Una investidura que obre un despatx

Per exemple. ¿Ocuparà Aragonès el despatx de president de la Generalitat, segellat des de l’adeu a la belga de Puigdemont com si fos la vuitena porta de Jerusalem? Per saber la resposta, han de llegir abans el pròxim paràgraf. És un momentet.

Fa tres anys...

L’última ocasió en què el Parlament va elegir president va ser fa tres anys. Quina jornada. Es presentava al càrrec Quim Torra, un candidat d’entrada apetitós com un tofu, però allò va acabar, com se sap, com una barbacoa argentina. El chimichurri va ser aquest conjunt d’articles rescatats de les hemeroteques que Torra, qui ho havia d’imaginar, retratava els espanyols com a monstres pudents i, això és literal, amb «dentadures postisses amb verdet». Aquell rapsode, una vegada guanyada la votació, es va acomodar en un despatx supletori perquè se suposava que el presidencial era un símbol.

Els professionals del ‘passadisseig’ diuen que, tot i que sense pompa, Aragonés posarà fi a aquesta anomalia immobiliària. Aviat es podrà comprovar. Dilluns, potser. Alguna cosa de tel·lúric deu tenir aquesta habitació gòtica, ja que Pujol els seus problemes va tenir perquè Josep Tarradellas entengués que el seu arrendament havia finalitzat i, 23 anys després, Marta Ferrusola va verbalitzar grollerament que sentia que uns ‘okupes’, els socialistes, havia entrat a casa seva.

Més ‘passadisseig’. Que Oriol Junqueras ha assistit a la sessió d’investidura no ho descobriran perquè ho llegeixin aquí. Ha sigut una de les fotografies de la jornada. No és cap secret que Aragonès el considera el seu mentor i que aquest li correspon amb un vot de confiança, és a dir, que no li succeirà el mateix que a Josef Tura li passava com a protagonista de la gran obra mestra d’Ernst Lubitsch, que sortia a escena per pronunciar el monòleg angular de ‘Hamlet’ i l’apuntador, des de la seva garita del prosceni, li recorda les paraules crucials que ha de pronunciar, ser o no ser, títol per això de la pel·lícula. La qüestió no és Esquerra, aquesta aparent sarsuela, sinó Junts, aquest Ricard III.

Lefevrisme a Waterloo

Passat el cap de setmana se sabrà qui són els consellers que corresponen a la dreta catalana al nou Consell Executiu, però en tot un matí d’indagacions ha sigut impossible obtenir una única i sòlida resposta sobre qui farà aquesta llista, ¿Puigdemont, que amb el seu silenci avala els qui diuen que l’acord aconseguit és una traïció a l’1 d’octubre?, ¿Jordi Sànchez, estrateg qüestionat pels seus aquestes últimes setmanes? Es diuen Junts, cert, però són molt poc monolítics. Un pronòstic llançat al tapet com els daus, pur atzar, podria ser que l’‘habemus papa’ anunciat poc abans de les dues del migdia amb l’elecció d’Aragonès ho ha sigut amb un teló de fons cismàtic, amb Waterloo refundat com una mena de seu del nou lefevrisme independentista. Les guerres entre religions ja solen ser la repera, però no són res al costat de les guerres entre cristians.

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

I ara sí, el promès al principi, el punt final.

Charles Chaplin va rodar les seves més immortals pel·lícules a partir de 1923, entre les quals, ‘La quimera de l’or’, la seva favorita, de la qual podrien fer-se fàcils jocs de paraules a la recerca de comparacions sobre si el procés ha arribat una mica a aquest punt, ja que a la pel·lícula tres tipus que no se suporten acaben tancats en una cabana durant un torb, figurat transsumpte del Govern que ha de venir. No, la cosa promesa és una altra. Chaplin va tenir tres anys abans de rodar aquella pel·lícula l’ocurrència de presentar-se a un concurs d’imitadors de Charlot. Sembla que aquest tipus de competicions eren molt comuns. Bob Hope en va guanyar un any abans una que es va celebrar a Cleveland, així que Chaplin va pensar que s’emportaria el primer premi de carrer. Va quedar al lloc número 20. La imprevisibilitat, diví tresor, ni que sigui per treure del son profund una investidura que zzzzz...