Les sis ‘carpetes’ pendents de la Generalitat amb l’Estat

De les qüestions abordables en la comissió bilateral aquesta és la més política. El setembre del 2020 el Parlament va aprovar la llei de mesures urgents per a la contenció de les rendes dels lloguers. I el juny passat, el Govern central va anunciar que interposaria un recurs davant el Tribunal Constitucional. El llavors ministre del ram, José Luis Ábalos, va apuntar que era «impossible no recórrer», atesa la seva observable inconstitucionalitat a l’assumir competències estatals. Amb tot, ERC va aconseguir que l’Executiu renunciés a la seva potestat de requerir la suspensió immediata de la llei, de manera que la norma continuarà vigent fins a la sentència del TC. Això no va restar virulència a l’enuig del Govern català, que va qualificar el recurs de «pèssima» notícia i va destacar que, des de la seva aplicació, ha evitat preus excessius en 76.000 contractes. A més del recurs de l’Executiu central, també el PP en va presentar un.

El 2006, el llavors president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va promoure la llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Es va titllar llavors de «quarta pota» de l’Estat del benestar, juntament amb l’educació, la sanitat i les pensions. La despesa pública que es derivava d’aquests nous serveis que oferia l’Administració corrien a càrrec, al 50%, de l’Estat i, en el cas català, la Generalitat. Però aquest equilibri mai es va arribar a complir. En els primers anys, l’administració catalana, segons assenyala la Conselleria de Drets Socials, es va corresponsabilitzar de més del 60% de la despesa generada, per amb prou feines un 30% de l’Estat i la resta, en règim de copagament, a compte de la butxaca dels ciutadans beneficiats. L’arribada del PP al poder va fer caure l’aportació estatal per sota del que s’abonava pel copagament. Una tendència que l’Executiu de Pedro Sánchez no ha revertit, de manera que, el 2019, l’Estat només va aportar el 13,43%, pel 21,74% que van assumir els afectats. La Generalitat en va pagar el 64,83%. En el 2019, l’Estat va deixar d’aportar 553 milions (als més de 200 que va ingressar) per arribar fins aquest 50% preceptiu, que, de passada, hauria evitat el copagament al ciutadà.

Una de les reivindicacions generacionals (perquè almenys triguen una generació a fer-se efectives) és el traspàs de la gestió de les beques universitàries. Entesa no només l’aplicació del que decideix el ministeri, sinó la capacitat d’assumir polítiques pròpies sobre trams de renda i quantitats. Actualment només es reben entre el 10% i el 14% de les beques, quan la població suposa el 17% del total de població universitària espanyola. Això suposa, segons dades de la Conselleria de Recerca i Universitats, un greuge de 44 milions anuals. La diferència del cost de la vida a Catalunya respecte de moltes de les comunitats espanyoles ha redundat en un 20% menys de beneficiats, segons xifres d’ERC. Des del 2001, el Tribunal Constitucional ha donat la raó a la Generalitat fins a tres vegades, fent el Govern central, fins ara, cas omís. Per exemple, la sentència del TC 95/2016 del 12 de maig deixa clar que la competència de la gestió de les beques i ajudes d’estudi de caràcter general correspon, segons el marc constitucional i estatutari, a les autonomies. En matèria competencial no és aquest l’únic cas. Per exemple, les competències sobre el socors a alta mar, és a dir Salvament Marítim, són en exclusiva de la Generalitat, segons l’Estatut. La competència segueix en mans del Ministeri de Foment.

El Govern català reclama el traspàs de la gestió, i el finançament (15 milions anuals), de l’ingrés mínim vital (IMV) perquè, segons el seu parer, envaeix competències exclusives de la Generalitat. De fet, recorda la Conselleria de Drets Socials, Catalunya ja disposa de la renda garantida de ciutadania. A més, la part catalana considera que una gestió de proximitat podria millorar el servei i evitar la complexitat de la tramitació. La Conselleria de Drets Socials es remet a un informe de la Taula del Tercer Sector que assenyala que el primer any d’aplicació de l’IMV només s’han aprovat un 15,6% de les sol·licituds resoltes, denegant-ne, per tant, gairebé un 85%.

Com en altres àmbits , i ja que la Generalitat té competències en protecció social, s’han presentat dos recursos d’inconstitucionalitat per invasió competencial i vulneració de competències en serveis socials (article 166 de l’Estatut) i prestacions no contributives:

El finançament de la policia catalana és una qüestió recurrent en la relació entre l’Estat i la Generalitat. El 2018, l’administració socialista va assumir completament els 688 milions que reclamava la Generalitat pel període 2010-17, tot i que fins al moment només se sap que aquest 2021 es rebran 452 milions i, la resta, haurien d’arribar el 2022 i el 2023 

El cavall de batalla en aquest camp de l’administració catalana és ara doble. D’una banda, el dimensionament de la plantilla, ja que, sense considerar els territoris amb policia autonòmica o foral pròpia, és a dir Euskadi i Navarra, les comunitats de la resta d’Espanya tenen una ràtio de 3,5 agents policials (Policia Nacional i Guàrdia Civil) per cada 1.000 habitants. Catalunya està en 2,5. Situar la ràtio entre 2,6 i 2,9 agents per 1.000 habitants (a què caldria afegir els de la Benemèrita) implicaria tenir una plantilla d’entre 21.200 i 23.600 agents, si s’atenen, així mateix, les previsions de creixement de la població, segons fonts de la Conselleria d’Interior.

L’altra gran qüestió és el de la jubilació anticipada dels agents. Si no s’aconseguissin fons per això, que significaria que es mantindrien en el cos, es corre el risc que el 2030 només hi hagi 7.000 agents amb capacitat operativa, perquè la resta només podrien desenvolupar activitats adequades al seu rang d’edat i que es coneixen com a ‘segona activitat’.

L’Estat va reconèixer en la disposició addicional tercera de l’Estatut del 2006, que hi ha un dèficit d’inversió en infraestuctures a Catalunya. Per acabar-ho d’adobar, aquesta disposició que preveia que s’inverteixi en aquesta comunitat el mateix percentatge que el que aporta al PIB espanyol es va suspendre quan el PP va arribar al poder, el 2011, creant així el deute sobre el dèficit. Sense entrar ja en altres consideracions, com l’estat de Rodalies i el pla de millora diverses vegades presentat i mai executat, el 2018 es va reconèixer un deute de 759 milions, que s’havien de retornar en quatre anys. Però com que no hi va haver Pressupostos Generals de l’Estat, ni el 2019, ni el 2020, de moment només s’ha consignat, en els comptes del 2021, el retorn de 200 milions, que encara no s’ha produït. De la resta, encara no se’n sap res.

A més, i com ja es va reclamar en la discussió estatutària de fa 15 anys, la Generalitat torna a reclamar amb força el traspàs de la gestió de les principals infraestructures, com són el Port de Barcelona i l’aeroport, així com el Consorci de la Zona Franca.