Com i per què Sánchez i Aragonès estan atrapats en el diàleg

Acabades les sessions fotogràfiques i alliberats els presidents, les dues delegacions es van posar a treballar. Pel que expliquen no va ser necessari allargar artificialment la trobada per apaivagar els periodistes. Van entrar en matèria tot i que els temes que portaven uns i altres a les carpetes eren de naturalesa molt i molt diferent. Va servir per posar en comú el llenguatge a utilitzar. Allò de no em diguis secessionista o no diguis que soc feixista perquè no et dono el que em demanes. I a la delegació catalana també li va servir per descobrir el flamant ministre de la Presidència, Félix Bolaños, que va liderar sense embuts la seva delegació, vicepresidenta inclosa, i va demostrar un profund coneixement dels temes. Entendre la complexitat és un primer pas.

Un dels marcs mentals que ha alimentat el moviment independentista es resumeix en un vers del poeta Miquel Martí i Pol: «Tot està per fer i tot és possible». Però després dels fets d’octubre del 2017 aquest aforisme no serveix. Hi ha coses que s’han intentat (tenir una majoria social aclaparadora, aconseguir recolzaments internacionals homologables, trencar unilateralment amb la legalitat) i no han sigut possibles. I la part més racional de l’independentisme actua en conseqüència. La CUP no ho fa per la seva pròpia naturalesa. Però Junts ho pateix a la seva pell perquè una part del seu electorat i dels seus dirigents actuen ignorant aquest fracàs o, el que és pitjor, negant-lo. Els qui volen fer política dins d’aquesta formació saben que el que ara està per fer i és possible és ni més ni menys que el diàleg, tot i que es dubti dels resultats que es poden obtenir. Tenir pressa per fer-lo fracassar és un error, perquè l’alternativa ja es va provar i no va ser possible. 

Independentistes i no independentistes estan, doncs, atrapats en el framework del diàleg, almenys fins que acabi la legislatura espanyola i mentre duri la coalició a Catalunya. De moment, és un espai agradable però si, amb el pas dels mesos, no s’entreveu alguna sortida, es pot convertir en un laberint angoixant. I si un mira les propostes d’uns i d’altres, el cert és que no és fàcil intuir per on poden anar les coses. Aragonès no vol dedicar la taula de diàleg a temes de competències o de gestió. Sánchez no pot dir res sobre autodeterminació o amnistia que no sigui explicar els complexos mecanismes de reforma de la Constitució per als que no es compta ni de lluny amb les majories necessàries. No obstant els assumptes a resoldre semblen clars. L’independentisme s’alimenta de la falta de respecte que senten molts catalans i que es reflecteix en episodis com la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, de la falta d’empatia de certa Espanya amb les dificultats d’una llengua amb pocs parlants al món, de la falta de claredat en el finançament dels serveis públics i de la falta de nitidesa competencial. Revertir aquests malestars, no tots amb igual consistència, no és ràpid però si no es comença algun dia no s’acaba mai. Tot és posar-s'hi.