Errejón, qui va aconseguir fins al 40% dels vots. Lavapiés és avui, principalment, una zona d’oci sobre la qual ha posat els ulls l’especulació immobiliària.

Tot i així, un cert esperit de resistència perviu entre els seus habitants. «Aquest és un barri de trinxera. El model sostenible que proposa Lavapiés no té res a veure amb el que ens vol imposar la dreta», distingeix Lola Sierro, propietària d’un local de restauració al darrere del museu Reina Sofia, mentre assenyala el solar d’‘Aquesta és una plaça’. «Des dels temps de Gallardón, l’ajuntament està intentant especular amb aquest espai, però aquí segueix, resistint. Tenim un hort urbà i ecològic al centre de Madrid perquè disfrutin els nens del barri», explica.

A Lavapiés, on viuen 46.000 veïns de 80 nacionalitats diferents i un de cada tres habitants és immigrant, la versió turística del barri multiètnic d’intensa vida cultural –els seus carrers acullen 15 teatres i les voreres són una terrassa sense fi on se serveixen sabors de mig planeta– conviu amb una marcada consciència política que s’expressa a les pintades reivindicatives que omplen moltes de les seves parets. Per cada bandera d’Espanya que penja als balcons, se’n compten cinc de republicanes o de l’arc de Sant Martí, o llençols amb lemes que reclamen més sanitat pública i menys fons voltor.

«A Lavapiés continuem cultivant un discurs d’esquerres que planta cara al liberalisme que vol vendre el barri al millor postor», diu Ruth Sánchez, sòcia del Teatro del Barrio, la seu on es va presentar Podem el gener del 2014 i una referència de l’activisme polític a Lavapiés. Dilluns que ve, en aquest escenari està anunciada la funció ‘Durruti, hijo del pueblo’ i fins a final de mes es representa l’obra musical ‘Mundo obrero y otras canciones’, protagonitzada per Alberto San Juan.

¿Aquesta agitació política es traduirà en vots el 4 de maig? «Aquí som molt de manifestar-nos, però les restriccions impedeixen els actes públics. No hi ha ambient de mobilització, la gent està cansada per la pandèmia», avalua Pilar Cataño, propietària de la llibreria-cafè La Libre i exemple que no tota la restauració madrilenya perd el cap per Ayuso. «Aquesta dona és un perill. L’antipatia que genera i la por que governi amb Vox poden acabar activant l’esquerra», pronostica.

Vallecas, el pont de l’abstenció

Les expectatives que l’esquerra doblegui el braç a la dreta el 4 de maig descansen sobre un càlcul matemàtic: el 2019, al barri de Salamanca, set de cada deu paperetes van ser conservadores i va votar el 73% del cens; en canvi, a Puente de Vallecas, on l’esquerra es va fer amb el 70% de l’escrutini, només va anar a votar el 59% del cens. Aquests 11 punts de diferència de participació posen xifra al tòpic que Madrid és una comunitat de dretes.

Jorge Nacarino, president de l’associació veïnal Puente de Vallecas San Diego, coneix bé el desinterès de molts habitants d’aquest barri obrer cap a la política. «No és nihilisme, és desil·lusió. Pensen que anar a votar no arreglarà els seus problemes», explica. Segons la seva opinió, el que ha passat recentment amb l’escalèxtric de l’M-30 dona la mesura d’aquesta desconfiança. Més Madrid acaba d’arrencar-li a l’ajuntament el compromís que enderrocarà l’autopista elevada que separa el barri de la resta de la ciutat, una eterna reclamació vallecana. «Però els veïns em diuen ‘fins que no ho vegi, no m’ho crec’», explica Nacarino.

Malgrat la seva menor implicació electoral, Vallecas presumeix del seu ferri activisme esquerranós. A la plaça de la Constitució, coneguda com ‘la plaça Roja’, van tenir lloc els aldarulls del míting de Vox. L’endemà va circular pel barri una crida per «desinfectar Vallekas de feixisme» i la plaça es va omplir de veïns carregats de pals de fregar i lleixiu.

A la porta de l’escola pública Javier de Miguel, al costat de la bandera britànica que va col·locar Esperanza Aguirre per etiquetar-lo com a «centre bilingüe», l’AMPA ha penjat una pancarta que recorda: «El 4 de maig, mobilitza’t. Menys ràtios i més recursos per a l’escola pública». A l’entrada del mercat municipal, un cartell del Partit Comunista dels Pobles d’Espanya respon al dilema que Ayuso planteja amb el seu eslògan electoral: «Elegim comunisme», diu el pasquí al costat d’una falç i un martell.

Que l’esquerra guanyarà al barri on vivia Pablo Iglesias abans de mudar-se a Galapagar es dona per descomptat. Sempre ha sigut així des que va arribar la democràcia. El dubte és saber quantes paperetes hi haurà a les urnes vallecanes la nit electoral.

Fuenlabrada, socialisme o Vox

Una passejada pel centre de Fuenlabrada, ciutat-dormitori de 194.000 habitants de l’extraradi meridional madrileny, prevé ràpidament de l’esperit progressista que es respira al municipi, governat pel PSOE des de 1979. A tot just 100 metres es concentren la Casa de la Dona, el Centre Cultural 8 de març, l’Espai de la Joventut i un enorme mural col·locat al costat de les vies del tren que clama: «La igualtat prova, no en moderis el consum», al costat de la firma: «Entre jovenes».

En aquest ambient d’inspiració feminista decorat pels retrats d’Ángel Gabilondo que pengen dels fanals, la notícia de la setmana no ha sigut de tall socialista sinó de signe contrari. Dilluns passat van coincidir els mítings d’Isabel Díaz Ayuso i Rocío Monasterio. Si el del PP va estar ambientat i va ser generós en ovacions per a la candidata, el de Vox va desbordar totes les expectatives d’assistència de públic i fervor popular. ¿Està canviant de color polític el bastió socialista madrileny? «Cada dia sento més clients queixar-se. Però només critiquen el Govern d’Espanya, no el de la Comunitat de Madrid», assenyala l’Óscar, dependent de la carnisseria Ortega, situada al nucli antic del municipi.

Notícies relacionades

Madrid blau, bastió de la dreta

Eleccions Madrid 2021: Última hora de les votacions en DIRECTE

En l’última cita amb les urnes –les generals del novembre del 2019–, Vox es va convertir en la segona força política de la localitat. «Amb missatges simples com la defensa dels toros, que a Fuenlabrada importen molt, la ultradreta està connectant amb un electorat poc ideologitzat a qui li és igual canviar de papereta», adverteix Faustino García, portaveu de l’associació de veïns El Naranjo i apoderat del PSOE.

En incomptables nits electorals, aquest líder veïnal ha sigut testimoni del voluminós cistell de vots que reunia el seu partit, però a l’equador de la campanya no té clar què passarà el pròxim 4-M. «Veig l’esquerra plana, sense esperit de victòria. O passa a l’atac i es torna agressiva, o no remuntarà», pronostica.