¿Madrid és Espanya? Les tres lectures del resultat de les eleccions del 4-M

La dreta, coordinada al voltant del PP, ha absorbit Ciutadans i ha frenat el creixement de Vox. L’estratègia d’Isabel Díaz Ayuso per mitigar centristes i ultradretans s’ha basat en la confrontació amb dos adversaris perfectes. D’una banda, Pablo Iglesias, utilitzat com a espantall propulsor de la mobilització reactiva. De l’altra banda, el sanchisme, que representa un Govern deteriorat pel pes de governar durant la pandèmia i avalat per una llista de socis que el bloc de dretes repel·leix. Victòria per a Ayuso i per al PP. 

¿Suposa també una victòria per als de Pablo Casado de cara a les següents eleccions en altres territoris? ¿Funcionarà sempre aquesta estratègia de confrontació? La resposta està a Galícia, on el president popular, Alberto Núñez Feijóo, va aconseguir el mateix objectiu que Ayuso amb una recepta diametralment oposada. A Madrid, baixada d’impostos, bars oberts i polarització extrema. A Galícia, moderació, restriccions contra el coronavirus i atenció reforçada als pensionistes. I és que l’èxit del PP en el seu pols amb els partits veïns depèn en gran manera de la capacitat d’adaptació al tipus de votant de centredreta que hi ha a cada regió.

¿De què més depèn? De si governa o no. L’evidència científica demostra que la capacitat de gestió és una cosa que els votants de dretes premien especialment. Això contribueix, per exemple, que el PP hagi perdut la batalla a Catalunya contra Vox (i abans, contra Ciutadans) i que quedés debilitat a Euskadi contra els de Santiago Abascal. Aquest raonament provoca que, probablement, l’escenari a Andalusia –pròxim assalt electoral excepte sorpreses a Múrcia o Catalunya– sigui favorable per a Juanma Moreno, tot i que la recepta plantejada sigui substancialment diferent a la d’Ayuso.

L’esquerra madrilenya, en el seu conjunt, surt d’aquestes eleccions en la seva situació més vulnerable des del 2011. En el seu cas, anar a la una en «defensa de la democràcia» contra l’espantall de l’altre bàndol, Vox, no ha sigut suficient. El PSOE d’Ángel Gabilondo cau a la seva pitjor dada històrica mentre que Unides Podem (UP) amb prou feines millora dos punts els resultats després de presentar el líder nacional com a candidat. Els morats queden últims i Pablo Iglesias abandona la política. La nota discordant, i més esperançadora per als progressistes, l’ha marcat Més Madrid, que s’ha imposat com la primera força del bloc. Mónica García supera els resultats del líder de la formació i candidat en les últimes eleccions madrilenyes del 2019, Íñigo Errejón. La pregunta que molts es fan és si l’èxit del partit de García i Errejón pot projectar-se ara a altres territoris. 

La lògica fa pensar que Més Madrid, de marcat caràcter regionalista, ho tindrà difícil per estendre el seu creixement a altres territoris. No obstant, el seu auge evidencia una pauta que hem observat els últims anys. Traient la victòria del candidat del PSC, Salvador Illa, en plena pandèmia, els partits de govern –PSOE i Unides Podem— han reportat una erosió considerable a la resta d’eleccions recents –Galícia i Euskadi, a més de Madrid–. Al seu lloc, altres partits a l’esquerra del PSOE –BNG, Bildu i Més Madrid– han crescut i han superat els socialistes. UP, per la seva banda, ha vist reduïda la seva representació al no-res a Galícia, i manté valors mínims als altres dos territoris. La contrapartida són Bildu i Més Madrid, que aconsegueixen el millor resultat de la seva història, i BNG, el millor des del 1997. Aquesta circumstància dona una pista que hi ha espai en l’àmbit autonòmic perquè partits esquerrans aferrats al terreny continuïn recollint el que el PSOE i UP deixin pel camí. O fins i tot que els superin. 

És important apuntar que la competició partidista dins de l’esquerra dependrà de com plantegi Més Madrid la seva relació amb el nou lideratge d’Unides Podem, Yolanda Díaz, que gaudeix de molt bona valoració entre els seus votants. També dependrà de l’impacte que tingui l’aplicació dels fons europeus i de la solidesa del PSOE en regions on no hi ha una esquerra alternativa o regionalista potent. El que és clar és que, ara com ara, el fantasma del replegament bipartidista és això, un fantasma, almenys pel que fa al bloc de l’esquerra.

La rasa que deixa l’enorme polarització en aquestes eleccions no és només ideològica, sinó que també aventura el distanciament de dues Espanyes geogràfiques. 

A una banda se situaria l’Espanya de tipus 1 a la perifèria geogràfica, amb una identitat més plural, més d’esquerres i en molts casos bilingüe. L’exemple paradigmàtic n’és Catalunya, que en les últimes eleccions va obtenir el Parlament amb més representació de partits d’esquerres de la seva història. A aquest exemple podem sumar-hi Euskadi, on el bon resultat de Bildu en les últimes eleccions compensa l’estancament del PSE i la baixada d’UP. La imatge es completaria amb autonomies com el País Valencià, les Balears o les Canàries, on les enquestes apunten un reforç dels respectius executius d’esquerres després de la pandèmia.

A l’altra banda de la rasa se situaria l’Espanya de tipus 2, de la qual Madrid s’ha erigit capital des d’ahir. En les eleccions més participades de la història madrilenya, el bloc de la dreta ha tret un avantatge de 16 punts a l’esquerra. A Madrid caldria sumar-hi Múrcia i Andalusia, però possiblement les dues Castelles i Extremadura, també. Territoris on l’esquerra, representada gairebé exclusivament pel PSOE, articula cada vegada més un discurs sobre el que és Espanya més allunyat al de l’esquerra perifèrica i més pròxim al PP. I és que Espanya pot ser que sigui Madrid i Madrid sigui Espanya, com ha dit la presidenta Ayuso en més d’una ocasió, però només la d’una banda de la rasa.

Al mig es manté Galícia com un pont de fusta entre les dues franges, amb una combinació d’elements particular: un PP temperat i bilingüe i un partit d’esquerra alternatiu al PSOE-UP, BNG, fort en les últimes eleccions.