Puigdemont, la X de l’equació independentista

Els que millor coneixen Puigdemont sostenen que la seva preferència des de fa ja un temps és el Consell per la República i la seva tasca com a eurodiputat. És a dir, l’anomenada internacionalització del procés. Per tant, el partit queda en un segon pla per a un dirigent amb tanta capacitat de lideratge com poca volença per les qüestions del dia a dia d’una organització política.

Puigdemont ja va fer campanya electoral a mig gas, segons admeten els seus fidels, de cara als comicis del 14 de febrer en els quals va ser candidat, potser sense gaires ganes. De fet la seva intenció, ja madurada des d’estiu de l’any passat, era no presentar-s’hi i va acabar sent el número u de la llista, tot i que de manera simbòlica.

La «confrontació intel·ligent»

Després de la campanya i durant les negociacions per formar Govern, Puigdemont ha mantingut silenci, el qual va finalitzar amb un llarg comunicat de to pessimista sobre la falta d’unitat de l’independentisme, amb caires fins i tot personals sobre el dolor que li provoca aquesta desunió i una crida al respecte, la confiança i la lleialtat, perquè s’ha «trencat» la cadena de confiances.

En aquest text és clau aturar-se en la reivindicació –repetida uns dies més tard pel Consell per la República que ell mateix lidera– que cap estratègia independentista pot imposar-se a l’altra. I acaba per defensar, de nou, la seva tesi: que l’Estat no té voluntat de negociar i que cal defensar el referèndum de l’1-O i la DUI posterior.

Les idees de Puigdemont, i sobre tot ell mateix, són la causa per la qual molts dirigents afirmen que han entrat a formar part de Junts. Els seus fidels ho són de manera incondicional. Però el partit té un secretari general, Jordi Sànchez, el poder intern del qual s’ha incrementat progressivament fins a liderar –sense el recolzament ni la simpatia de Puigdemont– l’acord de govern ‘in extremis’ amb ERC.

¿S’enfrontarà Puigdemont a Sànchez? Uns opinen que l’expresident ha demostrat amb escreix en el passat que si no confia en un càrrec pot generar una desestabilització interna suficient per apartar-lo. Que l’hi diguin si no a Marta Pascal, que ocupava el mateix càrrec que Sànchez al PDECat i va ser purgada, al costat d’altres dirigents de pes de procedència convergent.

En canvi, altres valoren que Puigdemont no té interès a posar les mans en la farina del partit, que és tan brillant parint projectes com poc constant mantenint-los, com va passar amb la Crida Nacional per la República, un esdeveniment d’impacte que pretenia unificar tot l’independentisme i va durar tan sols dos anys.

La solució: ¿repartiment de papers?

Notícies relacionades

L’ANC crida a reprendre el pols als carrers per evitar renúncies en l’independentisme

El Govern confia a dividir l’independentisme amb els indults

Un bon coneixedor del partit és de l’opinió que Junts, que va néixer fa menys d’un any, té diversos debats pendents. El primer, sobre l’estratègia, i opina que seria preferible una delimitació clara entre tres àmbits diferents: l’internacional –on Puigdemont ha d’exercir d’ariet indiscutible–, el del Govern –que entra en una nova etapa sota lideratge d’ERC– i l’independentista. Aquest dirigent és clar a l’hora de proposar que no sigui Waterloo qui lideri aquesta estratègia, sinó els moviments i partits independentistes a Catalunya.

La situació jurídica de Puigdemont també influirà en els pròxims mesos. Els indults que pugui concedir el Govern no el beneficiaran, mentre Sànchez sí que gaudiria de llibertat. D’entrada, no faltarà un debat intern delicat sobre la incomoditat de comptar amb un secretari general que accepta aquesta mesura de gràcia mentre el líder continua ‘exiliat’. I humanament, Puigdemont haurà de suportar –tret de sortides jurídiques que puguin tenir lloc en un futur– una situació fora d’Espanya que se li pot allargar en el temps. La incògnita sobre com això afectarà la potència del seu lideratge i l’estratègia està també per resoldre.