Els tres resultats possibles de les eleccions a Madrid

Dos motius expliquen que si dona la suma d’escons entre el PP i Vox, el més probable ja no és que governin en coalició, com ocorria a la precampanya, sinó que Ayuso ho faci en solitari amb recolzaments externs del partit de Monasterio. En primer lloc, els senyals coalicionals que ha emès el PP –Pablo Casado s’ha manifestat subtilment en contra del pacte– i les que ha deixat d’emetre Vox –que en cap moment ha exigit formar part del següent Executiu– semblen entreveure una relació a distància com a acord preferent. En segon lloc, la consistent baixada de Vox durant la majoria de la campanya, sempre lluny del PP d’Ayuso en recolzaments, el deixa en una mala posició de partida per reclamar una vicepresidència en cas d’aspirar-hi.

A això cal sumar-hi que no és tan evident que el matrimoni sigui una bona idea, ni per a uns ni per a d’altres. L’evidència comparada demostra que els socis júnior de coalició, especialment quan tenen posicions maximalistes com les de Vox, ho tenen complicat per sobreviure davant l’ombra del soci majoritari. D’altra banda, és innegable que la companyia massa pròxima de Vox és incòmoda per al PP, que, més enllà de Madrid, aspira algun dia a convertir-se en un partit ampli que acapari tot el vot de centredreta, atraient simpatitzants de Ciutadans i votants moderats del PSOE, que en tot cas repel·leixen Vox.

Després del xoc que va suposar la famosa topada entre Pablo Iglesias i Rocío Monasterio, després que aquesta última posés en dubte les amenaces de mort rebudes per l’exvicepresident, quedava el dubte de la mida que tindria l’efecte ‘bounce’ o rebot que hi ha tradicionalment després d’un xoc. La magnitud d’aquest rebot determina fins a quin punt el xoc produeix un canvi net en les expectatives o no. Després d’aquell esdeveniment, en aquest article es comentava que tot dependria de fins a quin punt l’esquerra aconseguia estirar el marc discursiu actiu en aquest debat, sobre la democràcia, fins al final. En un altre article anterior ja s’alertava: els estudis científics demostren que els xocs més interessants són els que es produeixen els últims dies de campanya, és a dir, els que es produeixen abans que l’efecte rebot caigui com una llosa.

El que demostra el pas dels dies i les dades de Predi és que aquell fallit debat ha quedat enrere. I, per tant també queda enrere l’enfocament discursiu que afavoria el bloc de l’esquerra, que hipermobilitzava els seus votants davant l’amenaça de l’extrema dreta, i es redueixen les possibilitats que l’esquerra guanyi fins al 19%. A aquesta reducció de la probabilitat del govern d’esquerres contribueix també el fet que els dies s’esgoten perquè es produeixi un fet incert que doni un tomb a les eleccions.

Amb tot, aquest percentatge no és menor. Implica que hi ha marge perquè la victòria de l’esquerra fructifiqui. ¿De què depèn? De dos factors: el primer és la capacitat d’arrossegament que estigui tenint Més Madrid, que, sobretot des de fa una setmana, viu una onada ascendent que alguns dies ha compensat amb escreix les pèrdues afegides del PSOE i Unides Podem. Una possibilitat és que tant les enquestes com Predi no estiguin capturant prou bé el grau d’augment de mobilització associat a aquesta onada. Dit d’una altra manera, que la pujada en la participació que es percep en l’última setmana i es mostra al gràfic de continuació sigui molt favorable per a l’esquerra. L’altre punt que explicaria la victòria relativament improbable de l’esquerra és el vot ocult a PSOE i Unides Podem. Especialment a aquest últim partit, que, degut a la baixa reputació del seu líder, podria estar ocasionant que el seu votant fos el menys expressiu.

Aquest escenari, a priori, simplement sumant números, hauria de ser tan probable com un govern d’Ayuso avalat pels de Monasterio. Però, evidentment, no només la suma de vots importa per configurar un govern. Les implicacions són molt diferents i aquestes determinen per què és menys factible l’acord més estret. No obstant, hi ha un 19% de probabilitat que aquest govern succeeixi. Dependrà en gran manera dels càlculs que faci Vox: ¿continuar creixent electoralment o demostrar capacitat d’acció? Els partits, al cap i a la fi, persegueixen altres objectius més enllà de sumar vots, com posicionar alguns dels seus càrrecs en posicions de comandament, donant un respir a l’estructura de l’organització, i aplicar les polítiques que defensen. Malgrat els riscos associats a entrar en minoria en un govern, Vox podria estimar pertinent entrar-hi també si té la sensació que els seus votants reclamen que el seu vot sigui útil per produir canvis. 

A això cal sumar-hi un altre motiu que podria justificar una coalició entre PP i Vox. El partit de Monasterio defensa que el principal obstacle perquè ells no entressin en el govern anterior d’Ayuso era Ciutadans, que els vetava. Raonament que el PP sembla haver recolzat després de provocar un avanç electoral per les seves presumptes desavinences amb el seu fins aleshores soci preferent. Una vegada desaparegut aquest actor, com sembla que ocorrerà, es neteja el terreny per a l’entesa entre PP i Vox, que durant els dos últims anys i en el transcurs de la campanya han gaudit de la millor de les relacions. Amb aquest precedent, a les dues formacions se’ls farà difícil escenificar un pacte distant sí guanyen, tot i que aquest sigui el resultant més plausible.