Els sis grans reptes del nou Govern d’Aragonès

«La societat i els seus representants tenen un deute amb els sanitaris. La prioritat d’aquesta nova legislatura ha de ser cuidar aquests professionals», afirma Jaume Padrós, president del Col.legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB). Padrós al·ludeix a una llarga llista de reptes pendents per a la Conselleria de Salut, des del canvi en els models d’organització fins a la digitalització del sector, que no «es resoldran ni en un any ni en dos, sinó que requereixen un consens a llarg termini».

El portaveu del COMB confia en el full de ruta traçat per a la següent legislatura en matèria sanitària i augura que, després de la devastadora pandèmia viscuda, es trobi un consens entre diferents forces polítiques per garantir les necessitats del sector. Entre les mesures més urgents, el doctor destaca la inversió. «No podem aspirar a una sanitat d’excel·lència mentre tirem endavant sense inversió en equipament i sanitaris que treballen per salaris indignes i amb condicions nefastes», diu Padrós.

El secretari general del sindicat Metges de Catalunya (MC), Xavier Lleonart, demana destinar cada any a l’àrea de Salut «un mínim de 15.000 milions» a l’any. Això serien 5.000 més dels que ja està percebent ara. «El sistema sanitari és molt precari». Per això Lleonart demana al nou Govern que, sense més dilació, millori les condicions laborals i retributives del personal (encara marcat per les retallades del 2010). «La gent està abandonant la professió», adverteix.

Segons els càlculs de MC, en l’atenció primària falten uns mil metges, però també hi ha escassetat en altres especialitats com urgències, pediatria o anestèsia. A més, al voltant del 50% dels MIR que es formen a Catalunya abandonen el territori. Les jubilacions superaran les mil anuals els pròxims 15 anys, adverteix Lleonart.

Per ell, el «gran drama» que viuen els hospitals arran de la pandèmia és la quantitat de «pacients crònics descompensats» que arriben a les urgències perquè, a causa de la pressió de l’últim any, no han pogut fer un seguiment com tocava des dels CAP. VALENTINA RAFFIO / BEATRIZ PÉREZ

Totes les rodes de premsa del Departament d’Educació del curs que s’està acabant han tingut com a denominador comú una lona en què es podia llegir ‘Escoles obertes i segures’. Era com un fons de pantalla que s’ha convertit, també, en un repte de futur. El pròxim conseller del ram haurà d’aconseguir el que no han obtingut països com el Regne Unit, França, Alemanya o Itàlia: que les escoles estiguin obertes durant tot el curs. 

Haurà de fer front també al debat sobre l’ús obligatori de la mascareta (que es dona per fet per al setembre però després ja veurem), el tema de la presencialitat, que es dona per segura a primària i l’ESO però ja veurem com va la cosa amb el batxillerat i l’FP, i acabar amb el procés de vacunació dels docents, sobretot els de més de 55 anys. L’evolució de la pandèmia determinarà les decisions, però el futur responsable de l’àrea faria bé de recordar, per exemple, el que va passar al tornar de les vacances de Nadal, quan un grup d’experts va reclamar retardar la tornada al col·le i Educació va dir que ni parlar-ne, una vegada més, amb aquesta pancarta d’‘Escoles obertes i segures’.

En l’àmbit pedagògic, la conselleria haurà de començar a desplegar de manera efectiva el pla contra la segregació escolar, que persegueix que determinats centres educatius repartits per tot el territori deixin de ser guetos on van a parar els estudiants més difícils. De la mà d’aquest projecte, la digitalització de les aules, i el repartiment de 300.000 dispositius electrònics (tauletes i ordinadors) per als alumnes i 70.000 per als docents hauria de permetre, a més de garantir la continuïtat de l’educació en cas de confinament, introduir noves eines educatives. 

Des del punt de vista dels recursos humans, el conseller es trobarà davant un col·lectiu molt batallador –sovint el tindran sota la conselleria de la Via Augusta–, però si alguna cosa haurà de resoldre és el nivell d’interinatge, això és, el nombre de professors substituts. Segons un estudi del sindicat CCOO, a Catalunya hi ha 37,5% profes interins, mentre que la mitjana estatal és del 22,5%. CARLOS MÁRQUEZ DANIEL

La pandèmia del coronavirus ha agreujat d’una forma brutal les situacions discriminatòries, i especialment la violència masclista. Els serveis d’assessorament a la dona a Catalunya van duplicar el nombre de víctimes del 2020 fins a les 44.000 dones, mentre que les persones LGTBI veien com els seus pares o veïns els assetjaven a casa i els migrants sense papers es veien exclosos de qualsevol prestació social.

«Que hi hagi una conselleria de feminismes és una bona notícia, però necessitem que no es quedi només en un nom bonic, hi ha d’haver una sotragada a tot el Govern perquè s’apliquin recursos i mesures per lluitar contra les violències que patim les dones en tots els àmbits», reclama Dolo Pulido, membre del Casal de la Dona. Temes pendents n’hi ha molts. Per exemple, que hi hagi almenys un hospital a cada província especialitzat en l’atenció a la violència sexual. Ara només n’hi ha un, a Barcelona.

«Justícia ha de fer formació feminista als jutges perquè les dones puguin fer el pas de denunciar i no tornin a ser victimitzades», afegeix Pulido, que també assenyala que la nova Generalitat ha de multiplicar els fons per als pisos d’acollida a les dones maltractades, (avui amb importants llistes d’espera) i blindar de recolzament i ajudes les dones migrants sense papers o les mares que crien soles els seus fills.

El col·lectiu LGTBI reclama que almenys una de les direccions generals estigui especialitzada en aquest àmbit. «Set anys després, continuem esperant el reglament de la llei contra l’homofòbia que ens permeti acabar amb la impunitat de les agressions», demana Eugeni Rodríguez, president de l’Observatori Contra l’Homofòbia. També proposen pisos per a l’emancipació de persones LGTBI o la garantia que els tractaments mèdics per a persones trans o malalts del VIH no pateixin l’escassetat de fàrmacs, com ve sent habitual aquest any.

La conselleria d’igualtat haurà de governar també perquè la discriminació racista o islamòfoba desaparegui. És el que li exigeixen diverses entitats, amb propostes com ara que es puguin empadronar per tenir drets socials o acabar amb les batudes policials de «perfil ètnic». ELISENDA COLELL

El nou conseller d’Interior té moltes carpetes obertes sobre la taula. El nou pla dels Mossos d’Esquadra per gestionar la crisi dels desnonaments, la reformulació de l’Àrea de Seguretat Institucional (ASI) dissenyada per Quim Torra a imatge i semblança de la unitat de la Moncloa i amb el propòsit últim i mal dissimulat de facilitar el servei de protecció de Waterloo o la ratificació del major Josep Lluís Trapero. Són només alguns dels exemples que haurà d’afrontar el càrrec designat per ERC que, per primera vegada, desembarca a la conselleria més incòmoda del Govern. Però tot serà peix al cove al costat de la gestió de l’ordre públic. 

Res se li entravessa més a un partit, especialment a un d’independentista, que justificar públicament intervencions en matèria d’ordre públic de la seva pròpia policia. Per necessàries que siguin. Hi ha en l’imaginari del procés després de l’1-O la idea que els que reprimeixen fent ús de la força legal són només els policies espanyols. Per absurda que sembli aquesta simplificació, els fets confirmen l’axioma: els pitjors moments que han suportat els consellers d’Interior sempre han sigut originats en l’ordre públic, que l’hi preguntin a Miquel Buch. És una qüestió incòmode, històricament. Els últims directors generals que han sigut cessats o que han dimitit ho han fet també per conflictes relacionats amb la Brigada Mòbil –Rafael Olmos per les càrregues contra el moviment anti-Bolonya el 2009, Manel Prat durant el sidral de Can Vies el 2014 o Andreu Joan Martínez després de perdre la confiança de Torra per enfrontaments amb manifestants independentistes violents–. 

ERC ha sigut molt crític amb algunes intervencions de la policia catalana en manifestacions recents dels últims temps. Ara el cos de seguretat estarà a les seves mans i podrà apartar l’ús de projectils de foam com el que va fer perdre l’ull a una jove recentment. També haurà de decidir quins instruments s’han d’utilitzar en lloc de foam i respondre davant l’opinió pública o al Parlament quan els estrenin. Està en marxa un treball intern per reformular l’organització dels efectius antiavalots. El més possible és que culmini en una fusió de la Brimo amb les ARRO regionals. I que desaparegui l’apel·latiu de Dragó que identifica aquestes unitats. Importarà poc el canvi de nom, continuarà sent el veritable Dragon Khan per al nou conseller. També la millor oportunitat per reconnectar amb un cos de seguretat que fa anys que no es fia dels seus caps polítics. GUILLEM SÁNCHEZ

El reflex que desprenen el miler de persones que, després de la pandèmia, han acabat dormint als carrers de la Barcelona metropolitana és només un petit esclat de l’enorme ferida social i desigual que s’està cobrant la crisi econòmica. El banc d’aliments ha superat les 262.000 persones que no tenen res per menjar, 1,2 milions si ens fixem en les dades de la Creu Roja o 800.000 segons la Taula d’Entitats del Tercer Sector.

«Necessitem una legislatura veritablement social», reclama la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) mentre que la Taula els insisteix que han «de prémer l’accelerador de forma immediata per posar en marxa un rescat social». Entre altres mesures, demanen ampliar els requisits de la renda garantida de ciutadania, que deixa exclosos un 40% de vulnerables, o que hi hagi un mateix circuit per demanar l’ingrés mínim i la renda catalana. La renda bàsica és una mesura que tots dos aplaudeixen, però demanen que no es quedi al calaix.

A la falta d’ingressos està íntimament lligat l’altíssim preu del lloguer i l’insultant 2% de vivenda social. És per això que Catalunya és la comunitat amb més desnonaments de tot l’Estat. Malgrat la pandèmia, el 2020 es va expulsar 5.737 famílies, 22 al dia. En tres de quatre casos es tracta de persones que no poden pagar el lloguer. Segons l’ECAS, com a mínim la inversió en vivenda social ha de superar els 800 milions d’euros.

Catalunya també lidera la llista d’espera de les ajudes a la dependència. El 31% dels dependents– 74.628 persones– estan esperant una ajuda, dels quals un terç es troba en situació de dependència greu. Els avis i les persones amb discapacitat són els que més pateixen aquesta situació. Per això, el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), reclama una direcció general que acabi amb aquest greuge.

A més, un de cada tres nens a Catalunya és pobre. «Cal aportar recursos per garantir el dret a l’oportunitat d’aquests nens», demana la Federació d’Entitats d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (FEDAIA), que assenyala que els fills de famílies monoparentals i migrants són els que més pateixen. ELISENDA COLELL