Catalunya i València: els ‘cosins germans’ es donen una altra oportunitat

La primera vegada que un president català i un de valencià es van veure les cares, la cita va acabar amb llançament d’ous. Va ser el 28 de juny de 1983, en la presa de possessió del socialista Joan Lerma com a mandatari d’una autonomia valenciana que amb prou feines gatejava. La presència de Jordi Pujol al Saló de Corts del Palau de la Generalitat, a València, va irritar al blaverisme, que el va acomiadar amb patacades i ous contra el seu cotxe oficial.

Els diputats de la blavera Unió Valenciana es van absentar de l’acte en protesta per la presència de l’«instigador i propulsor de l’anticonstitucional i antiestatutària idea de Països Catalans». Després d’aquella hostil rebuda, Pujol va intentar asserenar els ànims: «Soc portador d’un missatge d’amistat i fraternitat; crec que les susceptibilitats sobre la llengua, la bandera i d’altres s’han acabat amb els pactes, i no haurien de continuar sent motiu de fricció, ni a València ni a Catalunya».

Les ferides van néixer en la transició, quan el centredreta valencià va fer de l’anticatalanisme tota una croada. El resultat: senyera pròpia (amb franja blava), llengua amb nom propi (valencià) i ‘Comunitat’ en lloc de ‘País’ en el topònim. El PSPV va acceptar aquestes bases i es va proposar enterrar el debat per la via de la indiferència, tot i que Lerma i Pujol es van citar cinc vegades per mirar de fer pinya en les carpetes comunes, la majoria encara pendents avui, com les infraestructures, els greuges del finançament autonòmic i la reciprocitat de TV-3 i l’extinta Canal 9. «TV-3 no es veurà a València si TVV no es pot veure a Catalunya», advertia Lerma el 1988, un any abans que naixés la televisió que el PP va clausurar el 2013 després d’haver-la portat a la ruïna.

«La televisió valenciana serà ben rebuda a Catalunya sempre que emeti en valencià», replicava Pujol durant una breu trobada amb Lerma a Benicàssim el 1989, en la qual també es va parlar del transvasament de l’Ebre i l’arribada de l’AVE a la costa mediterrània. Ja llavors es parlava d’aquests dos temes. «No és lògica ni és bona l’escassa col·laboració que existeix entre les nostres comunitats, però creiem que les iniciatives no han de sorgir de nosaltres. No pretenc posar-me on no em demanen, però cal superar certs recels», va receptar un conciliador Pujol.

L’enfocament català sempre ha sigut buscar en l’amic valencià un soci econòmic que reforcés les reivindicacions compartides per tot l’arc mediterrani. Però el veí del sud sempre ha vist després d’aquests moviments pretensions colonitzadores, atiades per la bandera dels Països Catalans que empunyen partits com ara ERC, Junts i la CUP. «Han existit en el passat actituds imprudents, algunes de les quals a Catalunya, que han provocat un distanciament entre les dues comunitats», reconeixia Pujol al costat de Lerma el 1992 a València. La crisi econòmica dels anys 90 va afavorir que s’estrenyessin els llaços, però la conquesta del poder per part del PP va congelar de nou les relacions.

«La llengua deixarà d’enfrontar-nos», va proclamar un ufà Eduardo Zaplana després d’aterrar a la Generalitat Valenciana. Res més lluny de la realitat. L’absurda batalla per la unitat del català, basada en el pols entre el secessionisme lingüístic i el pancatalanisme, es va resoldre amb la creació, pactada per Pujol i Zaplana, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La confrontació política, accentuada de manera gens innocent quan s’aproximava una campanya electoral, va deixar pas a la fredor i fins i tot a la incomunicació més absoluta.

El successor (i acèrrim enemic) de Zaplana, Francisco Camps, es va negar a rebre Pujol i Pasqual Maragall, i només va accedir a veure’s el 2009 amb José Montilla. En paral·lel, Camps va redoblar l’ofensiva anticatalanista –amb la clausura dels repetidors alegals de TV-3 a València– i va mirar de potenciar un «eix de la prosperitat» que competís amb el mediterrani, amb els seus correligionaris Esperanza Aguirre (Madrid) i Jaume Matas (Balears). Els tres polítics van acabar devorats en una mesura o una altra per la corrupció. L’arribada d’Alberto Fabra, partidari confés que TV-3 es veiés al País Valencià, va distendre la guerra freda i va reprendre el diàleg amb Artur Mas, de nou amb el Corredor Mediterrani com a catalitzador.

El 19 de setembre del 2016, dins i fora del Saló de Corts, Carles Puigdemont va ser complimentat en una cimera bilateral que va simbolitzar el retrobament. Al llibre d’honor de la Generalitat Valenciana, Puigdemont va deixar escrit aquest desig: «Que puguem compartir reptes de manera lleial i contínua durant molts anys». Però les convulsions del procés el 2017 van congelar les relacions fins avui. Puigdemont va deixar pas a Quim Torra, que mai va mostrar gaire voluntat d’enfortir els ponts. De fet, la seva negativa el 2018 a participar en un acte a Barcelona promogut per l’empresariat valencià a favor del Corredor Mediterrani va fer que es guanyés el recel de sectors econòmics de la comunitat veïna i de l’Executiu autonòmic.