Sánchez canvia el cor del poder

Quan en les últimes setmanes es parlava d’una remodelació «àmplia» i profunda del Govern, amb prou feines es podia esperar un terratrèmol com el que va provocar Pedro Sánchez aquest dissabte de juliol. Numèricament, pot semblar poc –set incorporacions, set sortides i dos canvis de funcions–, però el calat polític és profundíssim. Sobretot perquè el president va decidir afeblir l’estructura de poder i confiança que havia teixit des que va arribar a la Moncloa el juny del 2018. Sencera. És veritat que Carmen Calvo, la vicepresidenta primera, semblava més vulnerable que antany, que la seva continuïtat no s’entreveia garantida. Així era: va caure. Però el tsunami del canvi va arribar a un altre pes pesant, José Luis Ábalos, i al que era conegut com el ‘cinquè vicepresident’, com el porter a l’ombra, com l’home més influent per al líder socialista, el seu director de Gabinet, Iván Redondo. Sí, ho era, tenia moltíssim pes, però també era considerat una presència tòxica per al PSOE. Al contrari que Félix Bolaños, l’home discret i fidel, l’arquitecte jurídic de la Moncloa, el dirigent que sempre portava la samarreta del seu partit i era molt apreciat a Ferraz.

La caiguda de Redondo, a qui algunes cròniques li atribuïen un poder gairebé taumatúrgic, prova el que els periodistes amb anys d’experiència en la cobertura del Govern i el PSOE sabien: que qui mana és Sánchez. I només ell. El cap de l’Executiu, després de ser derrotat pels patricis del seu partit en el luctuós comitè federal de l’1 d’octubre del 2016, va ressuscitar en les primàries del 2017 en què es va acompanyar, precisament, de José Luis Ábalos, Adriana Lastra i Carmen Calvo. La tardor del procés li va ajustar el vestit d’home d’Estat i la moció de censura contra Mariano Rajoy, que va presentar sense garanties d’èxit en un moviment agosarat a què el va animar el seu equip –i també, just és dir-ho, Redondo, en aquell moment un assessor extern–, va servir per consolidar-lo. Des d’aleshores, Sánchez ha anat atresorant més i més poder. Tot gira al seu voltant. No era un titella del seu director de Gabinet, com de fet ja advertien els seus, els que el coneixen bé, i aquesta crisi de govern, decidida molt en solitari tot i que rumiada des de fa setmanes, ho demostra.

Sánchez va muntar el ‘core’ del Govern vell tot just guanyar la moció de censura. Va reclutar Calvo com la seva vicepresidenta i, amb Redondo i Bolaños, va muntar el seu primer Gabinet. El dissabte 2 de juny del 2018, el dia que va prometre el seu càrrec davant el Rei, va reunir a casa seva Ábalos i Lastra i va decidir emportar-se el primer al partit i situar la seva número dos com a portaveu parlamentària, un altre lloc clau en un moment de més fragilitat parlamentària. La número dos del Govern va actuar com la seva escudera. La dona encarregada de la coordinació de l’Executiu –tot i que de vegades se l’ha culpat de no controlar el Gabinet i crear disfuncions, sobretot després de l’entrada d’Unides Podem–, d’obrir bretxa amb els missatges, de donar presència jurídica a les mesures en la seva qualitat de presidenta de la Comissió General de Secretaris i Subsecretaris d’Estat, el filtre previ al Consell de Ministres. Era un puntal per a Sánchez, el seu agafador de seguretat.

Calvo va sortir tocada de les topades amb els morats i la seva última batalla, perduda, va ser la de la llei trans. Va lluitar fins a l’extenuació perquè la nova norma no reconegués l’autodeterminació de gènere. Al final, l’expressió no apareix en l’avantprojecte, però el concepte sí que hi és, tot i que més blindat. Sí que va coordinar els expedients d’indult, precisament amb Bolaños i el caigut ministre de Justícia, Juan Carlos Campo. I tenia ja preparat el projecte de llei de memòria democràtica, que aquest dimarts havia de sortir del forn per ser remès a les Corts. Fonts pròximes a Calvo remarquen que està «contenta», «tranquil·la», agraïda i satisfeta per la feina realitzat. «I sana, està sana, ni cansada ni malalta», diuen, davant els que asseguraven en els últims mesos que la Covid-19, que va patir durant la primera onada i que la va obligar a estar hospitalitzada i refent-se molt temps a casa, l’havia deixat molt tocada. «Ella va saber que Pedro la rellevaria i encara tenen una conversa pendent», per conèixer la seva nova destinació, afegeixen. Podria ser la presidència del PSOE o del Congrés. La primera pot semblar poc. La segona, un càrrec institucional d’enorme relleu –tercera autoritat de l’Estat– però que requeriria una votació a la Cambra baixa i la renúncia prèvia de la catalana Meritxell Batet.

La fins ara vicepresidenta integrava el cercle íntim de Sánchez, dins el Govern i el partit. Com Ábalos. Ell era més que el ministre de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana. Era el secretari d’Organització del PSOE, una cartera poderosa i que dona accés a totes les terminals del partit. El polític valencià, avesat a mil batalles, va ajudar a calmar les files socialistes després de la convulsió generada pel seu antecessor, César Luena, i la ruptura profunda que van generar les primàries. Peó fidel al seu cap, va donar la cara en els moments més complicats abans i després de l’arribada de Sánchez a la Moncloa, justament pel seu aplom i seguretat. Com Calvo, era l’escut del líder i, en el seu cas, l’apagafocs dins el PSOE. Però des de la seva arribada a Foment (després Transports), es notava la seva menor dedicació al partit. El dia a dia requeia en qui era la seva mà dreta, el navarrès Santos Cerdán.

Els col·laboradors d’Ábalos –tocat abans de la pandèmia, per cert, pel Delcygate, que va quedar en res judicialment– indicaven aquest dissabte que havia demanat plegar. Una sortida que és doble, ja que també cedeix les regnes de l’aparell socialista, tot i que en el seu entorn assenyalen que aquesta qüestió «la decidirà aquesta setmana». S’havia especulat que potser no renovés com a responsable d’Organització en el 40è congrés, però no es comptava que el seu final s’avançaria uns mesos. La seva caiguda ha causat sorpresa, lògica, dins el PSOE.

Redondo també va demanar sortir, segons ell mateix ha confessat. Volia haver-se’n anat el 2019, però és ara quan es materialitza. «De vegades en la política, en l’empresa, com en la vida, a més de saber guanyar, saber perdre, cal fer una cosa molt més important: saber parar», va escriure en un missatge personal. A Ferraz i en el conjunt del partit se celebra que Sánchez hagi prescindit del seu col·laborador més influent, que sempre es va veure com un cos estrany. Ja va ser a la picota el 2019, per defensar la repetició electoral, que després va ser un fiasco –l’estratègia es va centrar en la captació del vot moderat i no va funcionar– tot i que va aconseguir escapar-se de la diana quan es va forjar el Govern de coalició en només 48 hores, en una ràpida operació en què Sánchez va delegar en Lastra però en què ell va contribuir. Va aconseguir posar a resguard la imatge del seu cap durant la pandèmia, tot i que va ensopegar, segons es va percebre en el PSOE, quan va muntar la ‘cimera de les banderes’ que, al cap i a la fi, va ajudar a consagrar Isabel Díaz Ayuso com a castell d’oposició nacional.

El director de Gabinet es va encarregar posteriorment de la campanya de les catalanes en què Sánchez va sorprendre situant com a candidat el titular de Sanitat, Salvador Illa. L’exministre va guanyar els comicis en vots i va empatar en escons amb ERC. L’èxit, no obstant, es va entelar amb la següent ensopegada, la direcció de la campanya de les autonòmiques madrilenyes del 4-M. Els ulls del partit van tornar a fixar-se en ell. El president va salvar de la crema el seu director de Gabinet. Redondo també va participar de l’estratègia, ben calculada, de desplegament dels indults. Però un cop més es va situar en el disparador amb la minitrobada de Sánchez amb Joe Biden en la cimera de l’OTAN.

De la maquinària del poder que va arrencar amb el president el 2018 només surt incòlume Bolaños. Reforçat, de fet. Hi va haver un temps en què d’ell i Redondo es parlava com d’‘Oliver i Benji’, per la seva bona coordinació, per formar un tàndem ben greixat. Però en els últims mesos la relació es va refredar. Al director de Gabinet es recolzava més en el seu segon, el sevillà Paco Salazar, mentre que el secretari general de la Presidència, minuciós orfebre de la Moncloa, per les mans del qual passaven totes les carpetes importants, s’aproximava més a la cúpula del partit.

Bolaños sempre hi era. Des de la preparació dels reials decrets de nomenament del primer Executiu fins a la redacció dels expedients d’indult. Lletrat del Banc d’Espanya, Sánchez valorava el seu coneixement tècnic i de les estructures d’Estat, la seva «tenacitat i eficàcia», com ell mateix va dir aquest dissabte. La seva discreció. Va pilotar la logística de l’exhumació de Francisco Franco, va ajudar a construir l’edifici jurídic del primer estat d’alarma, va consolidar la relació amb Ciutadans, tot i que després va ensopegar amb la moció fallida de Múrcia, un sotrac que ha anat desencadenant múltiples derivades. Fins aquesta última onada.

Ara seran altres els que siguin a la sala de màquines. Bolaños, com a ministre de la Presidència, però també Óscar López, com a nou director de Gabinet del president. Un home de partit de categoria, que va ser secretari d’Organització amb Alfredo Pérez Rubalcaba i amic de Sánchez en l’època en què tots dos treballaven a les ordres de Pepe Blanco. Tots dos es van allunyar després de les primàries en què López va recolzar l’‘exlehendakari’ Patxi López. Ara el líder socialista el recupera procedent de Paradors de Turisme.

Notícies relacionades

Sánchez presenta el Govern de la «recuperació», amb més dones, més jove i més «pròxim»

Sánchez revoluciona el Govern i prescindeix del seu nucli dur al treure Calvo, Ábalos i Redondo

El Gabinet de la Moncloa també tindrà un altre canvi bastant segur: la Secretaria d’Estat de Comunicació, en mans del periodista Miguel Ángel Oliver des del 2018, passaria a mans de l’exdiputat català Francesc Vallès. Canvi d’orientació també, pel pes polític més gran, de l’enllaç entre el Govern i els mitjans.

Sánchez modifica el seu Executiu. Molt. Però, sobretot, trasplanta el cor del poder. Una cosa que no s’havia atrevit a fer en tres anys. Ara ha arribat el moment.