¿Quin secret oficial li agradaria saber primer?

Els arxius d’Exteriors s’han vist protegits amb un mur de negatives no només civils, tret d’una obertura que va fer el ministre Fernando Morán el 1984 per consell dels seus assessors més pròxims i com a iniciativa personal. Llavors també va utilitzar el mateix raonament legal que la ministra Robles actualment.

Són fins ara les obertures més destacades que ha viscut el camp dels papers reservats de l’Estat, «una muntanya de documents probablement desordenada, perquè una administració que classifica tantes coses com a secretes no és seriosa. Que no hi hagi terminis de desclassificació no quadra amb una democràcia plena», critica el diputat del PNB Mikel Legarda, impulsor al Congrés de la iniciativa més potent a favor de la substitució de la llei franquista per una de nova i democràtica.

Els qui més saben de negatives i portes tancades són els historiadors especialitzats en els temps més recents. Quatre destacades figures d’aquesta àrea de coneixement expliquen alguns dels seus secrets més buscats.

 

Ángel Viñas. Brussel·les

Ángel Viñas. Brussel·lesCatedràtic d’Estructura Econòmica i historiador. Investigador de la Guerra Civil i el franquisme.

Hi ha molts secrets amb què es podria respondre a aquesta pregunta, el problema és precisament no poder saber quants n’hi ha. Però si he de triar, crec que seria important conèixer els termes de la negociació militar, no civil –i insisteixo: negociació militar, no civil– d’Espanya amb els Estats Units el 1953 per a la implantació de les bases militars nord-americanes, i els termes i casos de la seva activació, així com de funcionament ordinari.

Em sembla interessant aquest punt de la història del franquisme perquè posaria molt de manifest tot el que van cedir els militars espanyols davant els militars americans, renúncies jurisdiccionals i operatives, admissions d’una actitud pròpia de l’exèrcit d’un país colonitzat.

Tinc la constància que aquest arxiu concret existeix. D’altres, algú sempre pot negar la seva existència perquè, ja dic, no s’ha donat a conèixer un índex de matèries declarades secretes, però l’existència d’aquest informe me l’han confirmat bons contactes de l’Administració General de l’Estat.

 

Queralt Solé. Barcelona

Queralt Solé. BarcelonaDoctora i professora d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Investigadora de la repressió franquista i experta en anàlisi de vestigis de la dictadura

Seria una qüestió de l’abundant matèria documental de la Transició, d’aquells anys clau en què Espanya passa de ser una dictadura a ser una democràcia. Seria molt interessant poder accedir a tota la documentació d’aquella etapa de manera transparent. I parlo fins i tot dels nivells internacional o diplomàtic, de les qüestions que van ser al voltant d’aquest canvi polític descomunal, tan important i del qual després s’ha vist que es podria haver fet millor.

Per exemple, em sembla molt important la participació estrangera en aquell procés. Participacions com la que ha estudiat l’historiador Antonio Muñoz Sánchez sobre documentació dels arxius alemanys entorn del suport d’Alemanya i del partit socialista alemany al PSOE.

 

Luis Castells. Sant Sebastià

Luis Castells. Sant SebastiàCatedràtic d’Història Contemporània a la Universitat del País Basc. Investigador de la violència en la Transició.

Pel que he treballat en la meva carrera, m’interessa especialment la part de la primera etapa del «contraterrorisme il·legítim», el que inclou el període comprès entre 1975 i 1981, no tant el GAL, que, dins del que hi ha, és més conegut. M’interessa especialment per indagar el que era l’«Estat» o, potser el que no era en el sentit d’«un» Estat, sinó de grups d’interessos contraposats amb estratègies diferents dins del poder.

Aquesta àrea d’investigació i interès té a veure amb la Transició, amb les dificultats que aquest procés comporta als cossos de seguretat i a l’Exèrcit, que és una tesi clàssica sobre les transicions. M’interessa el que incumbeix al País Basc i contrastar la tesi –que no és només meva, sens dubte– que l’«Estat» consentia però no era un agent inductor d’aquest conglomerat de violència ultra. Em refereixo, sobretot, a partir d’Adolfo Suárez com a president de Govern, no abans, amb els successos de Montejurra, per exemple.

 

Eliseo Fernández. la Corunya

Notícies relacionades

Terminis i recels llasten la nova llei de secrets oficials

Un xoc i moltes espines

Eliseo Fernández. la CorunyaHistoriador i documentalista. Investigador de l’anarcosindicalisme gallec i de la repressió franquista.

No existeix informació sobre la documentació i les matèries que s’han considerat secretes o reservades; només puc respondre a la pregunta des de l’especulació. Em sembla que seria rellevant que es pogués conèixer tota la informació secreta relativa a la repressió extrajudicial realitzada en la Guerra Civil i la immediata postguerra. A Galícia, segons les investigacions del projecte «Nomes e voces», es van comptabilitzar 4.699 assassinats (sense que existissin combats, ja que Galícia va caure en els primers dies), dels quals més del 68% (3.233 assassinats) van ser sense consell de guerra. És completament impossible que en un naixent estat totalitari, amb voluntat de control absolut sobre vides i hisendes, no hi hagués cap mena de rastre documental d’aquests 3.233 assassinats extrajudicials i, fins ara, la major part dels historiadors no hem trobat la documentació, per això cal entendre que o bé va ser destruïda o bé es manté oculta per la llei de secrets oficials. Em refereixo a correspondència entre el ministeri de governació i governadors civils i delegats d’ordre públic, comissaries de policia i casernes de la Guàrdia Civil. Aquesta informació podria facilitar-nos saber com administrava la repressió el nou estat i alhora podria donar resposta a incògnites sobre moltes persones desaparegudes en la guerra. Quan dic que la informació havia d’existir per força és perquè en molts documents de la Policia i la Guàrdia Civil s’han trobat referències a les persones desaparegudes que no figuren en altres fonts oficials, sobre les circumstàncies de la seva desaparició, i és evident que quan els assassinats eren persones perseguides les forces d’ordre públic tenien constància que havien sigut assassinats, ja que deixaven de ser buscats. De la mateixa manera, les actuacions de les contrapartides i infiltrats de la Guàrdia Civil en la guerrilla antifranquista proporcionaria una informació interessantíssima sobre els processos repressius del franquisme.