4-M, l’examen de Madrid que condicionarà la legislatura

Tots els partits arrisquen alguna cosa aquest 4-M, en aquestes quartes eleccions en pandèmia. Per començar, el PP. La presidenta regional es va llançar a una operació agosarada però que, segons les enquestes, podria ser rendible. No hi ha dubte que tornarà al seu partit la condició de primera força que va perdre el 2019, i que tindrà al seu abast duplicar la seva representació actual (30 escons). Però necessita guanyar i governar. O en solitari o amb el recolzament de Vox –amb o sense ells a l’Executiu. Si ho aconsegueix, el PP garantirà la seva hegemonia fins al 2023 d’un feu que ha dominat durant 26 anys. Per Ayuso, suposaria refermar-se com a líder i consolidar un fenomen, l’ayusisme, una espècie de nacionalisme castís que per a l’oposició beu del trumpisme i té rivets ultradretans.

Amb una victòria inapel·lable, Pablo Casado, després del daltabaix a les eleccions basques i catalanes, esgrimirà que el cicle ha canviat i que la seva arribada a la Moncloa està més a prop –serà el principi del final de Sánchez»-. Un clima que podrien accentuar uns comicis anticipats a Andalusia. Juanma Moreno, el president de la Junta, ha descartat eleccions aquest any, però un avenç agafaria a contrapeu una esquerra afeblida, raó per la qual Ferraz estudia convocar les primàries del PSOE andalús just després de la parada del 4-M.

Però un triomf d’Ayuso tornarà Casado a la casella de sortida: ¿què fer amb Vox? ¿Separar-se de la formació de Santiago Abascal, com va solemnitzar a la tardor, o abraçar-s’hi (i fins i tot governar amb ella)? La resposta no és senzilla i dirigents del PP adverteixen que la fórmula madrilenya no funcionaria a la resta d’Espanya. No obstant, el 4-M sí que pot accelerar el reagrupament en l’espectre de la dreta, pel probable enfonsament de Ciutadans. Això amenaçaria la primacia de Sánchez. Però el PSOE guarda una poderosa carta: al Congrés juguen els partits minoritaris, els nacionalistes i independentistes, i difícilment podrien avalar un Executiu de Casado de la mà de Vox. El llindar dels 176 diputats, la majoria absoluta a la Cambra baixa, continuaria quedant, ‘a priori’, molt lluny per a populars i ultradreta.

La puixança de Més Madrid

Perdre Madrid seria una catàstrofe per al PP. És la seva joia de la corona, el seu bastió inexpugnable des de fa 26 anys. És un escenari improbable, i que pràcticament només el podria fer possible una altíssima mobilització de l’esquerra als barris obrers de la capital i al cinturó industrial de la regió, en el qual l’esquerra confia. Casado quedaria molt debilitat internament i el seu paper com a líder de l’oposició es veuria esquerdat.

A les altures del PSOE insisteixen que aquesta possibilitat no és tan llunyana. Els dos blocs arriben al 4-M «igualats», en «empat tècnic», per la qual cosa el pronòstic és «difícil», s’afanaven a dir aquest dilluns a l’entorn del president, on reiteraven que els votants progressistes s’havien despertat durant els últims dies de campanya. En altres estaments del partit, més allunyats de Ferraz, el vaticini és més ombrívol. Si Ángel Gabilondo pot liderar un Govern alternatiu, serà una victòria històrica per l’esquerra. Però el cert és que podria fracassar en el seu tercer intent i, els socialistes, firmar el seu pitjor resultat històric en unes d’autonòmiques a Madrid. Encara hi ha un pronòstic pitjor: veure’s superats per la puixança de Més Madrid i la seva cap de cartell, Mónica García, en tendència ascendent a tota la campanya.

A la Moncloa han insistit que, passi el que passi, el Govern està blindat i la coalició continuarà el seu camí fins al 2023. Però el clima que s’instal·li després del 4-M pot afectar la dinàmica de la legislatura. A més, passades les eleccions, l’Executiu, ja sí, haurà de revelar els plans de reforma laboral, fiscal i de pensions que sí que ha avançat a Brussel·les però que no ha detallat a Espanya. El Govern s’enfronta al repte de culminar la vacunació amb èxit –aquest dilluns sí que es va complir la primera fita, el de 5 milions d’immunitzats– i de rebre la injecció de 140.000 milions d’euros a canvi d’un pla de recuperació que Sánchez espera que es transformi en oxigen per a la legislatura.

Les exigències de Brussel·les podrien tensar encara més la coalició governamental. La convivència amb Unides Podem, que per la Moncloa es presumia més suportable després de la sortida de Pablo Iglesias i l’encimbellament de Yolanda Díaz, està també subjecta al 4-M. Perquè les urnes provaran si el desembarcament de l’exvicepresident segon i líder morat permet a la formació aguantar dempeus i amb força per continuar pressionant des de dins de l’Executiu. I també ajudaran a ordenar el procés de successió d’Iglesias i el seu propi futur personal.

Notícies relacionades

Els tres resultats possibles de les eleccions a Madrid

El PSOE porta Ayuso a la Junta Electoral per l’ús «partidista» del Dos de Maig

Per a qui aquestes eleccions són a cara o creu és Cs. Viure o morir. Viure entrant a l’Assemblea, dada que ja no pronostica cap enquesta, o agonitzar després de perdre els 26 escons aconseguits el 2019. Quedar fora de la Cambra no només comprometria el candidat taronja, Edmundo Bal, sinó la seva líder, Inés Arrimadas, ja molt qüestionada després de les catalanes. El 4-M podria assestar l’última estocada al projecte, desencadenar una nova fugida de càrrecs cap al PP, agilitar la seva absorció pels de Casado, però al partit reiteren que buscaran la supervivència passi el que passi. Vox, mentrestant, salvaria els mobles igualant el seu resultat de fa dos anys, tot i que el remolí Ayuso hauria aturat la seva escalada. Això sí, les urnes podrien servir-li amb safata l’entrada al Govern regional. L’extrema dreta haurà de decidir si li interessa estar al costat del PP en un mateix Executiu o recolzar des de fora per tenir mans lliures de cara a uns comicis massa pròxims, el 2023, no només a Madrid sinó a tot Espanya (hi haurà autonòmiques, municipals i generals, si no s’avancen).

La legislatura, no obstant, penja també de Catalunya. De si finalment hi ha Executiu o eleccions –el termini acaba el 26 de maig-, de si ERC preserva el seu marge de maniobra a Madrid i guanya la partida a Junts o de si, al contrari, s’allunya de l’estratègia del diàleg per acontentar els puigdemontistes i assolir el Palau de la Generalitat. Tot comença (o acaba) el 4-M.