Les quatre ànimes de la taula de diàleg: ¿quin full de ruta defensa cada partit?

ERC és el pare intel·lectual de la taula de diàleg i el principal, per no dir l’únic, avalador. Els republicans van apostar fort per aconseguir aquest fòrum d’igual a igual amb el Govern central per resoldre un conflicte polític que, a més, va ser reconegut com a tal. I Esquerra no desistirà en el seu afany que la taula se celebri i que ho faci sense desvirtuar-se, és a dir, sense abordar altres assumptes més propis d’una comissió bilateral que desviïn els focus del referèndum i l’amnistia.

Però dos no negocien si un no ho vol. I aquest és el punt feble que els republicans accepten. I per això és el mateix Oriol Junqueras qui adverteix, en una entrevista en aquest diari, que la comunitat internacional en prendrà nota si el PSOE va a la taula «arrossegant els peus», mentre el Govern, és a dir ERC, va a totes. Falta per veure si és un segon intent del gens exitós «el món ens mira», de fa quatre anys o si, aquesta vegada sí, algú, més enllà del Pirineu, té un ull posat a la península.

Junts es reafirma en l’escepticisme davant la taula de diàleg perquè dubta que d’aquest fòrum en surti un pacte pel referèndum i l’amnistia, i incrementa el seu ressentiment pel fet que aquest ens sorgeixi d’un acord entre ERC i el PSOE, «d’esquena a l’independentisme», atribuint la «responsabilitat» dels acords o de la falta d’entesa als seus creadors. Per això els seus esforços a diluir el fòrum i obrint una crisi de Govern per la composició de la delegació, ja que Junts vol que hi assisteixin els seus representants polítics, no els seus consellers, tret del vicepresident Jordi Puigneró.

A Junts, i també a la CUP, opinen que cal començar a preparar un pla b davant un possible fracàs. No desdenyen el diàleg, però sí la utilitat del format i el context perquè creuen que el Govern espanyol «no té incentius» per negociar «de manera seriosa i creïble». 

Assumeixen la seva presència, per «lleialtat» al pacte amb ERC, «des del profund escepticisme». No s’aixecaran de la taula, però tampoc assumiran la responsabilitat d’un eventual naufragi conscients que si es donen fruits, tampoc podran celebrar-los com a propis.

El PSOE acudeix a la trobada amb una disposició «total» per al diàleg, va dir Pedro Sánchez. Això sí, un diàleg en què els partits independentistes no exigeixin ni l’autodeterminació ni l’amnistia. El president del Govern central vol que la Generalitat surti de l’«entotsolament en el qual ha estat en aquests últims 15 anys» i obri debats pràctics d’acord amb els temps postpandèmics. La proposta del líder socialista és la ja coneguda agenda del retrobament: 44 punts en els quals es parla de finançament, polítiques socials o infraestructures.

Més enllà dels assumptes que es tractin, l’Executiu no deixa de recalcar que hauran de ser sempre dins del marc constitucional. Qualsevol plantejament que s’allunyi de la legalitat farà que sigui una cita «breu» que no portarà a «res», va apuntar el ministre de Cultura, Miquel Iceta, amb referència a l’autodeterminació i l’amnistia. Això no treu, va dir el líder del PSC, Salvador Illa, que es pugui parlar d’«enfortir i millorar l’autogovern», en què sí que hi ha «consens entre catalans».

Sense línies vermelles. Fa mesos que Unides Podem esgrimeix aquestes tres paraules per plantejar la necessitat d’obrir el debat a la taula de diàleg sense traves. La vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, va reivindicar que Govern central i Govern català han «de poder parlar i suscitar els temes que estimin convenients amb absoluta llibertat». Pels morats, les reticències del PSOE a parlar d’autodeterminació o amnistia no tenen cabuda a l’hora de bastir ponts.

El portaveu de Catalunya en Comú, Joan Mena, va assegurar que el seu partit, a diferència del PSOE, té propostes per resoldre el conflicte. L’encarregada de presentar-les a principis de setembre va ser la líder dels comuns, Jéssica Albiach, que va insistir en la necessitat de reformar el delicte de sedició, reforçar l’autogovern ampliant el marc competencial i crear un nou sistema de finançament amb una hisenda pròpia. Els morats confien que aquesta posició intermèdia entre el PSOE i els partits independentistes –no vetar propostes, però plantejar mesures plausibles– els faci pujar a les enquestes.