Madrid es rendeix a l’ayusisme i Iglesias dimiteix

El 4 de maig passarà a la història de la política per dues coses: per la constatació que Madrid s’ha rendit a l’ayusisme (65 escons), un nou fenomen polític que ha fet votar i que, a partir d’ara, farà parlar molt (més). I per la dimissió, esperada però xocant, de Pablo Iglesias. Anem per parts. La qüestió d’Ayuso... el seu resultat no ha sigut un reconeixement directe al PP –tot i que evidentment insufla vitamines a unes sigles debilitades–. Tampoc ho és exactament a Isabel Díaz Ayuso, la candidata popular que ja va provar sort a les urnes el 2019 amb un resultat bastant modest, malgrat que va aconseguir governar amb Ciutadans. És l’abraçada d’una enorme part dels madrilenys a un peculiar estil de defensar l’ideari de la dreta des d’un populisme ‘cañí’, amb desimboltura en les formes i ultraliberalisme en el fons, que no només ha atret seguidors de Vox. També simpatitzants del PSOE, a jutjar pels números que dona una estranya i pandèmica nit electoral ‘a la madrilenya’.

Jornada d’èxit per a Ayuso, que pot mirar per sobre de l’espatlla la ultradreta, tot i que s’hi hagi d’entendre mínimament per tenir majoria absoluta. Dia de somriures per a Pablo Casado, que creu haver trobat un revulsiu, almenys de moment, per al seu fluctuant PP nacional. I catarsi a l’esquerra, després que Iglesias hagi decidit abandonar, llançar la tovallola, deixar tots seus càrrecs i cedir el bastó de comandament a lideratges «femenins», en al·lusió a Yolanda Díaz, a qui entreveu als comandaments del partit morat. «Soc conscient que m’he convertit en un boc expiatori per a la dreta i la ultradreta». «No contribueixo a guanyar», va sentenciar Iglesias.

Hi va haver més ingredients en aquest bullit de sufragis. Aquí van. Fracàs del socialista Ángel Gabilondo(24 escons, 13 menys que fa dos anys) i dels que l’han forçat en aquesta campanya a abandonar la seva figura d’home insuls, seriós i formal per fer-lo pujar, improvisant i visiblement desubicat, a la muntanya russa de la polarització i la brega arran de l’aparició de les amenaces de mort a polítics. Moment fúnebre per als taronges, que desapareixen de l’Assemblea fagocitats per la líder popular, que no els suporta, i deixa el projecte d’Inés Arrimadas en coma profund. Camí dolç i prometedor, tot i que insuficient, per a Mónica García, la nova cap de l’oposició i candidata revelació de Més Madrid que ha seduït amb la seva naturalitat una part de l’esquerra desencisada, i ha empatat a 24 escons amb els socialistes, però els ha guanyat en vots. Hores tenses per als ultres (13 butaques, un més), que mantenen recolzaments però perden influència.

¿Oportunitat per a Casado?

Aquestes són les principals conclusions d’urgència d’un dimarts electoral, laborable per cert, que va batre rècord de participació davant unes urnes a les quals va caldre acudir complint estrictes mesures anti-Covid. En aquestes urnes es va sembrar un resultat que servirà per a dos anys –el 2023 hi haurà d’haver eleccions de nou–, però també algunes pistes de per on anirà la política nacional en les pròximes setmanes: Casado, que va viure amb incertesa el tsunami que va suposar l’intent de moció de censura a Múrcia, i que el va superar utilitzant polèmiques dreceres com oferir diners públics a trànsfugues per salvar el seu govern autonòmic, té un argumentari nou. L’hi ha donat el 4-M. I Ayuso, al tenir un gran resultat sense haver de dependre de gaires escons de Vox.

Notícies relacionades

Més Madrid domina i fa un ‘sorpasso’ al PSOE

Com més població, més recursos

«Avui Madrid ha fet una moció de censura al sanchisme, als seus pactes amb Bildu, amb els independentistes, amb Podem [...] Avui Madrid és el quilòmetre 0 del canvi. És un punt d’inflexió. Unint el constitucionalisme es pot guanyar el sanchisme. Hi ha partit, hi ha futur, hi ha esperança. Avui la llibertat ha guanyat a Madrid, però demà ho farà a tot Espanya», va dir Casado des del balcó de Génova, la seu que pretén vendre per intentar desfer-se del record de la corrupció, fantasma que persegueix el PP, però que Ayuso ha aconseguit silenciar en la crispadíssima campanya que s’acaben d’empassar els madrilenys.

Sotrac a l’esquerra

I si a la dreta se li pot obrir un nou panorama davant, a l’esquerra li neix l’obligació de resetejar-se. A Madrid, segur: ningú al PSOE aposta per Gabilondo com a candidat de futur. Ni tan sols és clar si li demanaran el sacrifici que aguanti els 24 mesos que té per davant d’oposició, que ja no liderarà. S’ha assenyalat des de la Moncloa l’actual ministra d’Indústria, Reyes Maroto, com a potencial successora. Es veurà. Més clar està a Podem, on Iglesias obre la porta... i la creua. Toca decidir si continua Isa Serra al capdavant del grup parlamentari madrileny o si es juga per altres possibilitats. I en l’àmbit nacional, també toca mambo morat: el líder insisteix que l’actual vicepresidenta de Treball, Yolanda Díaz, és la persona que hauria de prendre el testimoni. Però ella ha estat dient en les últimes setmanes que, com a mínim, li agradaria decidir per si mateixa. Tot un missatge per a a algú a qui ja li va costar acceptar ser ministra. I a qui no li agrada que li imposin.