6 i 7 de setembre: L’independentisme descobreix el seu taló d’Aquil·les

Però aquests dies de setembre, en especial el dia 7, una exigua majoria del 53% del Parlament, en representació del 47,5% de l’electorat, va aprovar acabar amb l’statu quo creat el 1978 amb el recolzament, llavors, del 91,09% dels catalans. I transcorreguts, just ara, quatre anys i després de viure el judici, la condemna i l’indult del gruix dels actors implicats en aquests actes, part de l’independentisme ha passat del silenci a un conat d’autocrítica que, és possible, vagi creixent segons hi vagi havent terra temporal pel mig.

D’entrada, ja hi ha algun testimoni directe d’aquestes jornades tempestuoses, com el llavors portaveu de Catalunya i imatge de la resistència al rodet independentista, Joan Coscubiela, que admet haver detectat certs canvis. Ho explica: «El 6-7 de setembre ha desaparegut del relat independentista. No es veuen amb forces de defensar el que va passar», argumenta. I en la línia del suggerit per Coscubiela, algun rellevant sobiranista consultat per aquesta crònica retrospectiva consolida la tesi. «La veritat és que no ens agradem gens», assegura, sense voler aparèixer amb noms i cognoms. «Aquesta no era la via d’inici, neix del bloqueig del diàleg que imposa l’Estat. No ens vam saber explicar bé», s’excusa un altre dels consultats. 

De ‘la llei a la llei’

¿Però com s’arriba a aquest punt sense retorn? «Una de les claus és el de ‘de la llei a la llei’», assenyala una altra de les veus rellevants de l’independentisme que encara no havia aparegut en aquest text. El ‘momentum’ independentista neix quan les bases de CDC, i en menor mesura, l’electorat més sobiranista del PSC, després del fiasco de la sentència del Tribunal Constitucional «no veuen cap altra sortida que la independencia». Són votants de partits centrals, instal·lats en l’arquitectura constitucional. «Gent d’ordre», resumeix un dels interpel·lats. «I aquesta multitud, que dispara el suport a la secessió del 15% a gairebé el 50%, se la tranquil·litza dient que no hi hauria un salt al buit. Però l’Estat no va seure a negociar. I es va pensar que la perspectiva d’un buit legal després d’una declaració d’independència que seguís al referèndum podria retreure el recolzament de molta gent». «És l’esperit garantista d’Artur Mas executat per Marta Rovira» s’atreveix a dir un altre, de manera aïllada sense saber que el seu relat, a l’integrar-se en aquesta crònica, complementa el d’un altre company que també s’ha sotmès a les preguntes d’EL PERIÓDICO.

«És el fruit de la improvisació, perquè la votació de la llei de transició es decideix el 6 a la nit, després de votar la del referèndum; de la pugna entre el Govern, més conservador, i el grup parlamentari de Junts pel Sí, més atrevit i més pendent que la CUP d’Anna Gabriel no els acusi de traïdors, i d’una falta de lideratge, sobretot, de Puigdemont», assegura l’última veu interrogada per elaborar aquesta peça. «Perquè el president no volia que es votés la llei de transició del dia 7, però no va poder impedir-ho» s’explica, per sentenciar: «Si es fa el contrari del que vol un president és que aquest no exerceix cap lideratge, per molt carisma que tingui».

Coscubiela, per la seva banda, ho dissecciona des de la seva mirada més asèpticament: «És la suma de l’autoengany de l’independentisme, que no vol veure la realitat; de la ficció de poder anar de ‘la llei a la llei’, quan això només és possible si el poder sortint ho permet (com en el franquisme) o si s’assalta per la força, i de l’astúcia, de manejar el reglament del Parlament a la seva conveniència. Tot i que al final no hi van haver de recórrer».

I és que en els mesos previs, l’independentisme (Junts pel Sí –CDC i ERC– i la CUP) havia propiciat un canvi del reglament de la Cambra per permetre la tramitació urgent de lleis, com les de desconnexió, que eren dues: la que donava cobertura legal al referèndum i la que, en cas de guanyar el sí, creava una nova legalitat en substitució de l’espanyola. 

I com diu Coscubiela, aquesta modificació de la norma interna de la Cambra catalana no va ser utilitzada, perquè, coincideixen totes les fonts sobiranistes consultades, l’oposició de Carme Forcadell que fos el Parlament, en lloc del Govern, qui donés curs a les normes va retardar la convocatòria del ple fins que es van saltar els terminis. Motiu pel qual es va haver d’improvisar una altra argúcia. Molt polèmica al seu dia, però que, al final, el mateix Tribunal Constitucional va avalar: la lectura única.

Queixes i discussions

Antoni Bayona, lletrat major de la Cambra en aquest període, confirma que Forcadell es va resistir a incloure en l’ordre del dia del ple l’admissió a tràmit de la proposta de llei del referèndum. «I això va generar discussions a la Mesa, sobretot per les queixes de l’oposició. Però ella no ho va fer fins al dia abans del ple, cosa que va provocar estranyesa», afirma Bayona.

«No és que ‘passessin’ de Forcadell, és que s’ho va trobar fet, no la van tenir en compte, cosa que és més humiliant», pondera una veu. La direcció de Junts pel Sí, amb Jordi Turull, fins que va ser nomenat conseller, i després Lluís Corominas, per part convergent, i Rovira, per part d’ERC, van decidir liderar la qüestió atès que van detectar certa «desidía» de l’Executiu. «No caben lectures partidistes de convergents contra republicans, en aquest moment. Sinó de Palau de la Generalitat versus Parlament, amb Forcadell enmig».

Ple tempestuós

«Quan a Forcadell no li va quedar cap més remei que seguir endavant, es va prometre que no passaria a la història per impedir l’ús de la paraula a una oposició enardida. D’això se’n va aprofitar, singularment, Ciutadans, que va fer servir tot el menyspreu i tot el filibusterisme en les formes cap a la presidenta», rememora un dels quatre consultats per aquest diari, que prefereixen aparèixer en format de fonts, i que acusa els partits de l’oposició d’haver-se «coordinat». Una cosa que Coscubiela nega: «Lluís Rabell i jo només vam parlar amb Miquel Iceta i Eva Granados sobre com volien els independentistes saltar-se el Consell de Garanties». 

Però, ¿hi havia dubtes a les files de Junts pel Sí? Una altra veu de l’oposició aporta detalls a peu d’hemicicle. «Si hi havia dubtes, ningú les va expressar obertament. Eren murs. El 27 d’octubre, abans de la reunió de la Mesa prèvia al ple de la DUI, un dels caps de JxSí fins i tot aventurava un ‘Maidan’ de 30.000 persones», amb referència a l’ocupació durant tres mesos per part dels manifestants europeistes i antirussos de la plaça de la Independència de Kíev, a Ucraïna, el 2013. 

Segons el pòquer consultat sí que existien aquests dubtes, però sense expressar-se. En una mena d’‘espiral del silenci’, els que veien que aquest ‘chicken game’ (joc del covard) conduïa a un precipici profund van callar «perquè l’onada ens passava per sobre, era impossible dominar-la». «I tot això –afegeix– sense ser necessari, perquè la llei del referèndum se’n va anar en orris quan es va treure del tauler la sindicatura electoral i perquè no feia falta explicitar que la Constitució quedaria sense efecte per fer l’1-O».

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Un altre va encara més enllà. «Encara bo que van venir els ‘piolins’ i va passar el 20 de setembre, amb l’absurd i coaccionador setge sobre la seu de la CUP i l’entrada a la Conselleria d’Economia –ironitza–, perquè la repressió va actuar com un revulsiu que va permetre l’èxit de l’1-O». «L’Estat va fer un pas en fals, com ho va fer després dels atemptats del 17-A», sentencia.

«I és que Puigdemont volia passar amb el mínim, i ni aprovar un decret governamental ni propiciar un ple del Parlament d’alt voltatge», assenyala un dels quatre secessionistes que s’ha avingut a parlar. En concret, qui llavors va sentir el mateix president, dins el Parlament, afirmar a algú del seu entorn sobre la votació del dia 7, la que pretenia desconnectar de la legalitat constitucional, que si fos per ell «no l’hagués sotmès a votació».