El PSOE es prepara per a la revolució interna i el rearmament de cara al 2023

Sánchez va fer emmudir el PSOE amb una operació profunda que portava rumiant setmanes però que va emprendre en només unes hores, al tornar de la gira bàltica i després de rebre a la Moncloa Isabel Díaz Ayuso, entre divendres a la tarda i l’endemà al matí. Dissabte, aviat, va telefonar al seu fidel Félix Bolaños, secretari general de la Presidència, perquè anés a la Moncloa, li va explicar tots els canvis i que li nomenaria titular de la Presidència, i tots dos van començar a treballar en l’operatiu. Sánchez va trucar els ministres sortints i entrants, i va comunicar a l’altre pilar del seu equip, Iván Redondo, que seria cessat com a director del Gabinet. Redondo, que tenia «tot el partit en contra», a qui s’acusava d’haver «desideologitzat i desnaturalitzat» el PSOE, havia demanat ser ministre de la Presidència, segons diuen fonts tant de Ferraz com del Govern. Però Sánchez es va plantar i el va cessar. El seu ‘spin doctor’ va explicar després que la seva sortida, rebuda amb eufòria dins el partit, va ser «voluntària», tot i que pocs creuen aquesta versió.

El seu lloc, en tot cas, serà ocupat per un històric com Óscar López, l’home que potser millor encarna el corrent de canvi que ha suposat aquesta reestructuració de l’Executiu. López, el seu antic amic a Ferraz, de l’època en què tots dos treballaven per a Pepe Blanco, i després secretari d’Organització amb Alfredo Pérez Rubalcaba, era repescat. Tots dos van treballar junts en el primer mandat del madrileny, però es van distanciar en les primàries del 2017 –el castellanolleonès va donar suport a Patxi López i va ser el cap de Gabinet de la seva candidatura–, i va ser apartat de la primera línia, tot i que Sánchez el va situar en un còmode ‘stand by’ en la presidència de Paradors de Turisme.

De confiança i dels municipis

La recuperació de López parla per si mateixa de la construcció d’aquest «nou PSOE» del qual tothom parla ara, de la reinvenció del mateix Pedro Sánchez. El sanchisme de primera hora que el va ajudar a reconquistar Ferraz davant Susana Díaz, i del qual encara era tributari en el 39è Congrés (2017) i en la confecció del primer Govern (2018) i de l’ala socialista del seu segon Gabinet (2020), ha caducat. El president va buscar «un revulsiu, un canvi de marxa molt potent», condensa un ministre, de cara al nou període electoral i per afrontar el terrible desgast a què apunten les enquestes, i també va voler llançar un missatge de reconciliació interna, de tancament de cicle de la guerra fratricida que va dessagnar el PSOE.

Únicament així es pot entendre, convenen des del Gabinet i Ferraz, no només el rescat de López, sinó també l’ascens de tres dones que en aquesta contesa van recolzar Díaz: Pilar Alegría, fins ara delegada del Govern a l’Aragó i nova titular d’Educació (de fet, va ser la portaveu de la candidatura de l’andalusa i abans va recolzar Eduardo Madina); Isabel Rodríguez, ja exalcaldessa de Puertollano (Política Territorial i portaveu), i Diana Morant, exregidora de Gandia i molt pròxima al president valencià, Ximo Puig.

Sánchez ha integrat persones de la seva estricta confiança (Félix Bolaños a Presidència i José Manuel Albares a Exteriors), ha apostat per dones joves i amb gestió de «proximitat» i que considera excel·lents (Alegría, Rodríguez, Morant i Raquel Sánchez, ja ex primera regidora a Gavà, a Transports, i Pilar Llop, presidenta del Senat, a Justícia), i no li ha tremolat el pols a l’hora de deixar caure pesos pesants com Calvo, Ábalos i Redondo.

En el PSOE i en el Govern va generar estupor la marxa del bregat polític valencià. A les raons personals i familiars s’afegeix, addueixen diferents fonts, el desgast patit per la seva exposició pública –ha sigut la cara del partit i l’Executiu en els moments crítics– i la seva gestió (les ensopegades amb el ‘Delcygate’ i les ajudes a l’aerolínia Plus Ultra), les topades amb l’aparell monclovita i la seva menor dedicació a la fontaneria interna, tasca que Sánchez va delegar en Cerdán. Hauria pesat així mateix la voluntat de donar un aire «més verd» a Transports.

També ha influït, prossegueixen, el desig de renovació generacional, de visualitzar un «final d’etapa» i fer fora del poder els que han participat, per diferents raons, en les disputes internes. La marxa de Calvo es compensa amb la d’Ábalos i la de Redondo projecta la victòria del PSOE sobre l’estructura muntada pel ‘superguru’ i l’entrada d’una «nova etapa» més política i menys tecnocràtica. «Pedro no ha tolerat els tripijocs d’Iván contra Carmen, o a la inversa. N’era conscient. Era la sensació que estaven jugant amb el seu Govern», raona una font de la Moncloa que coneix bé el líder. La sortida del valencià del ministeri es podria completar aquesta setmana amb la de la poderosa Secretaria d’Organització del PSOE.

«Més a si mateix que al cap»

A Ferraz esperen que el tsunami arribi al partit, ja submergit en el procés precongressual. Es comptava amb una renovació profunda i una retallada de l’actual executiva –de 47 membres, dos menys dels que tenia quan va néixer per les renúncies de Beatriz Corredor i José Félix Tezanos–, però el sotrac provocat en el Govern confirma, per a molts, que poca cosa quedarà dreta després del 40è Congrés. «Hi haurà un canvi total», preveu un dirigent. Es dona per feta la incorporació de Bolaños, el nou home fort de l’Executiu, i també d’altres ministres per conferir més pes a la cúpula. I la lectura compartida per tots els dirigents consultats per aquest diari és que Lastra i Cerdán sobreviuran. Tots dos són fidels al cap, discrets i lleials i, segons el parer dels seus companys, no acumulen tanta erosió. Gairebé no s’han perdut votacions importants al Congrés –responsabilitat de la portaveu parlamentària– i el partit viu en calma, més encara després de la mort política de Díaz en el seu últim pols amb Sánchez.

Un altre missatge, adverteixen des del quarter general, és que Sánchez ha premiat dirigents que «no tenen agenda pròpia». Això explica la defenestració de Redondo: «Era qüestió de temps que caigués. Buscava vendre’s més a si mateix que al seu cap», volia ser «un president bis», «quan són més els problemes i deixes de ser útil, te’n vas», «la seva ambició el va encegar», analitzen amb alleujament des de la cúpula socialista i dirigents veterans. No obstant, en la direcció hi ha qui creu que el nou Govern perd «pes polític», al causar baixa Calvo i Ábalos, dirigents de llarga trajectòria i personalitat definida.

Sánchez ha jugat amb la variable territorial. Ha situat a l’aparador tres dones –Alegría, Rodríguez i Morant– que es podrien convertir en valors de futur a les federacions, potser com a relleu als actuals presidents, Javier Lambán (Aragó), Emiliano García-Page (Castella-la Manxa) i Ximo Puig (València). La direcció federal no preveu moure la cadira als actuals barons i la màxima és no arriscar els governs, però el president, interpreten a Ferraz, vol «posar gent a rodar», «pensar en el futur», generar banqueta. Pilar Llop i Reyes Maroto són vistes com a possibles referents a Madrid, federació actualment escapçada, després del fiasco de l’aposta pel cessat titular de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes.

Foto encara incompleta

Falta per conèixer la veritable dimensió del terratrèmol originat per Sánchez. La foto no està completa. Ara s’hauran de completar els segons i tercers esglaons de l’Administració, i s’espera en un redisseny total del Gabinet del president a la Moncloa després de la sortida de Redondo, ja que bona part dels alts càrrecs eren de la seva confiança. Al Senat, el PSOE ha de triar un nou portaveu, ja que el responsable del grup, el burgalès Ander Gil, es converteix aquest dilluns en president de la Cambra alta després del pas de Llop a Justícia. Tampoc es coneix si el líder buscarà col·locació per a Calvo –avís: no hi ha places com a conseller permanent en el Consell d’Estat– i Ábalos.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Amb la nova estructura i l’elecció d’Óscar López, s’anticipa un retorn a l’ortodòxia. El «torna el PSOE» que diversos dirigents entonen amb joia. Les corretges de transmissió entre el Govern i el partit estaran, previsiblement, més ben greixades. Sánchez dirigirà un Executiu més cohesionat, sense faccions ni, a priori, desajustos interns, i molt enfocat a la recuperació, raó per la qual no ha tocat els seus ministres econòmics i ha reforçat Nadia Calviño, coronada com a vicepresidenta primera.

Però Sánchez pensa ja en el 2023. Ha dissenyat un equip més polític, preparat per afrontar el combat amb la dreta en un moment que calia frenar el deteriorament electoral. El president busca el rearmament ideològic de cara al cicle que ve, amb la pandèmia enrere i l’accent en la gestió. Catalunya seguirà en primer pla, però sense que monopolitzi tota l’acció de l’Executiu. És una «nova etapa». Un nou PSOE. Un nou sanchisme. Un retorn als orígens de Sánchez i la fraternitat interna.