Un agost sense procés

El procés encara no era ni un embrió l’estiu de fa una dècada. El 2010 el Tribunal Constitucional havia irritat un sector de la societat amb la sentència sobre l’Estatut, però un any després Artur Mas governava plàcidament amb uns pressupostos aprovats pel PP català al juliol. Amb la crisi econòmica colpejant dur i el 15-M vivint els seus primers mesos de vida, la notícia política d’aquell agost va ser la reforma exprés de la Constitució pactada per socialistes i populars per contenir el dèficit públic.

El 2012 es va posar en marxa per primera vegada una estratègia que l’independentisme va repetir durant diversos mesos d’agost. Cap al final d’aquell mes, Mas i altres dirigents van començar a ‘escalfar’ la Diada que se celebraria pocs dies després. Aquell any, el Govern jugava a la badada sobre si seria a la manifestació independentista –llavors allò era tota una novetat– i el president insistia que volia «un pacte fiscal» a l’estil basc.

L’agost del 2013 CiU encara era una sòlida realitat que governava Catalunya. Però aquell estiu Unió va començar a donar mostres d’incomoditat amb els seus socis. Mas havia impulsat una consulta sobiranista per al 2014, i per primera vegada Unió es plantejava presentar una candidatura pròpia al marge de Convergència. Va ser el que va passar el 2015, quan no va aconseguir representació ni al Parlament ni al Congrés.

L’estiu del 2014 estava assenyalat en vermell com el preludi de la consulta sobiranista, però el 25 de juliol va passar una cosa que ha marcat la política catalana des d’aleshores: Jordi Pujol va confessar que va mantenir durant anys diners de procedència dubtosa ocults al fisc a l’estranger. El sotrac no va aturar els preparatius per a la consulta, ni les friccions entre independentistes: aleshores era ERC que estrenyia el món convergent perquè no descafeïnés la votació del 9-N.

El mes d’agost del 2015 va ser molt polític. Per al 27 de setembre s’havien convocat unes eleccions en què CDC i ERC es van presentar junts, sota la marca de Junts pel Sí, i que des del sobiranisme es van presentar com un plebiscit. «El vot de la teva vida» va ser el grandiloqüent lema electoral de la candidatura encapçalada per Raül Romeva però que tornava a tenir Mas com a presidenciable, i que finalment va acabar –gràcies a la intervenció de la CUP– amb Carles Puigdemont en la Generalitat.

L’estiu del 2016 Mariano Rajoy acabava de guanyar les seves segones eleccions en mig any. El creixement del PP li donava una posició de força per negociar la investidura. Aquell mes d’agost, el llavors candidat a president del Govern el va començar vinculant la seva reelecció a la necessitat d’afrontar amb garanties el «desafiament català». El duel va acabar amb Rajoy de nou a la Moncloa, i amb Pedro Sánchez temporalment defenestrat.

Les setmanes prèvies al referèndum de l’1-O van ser frenètiques, agost inclòs. El Parlament va reprendre la seva activitat el 16 d’agost per preparar la votació i les lleis exprés de ruptura. El Constitucional prenia les primeres decisions per intentar tallar el pas a Puigdemont. Mentrestant, diversos atemptats gihadistes sembraven el terror a Barcelona i Cambrils.

No hi va haver desglaç en la primera reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat en set anys. Amb els fets d’octubre del 2017 encara frescos, i amb la majoria dels líders independentistes en presó preventiva, la trobada, que es va produir l’1 d’agost, va ser poc productiva. Fora d’això, l’estiu de l’any 2018 potser va ser el millor moment polític de Ciutadans i el seu llavors líder, Albert Rivera, que despuntava en les enquestes. L’agost d’aquell any, Rivera i Inés Arrimadas explotaven al carrer la tensió retirant els llaços grocs que proliferaven per tot Catalunya.

A pocs mesos de la sentència que va condemnar els ja indultats líders independentistes, l’estiu del 2019 va servir per constatar les diferències cada vegada més irreconciliables en el lideratge del procés. Aquell agost, Oriol Junqueras criticava la confrontació amb l’Estat que preconitzava Puigdemont des de Waterloo, i demanava al llavors president, Quim Torra, que no descartés convocar eleccions.

La caiguda de la intensitat del procés ja va ser evident l’estiu passat. En gran part perquè l’atenció general estava centrada en un desafiament aquesta vegada sí global: la pandèmia de coronavirus. Però els líders independentistes es resistien a abandonar del tot les portades dels diaris. L’agost del 2020 va ser notícia la pugna entre Torra i Puigdemont per la data de les eleccions catalanes.