Els indults del procés, en mans del Govern central després del cop de porta del Suprem

L’informe del Tribunal Suprem contrari a la concessió de l’indult a qualsevol dels 12 condemnats del procés torna la pilota al terreny del Govern centrals, a les mans del qual hi ha ja la decisió d’atorgar-los o no el perdó. Ningú esperava que la Sala que els va condemnar defensés la necessitat d’indultar-los, però els seus arguments per negar que existeixin les raons de justícia, equitat i utilitat pública en què s’ha de basar la mesura de gràcia són tan prolixes que dificulten la justificació amb què l’Executiu de Pedro Sánchez pot necessitar defensar un perdó que pràcticament ja ha donat per fet el mateix president del Govern.

L’informe desfavorable del tribunal sentenciador se suma al de la fiscalia i frustra tota possibilitat que el Govern central pugui concedir un indult total, si el Consell de Ministres, a proposta del ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, s’inclina per l’opció del perdó, decisió per a la qual no hi ha cap termini i que, en qualsevol cas, no s’espera per abans de les primàries andaluses, el 13 de juny.

No serà el primer que s’atorga amb els dos informes en contra, però, segons els càlculs d’aquest diari, a partir de dades del Ministeri de Justícia, això només ha passat amb el 3,6% dels que s’han concedit durant els últims 10 anys. A més, després d’una sentència el 2013 que va anul·lar el que es va concedir a un kamikaze, per evitar l’arbitrarietat de l’Executiu, aquest haurà de justificar les raons que el van portar a concedir-lo en cas que sigui recorregut.

A condició

La concessió d’un indult parcial també permet l’excarceració dels condemnats i fins i tot anular la inhabilitació també imposada, ja que la pena pendent de compliment pot ser commutada per una d’inferior o una simple multa. El que sempre està present és l’afegitó d’«a condició que no torni a cometre delicte dolós en el termini de X anys des de la publicació del reial decret», una cosa que en aquest cas resulta delicada, perquè un dels arguments del Suprem per oposar-se a la mesura de gràcia és que no aprecia que existeixi un mínim «indici de penediment».

«El missatge transmès pels condemnats a l’exercici del dret a l’última paraula i en les posteriors declaracions públiques és ben expressiu de la seva voluntat de reincidir en l’atac als pilars de la convivència democràtica, assumint que la lluita pels seus ideals polítics autoritzaria la mobilització ciutadana per proclamar la inobservança de les lleis, la substitució de la direcció de l’Estat i l’unilateral desplaçament de la font de sobirania», afirma l’alt tribunal, després de negar la desproporció de la pena que se’ls va imposar per sedició i malversació, fins i tot comparant-la amb els tipus vigents en països del nostre entorn.

Concòrdia

Poc abans de conèixer-se el dictamen, el president del Suprem, Carlos Lesmes, havia dit que «l’indult, en el context que s’està plantejant, entès com mesurada de concòrdia, pot ser entès i fins i tot acceptat,» però «un indult quan no hi ha concòrdia és difícil d’acceptar». Les seves paraules remetien a les del president del Govern central que des d’aquest dimarts havia parlat de «concòrdia» i «convivència» davant «venjança» i «revenja» per referir-se a la mesura de gràcia.

El tribunal del procés no es pronuncia en aquests termes, però té molt present l’anunci del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, que ho tornaria a fer. Segons la seva opinió, aquestes paraules són «la millor expressió de les raons per les quals l’indult es presenta com una solució inacceptable per a l’anticipada extinció de la responsabilitat penal», perquè «expressen una actitud antidemocràtica, en què la mateixa consciència i el compromís social que cada ciutadà subscriu l’autoritzaria a polvoritzar les bases de la convivència, a convertir en ineficaces les resolucions dictades pels tribunals d’un determinat territori, a esquivar les vies legals de reforma d’un sistema jurídic i, en conclusió, a vulnerar els drets fonamentals d’aquells altres ciutadans que no combreguin amb aquests principis o aquesta consciència individual».

Destaca que només ell i Santi Vila van contestar al tràmit que els va concedir per defensar el seu indult, que, per a la Sala, situa els condemnats «als antípodes del que en abstracte seria l’actitud que es pot esperar de qui aspira a ser indultat». Prèviament, el tribunal havia criticat l’administració penitenciària, perquè considera que «ha entorpit de forma notable el compliment de les finalitats de la pena, alimentant la ficció d’un subjecte col·lectiu, que seria titular del dret a la progressió en grau i, ara, del dret a l’indult».

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

I havia qualificat de «desenfocades» unes peticions de perdó que «presenten com a presos polítics els qui han sigut autors d’una mobilització encaminada a subvertir unilateralment l’ordre constitucional, a tombar el funcionament de les institucions i, en conclusió, a imposar la seva pròpia consciència davant la de la resta dels seus conciutadans».

Com a colofó, el dictamen aprofita per donar «un ensenyament històric» als qui advoquen per una amnistia, vetada per la Constitució, perquè es tracta de lleis que, «en no pocs casos, han sigut el mitjà utilitzat per règims dictatorials per esborrar delictes gravíssims contra les persones i els seus drets fonamentals». De la memòria col·lectiva, afegeix la Sala, en formen part les «que van servir per ocultar delictes, el perdó i consegüent impunitat dels quals van pretendre disfressar-se mitjançant l’eufemisme de lleis de punt final, que van haver de ser neutralitzades, precisament, pels tribunals».