El nou Govern es posa deures: gir en vivenda, al Marroc i en el poder de les autonomies

Govern nou, deures... només seminous. La inspiració i filosofia de l’Executiu de Pedro Sánchez ja va ser marcada per ell mateix dissabte, quan va comunicar una profundíssima remodelació del seu gabinet. Recuperació «justa», «verda», «social», amb accent femení, «pròxim». Però cada ministre fixa la seva empremta. Els seus aires nous. Els que aquest dilluns es van percebre en els actes de traspàs de carteres en els respectius departaments, després que tots prometessin el seu càrrec davant el Rei a la Zarzuela. No van ser cerimònies corrents, amb discursos de carril dels entrants i sortints. La col·lecció de fotos d’aquest 12 de juliol per a la història va mostrar guanyadors, perdedors, apoderats i defenestrats, satisfets i dolguts. Des d’un Félix Bolaños acompanyat per la flor i nata del poder prenent el testimoni d’una Carmen Calvo visiblement tranquil·la i feliç per deixar el Ministeri de la Presidència a les seves mans fins a un aïllat José Luis Ábalos en el seu adeu de Transports, tot just hores abans de formalitzar la seva renúncia com a secretari d’Organització del PSOE.

L’exministre va abandonar l’Executiu sense culminar, precisament, una de les lleis estrella de la legislatura, que fa mesos que està encallada pel desacord amb Unides Podem: la de vivenda. El nus que no acaba de desencadenar és la regulació dels preus del lloguer. Hi va haver ofertes d’anada i tornada, però no acord. Raquel Sánchez, la seva successora i exalcaldessa de Gavà, va prometre encapçalar el desenvolupament sostenible i a construir democràcia amb el dret a la vivenda. «No hi ha dignitat sense vivenda, la seva funció social és inqüestionable», va assegurar. Ella mateixa es va acollir a la llei catalana de lloguers –recorreguda el mes passat pel Govern davant el Tribunal Constitucional– perquè la seva localitat fos declarada zona de mercat tensat i limitar les rendes durant cinc anys. Aquesta posició podria anticipar un pròxim desbloqueig de les negociacions, tot i que l’última paraula la tindrà la vicepresidenta primera, Nadia Calviño, que recolzava les tesis de l’exministre. Sánchez va elogiar el «treball extraordinari» d’Ábalos en aquests tres anys, però va afegir que la seva procedència del món local «imprimeix caràcter i exigeix molta dedicació i vocació».

Una altra carpeta d’urgent resolució que té el nou Executiu és el Marroc. Arancha González Laya va quedar inhabilitada per a Rabat després que Espanya acollís, sense previ avís, el líder del Polisario, Brahim Ghali. Sánchez sabia que havia de recompondre les relacions amb el regne alauita, i és la tasca prioritària del nou titular d’Exteriors, José Manuel Albares. L’exambaixador d’Espanya a París va citar la necessitat de «reforçar les relacions especialment amb el Marroc», «gran amic i veí del sud». Era el primer gest d’aproximació, sense que hagués de fer més referència al cisma obert amb Rabat. Albares, diplomàtic de carrera –a diferència de Laya–, i estret col·laborador de Sánchez, va afegir que hi haurà qüestions que haurà de «treballar en equip amb altres ministeris», i també «explicar al món que Espanya és un lloc segur per poder venir a passar l’estiu».

Catalunya no desapareix d’escena però, com diuen a la Moncloa, «ja no serà plat únic». El president vol girar full dels indults. La taula de diàleg es reunirà al setembre, i s’hi avançarà, vol el líder socialista, però sense que enfosqueixi la seva prioritat: la gestió, els fruits concrets que pugui vendre a la seva clientela, ja que aquest Gabinet està també dissenyat per al combat electoral. Ja la setmana passada es dolien en el seu entorn que bona part de la gira bàltica estigués colonitzada per Catalunya. La remodelació de l’Executiu, de les més profundes que es recorden, ha trencat les dinàmiques. Més encara al desplaçar de Política Territorial Miquel Iceta, a qui havia promogut per al càrrec fa escassament mig any. El primer secretari del PSC va rebre la trucada del president passades les deu del matí de dissabte. Li va proposar assumir Cultura i Esport. No li va agradar. I no ho va ocultar al cedir la cartera a Isabel Rodríguez, exalcaldessa de Puertollano: sent «molt» deixar el ministeri. Una ostentació de sinceritat poc comuna.

Rodríguez es va comprometre a mantenir una actitud de diàleg. També que tindrà en compte la política autonòmica, però també la local, de la qual ella procedeix. I, significativament, no va fer referència a Catalunya. Sí que va reivindicar la política que busca «millorar la vida dels altres» i va defensar la seva terra, Castella-la Manxa. La ministra va recordar la figura d’Alfredo Pérez Rubalcaba –«Crec que soc qui soc perquè abans ens van fer una societat millor»–, un altre símptoma de la reconciliació interna que ha propiciat el tomb decidit per Sánchez.

Però hi ha més reptes pendents. La renovació del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional, va dir Pilar Llop, nova titular de Justícia. Una Administració pública més moderna, àgil i coordinada, va emfatitzar María Jesús Montero, que a la seva tasca a Hisenda suma Funció Pública. Prioritzar la ciència i la innovació com a palanca per a la recuperació, va convenir Diana Morant, la successora de Pedro Duque. Culminar la reforma educativa i portar a terme la llei de formació professional, va sentenciar Pilar Alegría, relleu d’Isabel Celaá.

El poder amb majúscules es va projectar a la Moncloa, a la presa de possessió de Bolaños, el nou home fort de l’Executiu. El van acompanyar l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero; el cap de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, les tres vicepresidentes del Govern i set ministres (del PSOE i d’Unides Podem). Aquella imatge era el contraplà d’un Ábalos abatut i sol, al qual no va acompanyar cap ministre sortint ni entrant, ni els que ja representen el cor del poder a Ferraz, Adriana Lastra i Santos Cerdán.

Notícies relacionades

Sánchez ofereix a Calvo la presidència del Consell d’Estat

Bolaños fa una advertència a Redondo: els ministeris «ni es poden demanar ni s’han de rebutjar»

«¡Quantes vegades m’he alegrat de no ser ministre!», va exclamar Bolaños. «Unes quantes. Però aquestes coses ni s’han de demanar ni es poden rebutjar». Era inevitable no pensar, escoltant-lo, en Iván Redondo, el ‘superguru’ de Sánchez que, com afirmaven fonts de l’Executiu i de Ferraz, havia demanat al president ser ministre de la Presidència. Bolaños després va confessar als periodistes que no, que pensava en l’exdirector de Gabinet, sinó en si mateix. Però el context va fer que les seves paraules sonessin a encàrrec. Redondo va traslladar, a través del seu entorn, que havia demanat a Sánchez sortir del seu lloc i que havia sigut aquest que li havia ofert en dues ocasions (el 2019 i fa mes i mig) ser ministre.

Bolaños va rebre la cartera de Calvo, en «el traspàs més amorós de la història de la política espanyola». «El Fèlix és un amic [...]. Ho té tot. No necessitarà ni sort ni res. Té tot l’entrenament, tot el coneixement. No arriba, continua», va assegurar, feliç, abans de fondre’s en una abraçada amb el seu hereu. La història hauria canviat, i molt, si hagués sigut Redondo. Però l’exdirector de Gabinet ja és història. O això vol el PSOE, que ha celebrat amb eufòria la caiguda de l’‘spin doctor’ i l’ascens d’un pota negra, Bolaños.