Els sis exàmens d’unes eleccions més enllà de Madrid

La convocatòria de les eleccions madrilenyes va agafar el PP en hores baixes pel mal resultat de les catalanes del febrer, en què Vox va treure 11 escons i el partit de Pablo Casado, tres. No obstant, els bons auguris per a Isabel Díaz Ayuso, que pot arribar a doblar els 30 diputats actuals, han insuflat oxigen als populars. Els conservadors esperen poder continuar presidint la Comunitat de Madrid amb el recolzament extern de Vox per aprovar lleis. La situació ideal per al PP seria que la formació radical recolzés la investidura i no demanés carteres. A Ayuso li donaria «llibertat», afirma ella, i a Casado li permetria continuar dient que no governa amb la ultradreta, només rep els seus vots per poder governar en solitari.

«Quan el nivell de l’aigua puja, el barco puja i el capità, també», diu metafòricament un assessor de Génova, celebrant anticipadament el triomf i descartant qualsevol conseqüència negativa per a Casado. No obstant, no tots ho veuen així en el partit. Alguns diputats i alts càrrecs es temen que Ayuso acabi sent com la seva antecessora en el càrrec, Esperanza Aguirre, amb qui comparteix aquella barra i aquell estil ‘cheli’ en la manera de fer i de parlar. Aguirre va arribar a mostrar la intenció de disputar el lideratge a Mariano Rajoy el 2008, una cosa que des de la Puerta del Sol es rebutja totalment. «Ayuso l’hi deu tot a Casado i són amics des de fa molts anys. Debat conclòs», afirma un assessor de la presidenta. PILAR SANTOS

Ángel Gabilondo s’ha trobat amb més corbes i més costes de les esperades en el camí cap al 4-M, en què ha buscat comparèixer com el candidat «sobri, seriós i formal», el president d’un Executiu «progressista, centrat i sense extremismes». Aspirant inevitable per la pressa de la convocatòria electoral, primer va intentar pescar vots al calador en descomposició de Cs, en una estratègia vista amb recel d’una banda del PSOE –la campanya ha estat dirigida per la Moncloa, per l’equip més directe de Pedro Sánchez–, i que no va acabar de quallar per la fugida en massa dels electors temperats al PP. Amb el debat a Telemadrid, es va produir el gir, la visualització d’una esquerra coordinada en els seus missatges i l’acostament de Gabilondo a Unides Podem –«Pablo, tenim 12 dies per guanyar». Però la campanya es va trencar per complet amb el debat de la SER. Llavors, el PSOE va plantejar la pugna com una elecció entre «feixisme o democràcia». I, mentrestant, la carrera cap a les urnes s’ennuvolava per la successió de cartes amb amenaces de mort que van acabar sent desdenyades pel PP.

Els sondejos han pronosticat una baixada dels socialistes, un creixement de Més Madrid i una victòria folgada de la dreta. Però a la cúpula reiteren que la pugna, que era «molt difícil» d’entrada, està molt més renyida, que els números de cada bloc estan «més igualats» i per tant «hi ha partit» i hi ha les sorpreses. L’esquerra, argüeixen, està més mobilitzada que abans, i el dubte és si ho farà tant com la dreta. Als quadros mitjans sí que es percep una «preocupació» més gran, «desmoralització» i «nerviosisme». El gir en l’estratègia s’ha acompanyat d’una presència menys intensa de Sánchez: el president va estar molt actiu a la precampanya, però a la campanya només ha participat en tres actes, menys que els mítings que va protagonitzar en les catalanes del 14-F. La Moncloa ha volgut protegir Sánchez per no contribuir a la victimització d’Isabel Díaz Ayuso. JUANMA ROMERO

Al començament de la campanya, a l’equip de Mónica García tenien clar la seva missió per a les dues següents setmanes: donar a conèixer una candidata desconeguda per al gran públic que es presentava per Més Madrid, una marca ja instaurada a la capital. Just el contrari del que els va passar el 2019, quan Íñigo Errejón es va presentar als comicis amb un partit acabat de crear. La tasca sembla complerta. A falta que les urnes donin el seu veredicte, García ha anat guanyant en popularitat i ha anat escalant a les enquestes a costa del PSOE i d’Unides Podem. Tot i que sembla improbable que el bloc de l’esquerra pugui formar Govern, García en sortirà reforçada i amb el seu lideratge a Més Madrid enfortit per a les pròximes eleccions d’aquí dos anys.

García, la candidata amb menys experiència, s’ha imposat durant la campanya com la candidata que més creix electoralment i, com sol ser habitual en aquestes ocasions, s’ha plantejat el seu possible ‘sorpasso’ al PSOE. «No estem gaire preocupats per quina és la nostra situació dins del bloc», va assegurar a EL PERIÓDICO dijous. No obstant, en l’entorn de la candidata sí que veuen clar que aquests comicis han servit de trampolí per a García i que, en cas de no arribar a la victòria el bloc de l’esquerra, en els dos pròxims anys continuarà fent oposició a Isabel Díaz Ayuso a l’Assemblea de Madrid per marcar perfil de cara als comicis del 2023. MIGUEL ÁNGEL RODRÍGUEZ

Pablo Iglesias va deixar la vicepresidència segona del Govern per salvar el partit a Madrid. I ho ha aconseguit. Almenys, així ho veuen en el seu cercle més pròxim quan se’ls assenyala que totes les enquestes situen Unides Podem en la lluita amb Vox per la quarta posició. La candidatura del líder morat no ha causat l’efecte esperat. Tampoc el fet que Iglesias plantés cara davant els ultres, donant un tomb a la campanya, després que posés en dubte les amenaces de mort a polítics. Amb tot això, sembla complex que de les urnes surti un escenari que els morats puguin vendre com una victòria. 

Quan dimarts que ve finalitzi el recompte de vots, si les tres formacions d’esquerra aconsegueixen arribar a la majoria –la demoscòpia ho veu complicat–, tot apunta que Iglesias serà la tercera força, darrere de Més Madrid, el partit que va fundar el seu excompany Íñigo Errejón, i s’obrirà llavors una negociació en què el líder morat tindrà un poder d’exigència reduït.

Pitjor encara si, com apunten les enquestes, Isabel Díaz Ayuso aconsegueix revalidar la presidència amb el recolzament de Vox. Llavors, el salt d’Iglesias a l’arena madrilenya haurà sigut en va. L’exvicepresident va assegurar que es mantindrà a l’Assemblea de Madrid fent oposició –una cosa que dins i fora del partit es veu improbable–. Tot i així, amb Iglesias ja visualitzant la seva sortida de la política activa, començarà la recerca de nous lideratges que mantinguin a la superfície el partit en les pròximes eleccions del 2023. MIGUEL ÁNGEL RODRÍGUEZ

No es pot negar que Vox ha fet tot el possible per situar-se al centre de la campanya electoral. Amb els sondejos a la baixa, la formació ultra –amb Santiago Abascal als comandaments de l’estratègia– fa dues setmanes que està intentat remuntar el vol per entrar a l’Assemblea de Madrid i ser la clau d’un Govern de dretes. Per aconseguir-ho, els ultres han assolit cotes de polarització mai vistes abans en la política espanyola recent criminalitzant menors estrangers no acompanyats, posant en dubte la veracitat de les amenaces de mort a polítics i fent esclatar l’escàs debat que quedava en la contesa electoral.

Amb la candidata del PP, Isabel Díaz Ayuso, arrasant als barris més acomodats i, fins i tot, colant-se en l’electorat de Vox, la cap de llista de l’extrema dreta als comicis de dimarts, Rocío Monasterio, ha mirat d’aconseguir el vot dels barris obrers, on la pandèmia ha colpejat amb més força els que encara patien les últimes conseqüències de la crisi econòmica del 2008.

La sagnia de vots de Vox cap al PP serà evident, tot i així sembla que els ultres continuaran sent clau perquè Ayuso pugui formar un Executiu. El 2019 ja va passar, però a la cúpula ultra no van voler forçar la seva entrada al Govern madrileny per no tacar el seu expedient de cara als següents comicis. Ara, Monasterio no descarta «absolutament res», tot i que aquesta mateixa idea continua vigent, tenint en compte que d'aquí dos anys es tornaran a instal·lar les urnes a gairebé totes les autonomies. MIGUEL ÁNGEL RODRÍGUEZ

Ciutadans s’hi juga el seu futur en les eleccions de Madrid. Després de l’enfonsament a les generals del novembre del 2019 i les catalanes del febrer passat, Inés Arrimadas ha de trobar en les madrilenyes un salvavides que li permeti continuar mantenint la seva voluntat de liderar un partit frontissa i evitar que el PSOE hagi de dependre de Podem i el PP, de Vox. Les previsions no li auguren res de bo a Madrid, on els populars de Pablo Casado esperen que s’escenifiqui el procés d’absorció que està portant a terme a tot Espanya. El fitxatge de Toni Cantó en va ser un exemple, tot i que no li va acabar de sortir bé, perquè la justícia finalment no ha permès que s’inclogui a la llista electoral d’Isabel Díaz Ayuso, perquè no estava empadronat a Madrid abans de l’1 de gener.

La majoria de les enquestes preveuen que el candidat, Edmundo Bal, no arribi al mínim del 5% de les paperetes que es necessiten per poder entrar a l’Assemblea regional. Bal no ha abandonat l’escó que té al Congrés dels Diputats, on és portaveu del grup parlamentari, una decisió que no ha enviat el millor missatge. «Tenim només 10 escons i el seu treball és molt valuós, no podia parar-se aquests dies 14 dies de campanya», el defensava una companya de partit. En cas que obtingui representació, Ciutadans ja ha anunciat que tornarà a recolzar Ayuso perquè sigui presidenta, demanarà entrar de nou en el Govern regional amb carteres i exigirà que se’n quedi fora Vox. PILAR SANTOS