Plataformes i víctimes jutgen la nova llei de memòria

Quatre anys després, Sánchez dormia a la Moncloa i el grup s’havia obert a plataformes de tota l’esquerra. A l’última reunió, el 26 d’agost del 2019 en una associació cultural de Madrid, hi va assistir de sobte el president. L’acompanyaven la llavors ministra Dolores Delgado i l’avui secretari d’Estat Fernando Martínez. Davant mig centenar de cercadors de fosses comunes de Galícia, Catalunya, Castella, València, Andalusia, Astúries... Sánchez va assegurar: «Les vostres queixes es veuran recollides en una nova llei».

Va ser llavors quan el veterà secretari de Memòria Històrica del PSPV-PSOE a València, Matías Alonso, va veure que «començava a fer-se realitat un text que millorés la llei del 2007 –diu–. I era bona notícia, perquè el temps apressa».

En el Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica, que presideix, saben fins a quin punt tenen pressa les famílies de desapareguts, afusellats i llançats a fosses comunes, perquè la naturalesa és inexorable i el calendari va devorant els que més podrien celebrar el nou text legal. La de la urgència va ser una de les variables que va aportar Alonso a l’hora de cuinar la llei: «És que se’ns en va la generació que va conèixer vius i fins i tot va jugar als genolls dels que són a les cunetes –explica–. És a ells als qui cal proporcionar justícia. La justícia no serveix tant als morts com als vius».

I això que alguns morts, els que van ser expulsats d’aquest món sense tenir descendència, tenen fins ara, per exemple, obstacles perquè es reclami la seva innocència; la burocràcia no es mou si no ho demana un fill o un nebot. Alonso va suggerir que desaparegués aquest impediment, pura intrahistòria de la baralla en registres i arxius; ara se n’alegra al llegir l’avantprojecte: «Ja no hi és».

Ossos de Cuelgamuros

A vius i morts al·ludeix l’articulat que l’Executiu porta a tràmit parlamentari. I com que cada llei té el seu context, passa que, alhora, l’arqueòleg Alfredo González-Ruibal redacta en un informe les troballes que fins al 28 de maig va fer a les pinedes de Cuelgamuros, on cabanyes amb sostrada de branques i fullaraca van allotjar els treballadors forçats del Valle de los Caídos; i a Tortosa (Tarragona) s’intenta, en va, eliminar un monument franquista a la batalla de l’Ebre; i a Cerralbos (Toledo) busca l’Agrupació per a la Recuperació de la Memòria (ARMH) una fossa, aquesta vegada amb cinc d’assassinats; i a Enguera (València), assenyala el georadar les restes de nou d’afusellats sobre els ossos de les quals va plantar el franquisme el mausoleu del doctor Albiñana, primer feixista d’Espanya; o, en fi, el forense Francisco Etxeberria es disposa a penetrar, ja amb permisos municipals, a la basílica de la Cruz dels Caídos al rescat de 60 cossos.

A la caixa 129 de la cripta del Sant Sepulcre d’aquest temple trobarà Etxeberria l’esquelet possiblement incomplet de Valerico Canales, capturat el 20 d’agost de 1936 en Pajares de Aja (Àvila), tirotejat i llançat a un pou en la no gaire llunyana localitat d’Aldeaseca, d’on el seu cos va ser tret «a cops de pala» el març de 1959 per portar-lo al monument. Ho explica el seu fill Fausto, que va ser dels primers en democràcia a reclamar unes restes portades a la vall sense permís ni avís a la família, i que està a punt de recuperar-los pel dret a digna sepultura.

Fausto Canales, que durant lustres es va creuar al seu poble amb membres de l’esquadró de la mort que es va emportar al seu pare, creu que aquesta nova llei «és un bon primer pas però no el definitiu». Potser els seus ulls vegin «la constitució a Espanya d’una comissió de la veritat»; o «que per fi a les partides de defunció s’inscrigui la veritable causa, assassinat» o que «amb la resignificació del Valle de los Caídos es construeixi un relat nou, no el relat-notícia falsa de reconciliació creat per no dir la veritat. Que s’expliqui qui el va construir, com, per què es van profanar fosses i pous».

Excepticisme

No falten entre els activistes de la memòria aquells a qui la nova llei els provoca una sensació agredolça. Emilio Silva, per exemple, coordinador de l’ARMH castellana, que també va enviar les seves opinions als redactors de la nova norma.

Fa 20 anys, a Priaranza del Bierzo, Silva es va convertir en el primer net que va exhumar les restes d’un avi i les va certificar per l’ADN. Avui veu com una carència de la llei el fet que «no es creï un organisme per atendre els familiars dels desapareguts i s’obliga a competir a famílies i associacions per la subvenció per als seus projectes». A més, «li falta compromís amb la veritat –diu–. La veritat no només inclou les víctimes, també els botxins. S’hauria de dir qui van ser els assassins, qui es va quedar amb finques i béns, qui es va enriquir amb aquell cop».

Pot ser que l’«actitud acomodatícia» que Silva atribueix a la llei, i que espera que millori al Congrés, es reflecteixi al calendari: «Es fixa com a data per recordar l’exili el 8 de maig, pel dia de 1945 en què va ser alliberada Europa, com si allò hagués millorat la vida de qualsevol exiliat a Mèxic. Nosaltres vam proposar el 22 de febrer, dia de la mort d’Antonio Machado, que representa molt més la tragèdia de l’exili i el que va perdre aquest país».

Parla Silva a Madrid mentre a Barcelona Juan José Arranz, bibliotecari i director d’Acció Cultural i Educativa de l’Ajuntament, es prepara per anar, un estiu més, fins al cementiri de Peñacaballera (Salamanca), on repetidament va ser arrencada una placa que recorda que el seu avi no va morir, sinó que el van assassinar. «És un pas endavant, sens dubte, però espero que aquesta llei sigui més valenta en com es beneficia les famílies, sotmeses a processos llargs i costosos per recuperar els seus», diu.

Arranz espera això, i també veure dotats els ajuntaments d’«instruments legals perquè no passi el que passa a Tortosa, i es puguin esborrar de la nostra vista monuments franquistes que ara alguns intenten refugiar en la llibertat d’expressió», opina.

Murs de contenció

Murs de contencióDe monuments en sap Tomás Montero, autor de ‘Morir en Madrid 1939-1944’ (Ed. Antonio Machado), president de l’Associació Memòria i Llibertat, i net del camperol Tomás Montero Labrandero, que el 1939, als 26 anys, va afusellar el franquisme a les tàpies del cementiri madrileny de La Almudena. El nom de l’avi està en una de les plaques de granit que va manar arrencar l’ajuntament de José Luis Martínez-Almeida d’un monument –2.000 noms cisellats– erigit al costat del mur de contenció. La pedra trencada es guarda en un magatzem municipal no lluny d’una altra placa retirada, la que recordava el socialista Francisco Largo Caballero.

«Aquesta llei és una iniciativa positiva –diu Montero–, perquè contribuirà, espero, a eliminar qualsevol ambigüitat en l’anul·lació de les sentències il·legítimes, i al desenvolupament de llocs de memòria».

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

En la posterior del cementiri de Paterna (València) hi ha un lloc destacadíssim, que anomenen Mur de Contenció d’Espanya, on més de 2.000 persones van ser tirotejades. Matías Alonso, que va impulsar la seva rehabilitació, destaca de la llei el desig d’«acabar amb la sensació que, des de dins de les institucions, alguns emboscats utilitzen els seus càrrecs per retardar les exhumacions amb un ‘vuelva usted mañana’».

Això, l’obligada col·laboració del funcionari, és un element imperatiu que va demanar que s’inclogués en el text legal que succeirà la llei Zapatero del 2007. Això i un cos sancionador, diu Alonso, que «prohibeixi homenatges als totalitaris, i que obligui a complir la llei de la memòria tant com la de trànsit».