Les claus de la setmana política: L’ampliació del Prat naufraga a la Ricarda

Una important empresària que tenia molt a guanyar amb l’ampliació em deia aquesta setmana: «¿qui pot pensar al segle XXI que es pot aprovar un projecte com aquest sense explicar-lo?». El temor pels costos reputacionals i electorals de defensar la intervenció en un espai natural protegit com és la llacuna de la Ricarda que implica incrementar les emissions de CO₂ ha tingut dues conseqüències nefastes. Part del govern de la Generalitat ha volgut utilitzar les tècniques d’amagatotis del segle XX arribant a acords que no es firmen per poder abjurar-ne o modular conveniència. I molts dels alcaldes socialistes implicats no estaven disposats a aguantar en solitari el ruixat perquè fossin d’altres els que lluïssin la inversió. És el naufragi d’una certa manera de fer política. 

Els qui coneixen el dia a dia de la vida en l’entorn natural de l’aeroport no poden evitar aquests dies estar més que sorpresos. L’amor per la Ricarda, com el que antany es va tenir pel delta de l’Ebre, serveix per parar grans projectes però no inspira les polítiques quotidianes dels seus grans defensors. La Generalitat de Catalunya acumula diverses sancions de la UE per l’abandonament dels humerals dels voltants de l’aeroport així com una multa per no haver executat les compensacions de l’anterior ampliació. Una cosa similar passa amb el Parc Agrari del Baix Llobregat, tan lloat aquests dies, però que no ha merescut la més mínima atenció de la conselleria d’Agricultura, abocada des dels temps de Pujol a Lleida. El projecte s’ha debatut amb l’ecologisme reivindicatiu dels anys 80 però ha naufragat per la consciència mediambiental del segle XXI, més centrada en l’empremta de carboni que en una llacuna artificial i privada. 

Per naufragar en unes aigües tan poc profundes com les de la llacuna de la Ricarda, la nau en qüestió ha de ser molt precària. I la de la vida institucional a Catalunya ho és. I no només, però també, pel procés. Les grans operacions de desenvolupament econòmic de l’últim terç del segle XX van respondre al següent esquema: proposta empresarial d’ampli consens, acord dels partits centrals a Catalunya, reclamació a l’Estat de recursos, execució amb protestes més efectistes que efectives i a una altra cosa. Un joc de pesos i mesures que s’han trencat per la construcció de blocs politicoeconòmics identitaris. I així és molt difícil generar consensos davant projectes complexos i la rendibilitat dels quals és intangible a curt termini. La Moncloa ha assajat en aquest cas una alternativa: oferta d’inversió des de Madrid, recerca del consens amb els actors econòmics i pressió per forçar recolzaments polítics. I ha fracassat en primera instància. Encara hi ha temps per revertir-lo com assenyala la ministra de Transport. Una simple trucada d’Aragonès podria servir per deixar clar que en aquest dur camí es compartiran els goigs de la inversió, les penes de la incomprensió i es farà compatible la seva viabilitat (la clau de la qual és l’explotació immobiliària de la nova terminal) amb unes compensacions més pensades per convèncer mediambientalistes que ecologistes. Com deia Toni Blair, els grans acords es produeixen quan una mateixa paraula cada part la interpreta de manera diferent. El concepte «no destrossar» la Ricarda uneix molts davant la rigidesa del «no tocar» i la frivolitat del «desplaçar». No sembla tan difícil. Però fa anys que la subtilesa naufraga.