Les sis etapes del gir d’ERC cap a la distensió

Junqueras va agafar les regnes d’Esquerra quan la formació tenia 10 diputats, havia sortit molt malparada del tripartit, el procés ni existia i Artur Mas governava tisora en mà amb l’ajuda del PP. El llavors president enarborava el pacte fiscal i la ponència política del congrés que va ungir el nou líder d’ERC esbossava la independència com un objectiu sense terminis ni compromisos. La frase més contundent en aquest sentit era: «A mitjà termini, podria obrir-se una etapa propícia de lluita, mobilització i construcció nacional, amb les característiques pròpies d’una veritable transició cap a la independència». Aquell conclave va servir per solemnitzar el canvi d’etapa del partit: de l’aposta pels pactes d’esquerres a la recerca d’una aliança amb CiU que permetés, amb el temps, pugnar per l’hegemonia sobiranista. «Entre l’esquerra i la dreta, sempre a l’esquerra. Però entre l’esquerra i el país, sempre al costat del país», es va escoltar dir aquell dia.

Dos anys després, el panorama havia començat a canviar per a Esquerra. En tan sols un any, Junqueras havia aconseguit convertir ERC en la segona força de Catalunya. Seguia en l’oposició, però tenia la valuosa clau del Govern del nou Mas, que el 2012 havia donat carta de naturalesa al procés. En una conferència nacional a l’Hospitalet de Llobregat, els republicans van aprovar un document que incorporava per primera vegada la unilateralitat com a possible via cap a la independència. Prenent com a referència experiències tan diferents com les d’Escòcia, Quebec i Kosovo, el text advocava com a opció preferida per un referèndum pactat amb l’Estat, però obria la porta a una consulta «tutelada internacionalment» i, en cas de fracàs de les dues vies, contemplava la «declaració d’independència al Parlament». «A aquells que no estiguin a l’altura, la història els jutjarà», va arribar a afirmar Junqueras quan Mas va diluir la consulta del 9-N després de la prohibició del Tribunal Constitucional.

El congrés que va inaugurar el segon mandat de Junqueras a ERC va coincidir amb l’abrupte final de la legislatura de Mas i la nounada coalició de Junts pel Sí, a la qual Junqueras es va afegir de mala gana. Convergència havia aconseguit arrossegar Esquerra a una aliança que la comprometia amb un Govern compartit que tenia l’encàrrec de proclamar la independència de Catalunya en 18 mesos. La ponència d’aquell conclave era diàfana quant a la missió dels republicans en l’esmentat Executiu: «Assegurar el desenvolupament del full de ruta unitari cap a la independència i, per tant, una declaració i un exercici unilaterals». El referèndum acordat havia deixat pas a un referèndum per ratificar la constitució catalana al final del «procés constituent de la nova república». En efecte, Esquerra es va aferrar a la DUI fins al punt d’amenaçar Carles Puigdemont d’abandonar el Govern si convocava eleccions. Va ser el dia de les «155 monedes de plata».

El cicló de l’1-O, la DUI i el 155 va acabar amb Junqueras i part del Govern a la presó i l’estratègia de la unilateralitat feta miques. Ungit Pere Aragonès com a puntal republicà del Govern de Quim Torra i futur candidat a la Generalitat, les topades amb JxCat es van succeir cada vegada que s’extremava la disjuntiva entre legalitat o desobediència. ERC havia virat i així ho va plasmar en el document aprovat en una conferència nacional a l’Hospitalet de Llobregat: «L’opció dialogada amb l’Estat és la preferida i desitjada per Esquerra, i ens comprometem a treballar incansablement». Però les bases van forçar la direcció a explicitar que no podia descartar-se «cap via pacífica i democràtica» per arribar a la independència. «Si no és possible un referèndum d’autodeterminació, no es pot descartar una DUI», deia el text, que, això sí, la supeditava a complir les condicions de la sentència del Tribunal de la Haia sobre Kosovo.

L’intens calendari electoral del 2019 va desplaçar el congrés d’ERC a finals d’any i va coincidir amb les negociacions obertes amb Pedro Sánchez per apuntalar la seva coalició amb Unides Podem. Quedava clar que no hi hauria un nou gir i que els republicans s’ancoraven al pragmatisme, per més que Junqueras afirmés allò que l’Estat «podia posar-se els indults per on li càpiguen». «Esquerra no renuncia ni renunciarà a cap instrument polític i democràtic per aconseguir la independència de Catalunya». Marta Vilalta va posar veu al que va quedar sancionat negre sobre blanc en la ponència, que fixava tres vies per arribar a la independència: un referèndum pactat com a «prioritat»; un referèndum «forçat» mitjançant la mobilització i «avals internacionals», i com a últim recurs, la via unilateral: «No podem descartar mai la via de tornar a fer-ho». Però s’hi afegia un matís clau: «L’element essencial que decantarà una via o una altra serà la correlació de forces amb l’Estat».

Les eleccions catalanes del febrer van suposar el gran duel entre ERC i Junts per l’hegemonia independentista. I gairebé va acabar en taules. Gairebé, perquè Junqueras i Aragonès el van guanyar per la mínima amb un programa que mantenia l’equilibri de l’última ponència congressual: «L’aposta per la democràcia, el diàleg i el reconeixement polític del conflicte són les nostres millors armes, sense renunciar a la desobediència civil i a la unilateralitat si una majoria democràtica així ho avala». El mateix document deixava clar que l’escenari «desitjable» era un referèndum pactat, però que la unilateralitat «és viable» i una «eina totalment vàlida i democràtica», però sempre que compti amb recolzament majoritari. Aquesta última etapa del gir republicà la va reblar Junqueras dilluns a l’asseverar que els indults són acceptables i la via unilateral no és ni desitjable ni plausible. Arguments que segur que facilitaran al Govern central justificar el perdó als presos del procés.