El PSOE andalús tria «autonomia» o «canvi» en unes primàries decisives

En una llarga campanya, que s’ha estès durant mes i mig –des del llançament de les primàries, convocades poc després del desastre del partit en les eleccions madrilenyes del 4-M–, el debat ha basculat entorn de dos eixos bàsics. L’«autonomia» respecte a Ferraz que reivindica Díaz en vista del projecte de «canvi» i «renovació» que pretén encarnar l’alcalde de Sevilla. «Per ser lleial i no submisa, Andalusia ha de ser propietària del seu destí i també necessita que se la respecti», va afirmar l’excap de la Junta en l’únic debat d’aquest procés, celebrat dimarts passat a la seu del PSOE-A, a Sevilla. «No permetrem mai que aquesta terra sigui sucursal de ningú, qualsevol dubte al respecte és faltar-li el respecte a la història», li va dir un Espadas que s’ha vist obligat a intentar desprendre’s de l’etiqueta de candidat de Ferraz i del seu «tutelatge» per la cúpula de Sánchez.

Mentre que la baronessa regional ha buscat convertir aquesta competició en una discussió sobre el model de partit, el regidor ha comparegut davant la militància com el «revulsiu» que el PSOE-A necessita per «tornar a governar». Perquè el que s’esbomba és, realment, això, qui encapçala la candidatura a la Junta en unes autonòmiques que el president, el popular Juanma Moreno, ha dit no tenir intenció de convocar ben aviat. Els socialistes, que van encadenar 37 anys en el poder, es van veure abruptament desallotjats per una coalició del PP i Cs recolzada en Vox i no tenen fàcil tornar al palau de San Telmo, segons coincideixen les enquestes.

Els exèrcits de Díaz i Espadas arriben molt igualats a aquest 13-J. Hi ha consens en què la secretària general s’imposarà a Còrdova i Almeria, i el seu rival, a Jaén i Cadis. Granada es decantaria més cap a l’alcalde sevillà, i Màlaga, cap a l’expresidenta andalusa. A Huelva la pugna està equilibrada, com ho està a Sevilla, la principal agrupació provincial, que aporta, ella sola, més de 9.500 militants. Les Joventuts estan majoritàriament amb Díaz. El gran dubte és la participació. Susanistes i espasistes asseguren que els afavoreix una alta mobilització, però el que sembla clar és que no serà tan alta com la que es va registrar el maig del 2017, en la contesa que va enfrontar Díaz amb Sánchez i Patxi López (79,83% a tot Espanya). Ara podria rondar, calculen alguns dirigents, el 65-70%, bastant elevada. L’excap de la Junta concentrarà més vot rural –la seva campanya s’ha vertebrat, sobretot, en molts i petits actes a l’interior de les províncies– i el regidor sevillà, el sufragi més urbà.

«Energia positiva»

Els dos bàndols s’atribueixen la victòria, sempre per poc marge. A l’equip d’Espadas i a Ferraz apunten que s’imposarà per un 55% dels vots. Els de Díaz són «moderadament optimistes» i, com els seus adversaris, creuen que no farà falta una segona volta. Aquesta última ronda seria necessària en cas que aquest diumenge cap dels candidats arribés al 50% de les paperetes, i se celebraria en una setmana, el 20 de juny. En una segona votació, Espadas podria tenir-ho més complicat, ja que Hierro, l’aspirant que s’alimenta del sanchisme primigeni i més destil·lat, podria abocar els seus recolzaments –que podrien rondar un 5%– cap a la baronessa autonòmica, per paradoxal que resulti. De fet, en el debat de dimarts passat, va dirigir les seves pulles contra l’alcalde de Sevilla, i no contra ella.

Aquestes primàries han provat que Díaz, a qui en el partit donaven per amortitzada després de perdre la Junta i haver patit el desgast del desallotjament del poder i de nombroses desercions al seu equip i entre els comandaments del partit, no estava morta. Ni de bon tros. Ha sabut refer-se, gràcies a la seva habilitat en la gestió de l’aparell, que els seus adversaris sempre li han reconegut. Va començar a recórrer la comunitat setmanes abans de la convocatòria de les primàries, després es va enfundar samarretes amb eslògans impresos d’«energia positiva» i bon rotllo, va baixar dels talons i es va calçar unes Converse. Va importar en part el discurs de Sánchez en les primàries del 2017 i va incidir que no és la «candidata de Madrid», sinó la de les bases, obviant que ella dirigeix el PSOE-A des del 2013 i que va ambicionar dirigir Ferraz, aparcant Andalusia.

@susanadiaz @Equipo_Susana#YoconSusana#Cuentaconmigo#UnidosSomosMasFuertes pic.twitter.com/cc9OhKzZE9

— SanJuanconSusana (@SJAconSusana) 11 de junio de 2021

Espadas partia des de bastant més enrere. Ell integrava, com tants d’altres, el susanisme, però després de la pèrdua de la Junta es va reorientar. Impulsat per l’agrupació de Jaén, la pilotada per Paco Reyes, va acceptar el repte de ser l’alternativa a Díaz, beneït per Ferraz. A més, ell compta amb el recolzament dels presidents de les diputacions de Cadis, Granada, Jaén i Huelva –amb Díaz hi han els de Sevilla i Còrdova–, d’Esquerra Socialista, de les dues ales principals del sanchisme andalús –la de Quico Toscano, alcalde de Dos Hermanas, i la d’Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, vicepresident primer del Congrés–, i la de nombrosos càrrecs del PSOE-A que abans van estar amb Díaz. A ell el recolza l’expresident Rafael Escuredo, a ella el seu successor José Rodríguez de la Borbolla, mentre que Manuel Chaves i José Antonio Griñán continuen fora de joc després de la seva baixa de militància pel cas ero. L’aspirant ha insinuat que l’expresidenta és la candidata favorita de la dreta. Al seu equip ho diuen clarament –i apunten a la contundència de totes les enquestes–, i adverteixen, com creu Ferraz, que el PSOE-A ho tindrà molt difícil per batre Moreno en les següents autonòmiques. Amb ell, asseguren, hi haurà alguna opció. Amb ella, seria «impossible».

🌹Hemos dado un paso al frente, comprometido, responsable, ilusionante. Para volver a ser lo que fuimos... Y ha merecido la pena.

Mañana, todos y todas tenemos una cita con el futuro del PSOE-A y de Andalucía.

Vota cambio 🔄 #VotaJuanEspadas🗳#ElCambioParaGobernar❤️ pic.twitter.com/B2TyILyu9z

— El cambio para gobernar (@EquipoEspadas) 12 de junio de 2021

«Si guanya la Susana, seria directament un suïcidi», afirmen en la direcció federal. Pronostiquen que el partit entraria en depressió i ella es trobaria aïllada, sense recolzament de quatre dels sis presidents de Diputació i dels càrrecs institucionals i orgànics. I sense tenir Sánchez al seu costat. Perquè aquesta és l’altra derivada clau: l’impacte d’aquest 13-J en la dinàmica nacional. Per al president, un triomf de la seva principal enemiga interna seria entès com una enorme clatellada de les bases de la principal federació, que succeiria la destrempada de la moció a Múrcia i la victòria devastadora d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid.

La «lògica de poder»

Tres cops duríssims en tres mesos. Els de Díaz, en canvi, afirmen que la seva candidatura ha posat «molt èmfasi en el caràcter andalús de les primàries». «Som lleials al Govern i si guanya la Susana no hauria de tenir més conseqüències», diuen. Els seus contraris no ho creuen així, ja que temen que si l’expresidenta s’apunta el gol la imatge de Sánchez s’esquerdi encara més, remarqui el «canvi de cicle» que preconitza el PP i quedi més exposat als atacs de la dreta. Sánchez està a punt d’assumir una decisió d’alt cost polític: la concessió dels indults als condemnats del procés, i el recolzament del PSOE es veuria compromès si Díaz s’imposa a les urnes. La cúpula federal i els defensors d’Espadas entenen que just per això el seu aspirant vencerà, per «sentit comú» i la «lògica de poder» amb què sempre ha operat el PSOE-A.

La campanya, en què, per cert, no s’ha colat la discussió sobre la mesura de gràcia, ha discorregut amb certa normalitat, amb alguns pics de tensió, però lluny de la polarització extrema del 2017. La competició no s’ha convertit en un fangar, i la prova la va donar l’únic debat. La baronessa ha explotat la seva condició de víctima de Ferraz, s’ha atipat de demanar el vot «en llibertat» de les bases, ha insistit que s’ha reinventat després de perdre el poder i que ha escoltat, ha remarcat que no vol «palmers» al seu costat, ni dirigents buscant «càrrecs», ha reiterat que no vol un PSOE-A dirigit amb «comandament a distància» des de Madrid.

I va patinar, segons els seus rivals, quan va assegurar que hi ha companys «a qui sí que se’ls ha permès seguir», «malgrat haver perdut les eleccions», quan ella sí que va guanyar les del 2 de desembre del 2018. «¿Per què a mi no? ¿Perquè soc una dona?». Aquella acusació de masclisme al seu partit va enfadar molts, mentre els espasistes brandien (i feien circular) el llistat de 14 càrrecs institucionals i orgànics que ella ha ocupat des de 1997. Els susanistes compten que, amb la seva estratègia i un «esforç brutal» –alguns dies ha encadenat fins a vuit actes–, ha «sumat recolzaments» i ha pogut percebre l’«alegria i il·lusió» de les bases.

Gestora o bicefàlia

Els partidaris de l’alcalde, no obstant, perceben «moviments» al seu favor en els últims dies – «la gent puja al cavall guanyador» – i adverteixen que els seus oponents reprodueixen la tàctica de «guerra psicològica» per inflar expectatives al final de la carrera. Els dos equips s’intercanvien acusacions d’«amenaces» dels aparells si no voten el seu favorit. Al cap i a la fi, la guerra Díaz-Espadas és una lluita entre dos aparells, el regional i el federal. Tots es confessen una mica perduts, perquè ja no existeix la primera tria d’avals –després del 2017 es va imposar un llistó mínim (2%) i màxim (4%) molt baix, de manera que és impossible testar la temperatura interna– i perquè si alguna cosa va demostrar la pugna entre Sánchez, Díaz i López de fa quatre anys és que els militants ja no responen tant a les consignes dels seus caps.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Les urnes poden oferir un panorama difícil de gestionar. La secretària general no ha revelat si se n’anirà en cas de derrota, tot i que en el partit recorden que, atesa la seva capacitat de resistència –«joisme», ho va anomenar Toscano–, no seria estrany que volgués seguir al capdavant del PSOE-A si perd per poca diferència. En aquest cas, Ferraz podria imposar una gestora per descavalcar-la. Una altra opció seria la bicefàlia fins al congrés regional, previst per abans de final d’any. Díaz ha provat ser una dirigent rocosa: després de veure’s arrossegada per Sánchez el 2017, es va replegar a Andalusia i no ha acceptat cap oferta arribada des de Madrid: ni la Presidència del Senat, ni un ministeri, ni un lloc de sortida a la llista al Parlament Europeu. Va firmar una feble treva amb Sánchez després de la guerra de les llistes de les generals del 28-A del 2019, temps que va aprofitar per agafar forces, amb l’esperança de convertir-se en la candidata inevitable. Però Sánchez va dir no.

«El que està en joc és un PSOE-A autònom, tot i que lleial, o bé un altre tutelat des de Ferraz», diuen els susanistes, que glossen la resurrecció de la seva cap, impensable fa mesos. «En política, els morts s’han de rematar», afirmen a l’equip d’Espadas. La guerra desborda Andalusia i es projecta sobretot el PSOE. Perquè les urnes s’obren sobre un oceà d’incerteses.