¿Confinament legal o il·legal? Els arguments de cada magistrat del Tribunal Constitucional

La sentència admet que «la dràstica afectació de la llibertat de circulació operada per l’article 7 del reial decret» de l’estat d’alarma recorregut per Vox «es va orientar a la preservació, defensa i restauració de la vida i de la salut, tant individual com pública», béns constitucionals que «es trobaven en risc extrem de resultes de la ràpida i creixent expansió a Espanya d’una pandèmia a escala mundial». La seva conclusió és que aquest article «no es queda en l’acotació de l’àmbit» de la llibertat de circulació i per fixar el seu lloc de residència, «sinó que la limita o restringeix de manera dràstica, fins a l’extrem d’alterar o exceptuar el seu contingut essencial» durant un llarg període.

La sentència considera «inherent a aquesta llibertat constitucional de circulació la seva pràctica a les vies o espais d’ús públic i sense necessitat de donar raó a l’autoritat del perquè de la seva presència en tals vies i espais. Això és, precisament, el que queda en general cancel·lat mitjançant la mesura que es discuteix, ja que els apartats 1 i 3 d’aquest article acoten les finalitats que poden justificar, sota l’estat d’alarma, la circulació per aquests àmbits d’ordinari oberts; mentre que el número 5 habilita el ministre de l’Interior a tancar-los amb caràcter general».

Els magistrats discrepants no comparteixen aquest criteri, però cadascú ho fa amb els seus propis termes. El president del TC, Juan José González Rivas, considera que eren constitucionalment admissibles aquelles mesures que limitaven la llibertat de circulació, residència i reunions privades, ja que no suprimien el dret i eren proporcionals en la consecució de l’objectiu que les justificava, la preservació del dret fonamental a la vida i la conservació de la salut. Sobretot al tenir en compte que coincidien amb les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut.

Establir en quina mesura, i conforme a quins paràmetres constitucionals, la vigència de l’article 19 condiciona les limitacions a la llibertat deambulatòria que el poder públic pugui adoptar en benefici d’altres béns jurídics dignes de protecció, com la salut pública o el dret a la vida, és el que el tribunal no arriba a realitzar en aquesta sentència», declara en el seu vot.

El més dur és Cándido Conde-Pumpido, malgrat que ha rebaixat el to del primer esborrany que va traslladar als seus companys en el qual considerava el seu criteri més propi de «llecs en dret» o de «juristes de saló» que dels garants de la Constitució. Considera que parteix d’un enfocament «del tot equivocat» que demostra que no entenen «el sistema de drets fonamentals».

«La sentència de la majoria no resol, sinó que crea un greu problema polític, al desarmar l’Estat contra les pandèmies, privant-lo de l’instrument que la llei determina expressament per fer front a les crisis sanitàries, l’estat d’alarma. I no respon en absolut a veritables criteris jurídics, ja que utilitza una mera drecera argumental (qualificar com a suspensió una restricció intensa d’un dret fonamental amb una argumentació molt pobra) per estimar la inconstitucionalitat d’una mesura sanitària sol·licitada per un partit polític, que prèviament havia recolzat expressament en el debat i votació parlamentària de la pròrroga», afirma.

María Luis Balaguer discrepa de la majoria en què són les causes les que determinen l’estat d’excepcionalitat a aplicar, no el seu efecte sobre els drets fonamentals. Segons la seva opinió, «les mesures adoptades també poden superar un judici de proporcionalitat en sentit estricte. La restricció de la llibertat deambulatòria, malgrat ser severa, no resultava desproporcionada, tenint en compte la necessitat de garantir el dret a la salut de la ciutadania en el context de desproveïment d’equips mèdics, materials i humans, existent en el moment en què es van adoptar les mesures qüestionades, i la situació equivalent que s’estava vivint a tots els països del nostre entorn».

«El sacrifici innegable infringit en el dret fonamental a la llibertat deambulatòria, no pot entendre’s superior al benefici obtingut, en aquell moment, en relació amb la limitació del contagi exponencial del virus, que hauria impactat de manera irrecuperable en el dret a la vida de moltes persones, i de manera intensa en el dret a la salut d’un nombre encara més elevat», assevera.

Pel magistrat de sensibilitat conservadora Andrés Ollero, mentre que l’estat d’excepció té clars precedents referits a problemes d’ordre públic amb notòries connotacions polítiques, el d’alarma remet a catàstrofes i situacions com l’actual pandèmia, que, destaca, que ha obligat a suspendre activitats com la Setmana Santa, cosa que no es va fer durant situacions d’excepció que va viure. La clau, segons el seu parer, rau que al declarar l’estat d’excepció es decideix, a priori, afectar el contingut essencial de drets fonamentals, mentre que l’alarma només es converteix en inconstitucional quan es detecta a posteriori si les mesures adoptades són desproporcionades, que no creu que passi tret de l’apartat 6 de l’article 10 que confereix al ministre de Sanitat la possibilitat de «modificar» o «ampliar» l’acordat per a hostaleria i activitats d’oci.