El que Sánchez i Aragonès poden posar a sobre de la taula (amb permís de Puigdemont)

Des de l’1-O, Carles Puigdemont ha patit un doble procés de demonització i de santificació que es retroalimenta. Per a una part de l’opinió pública a Catalunya i a Espanya i per a l’alta magistratura judicial, ficar-lo a la presó s’ha convertit en una obsessió sense la més mínima dosi d’autocrítica. Per a una part de l’independentisme, cada escaramussa de l’expresident amb la justícia europea és un acte d’heroïcitat que no mereix el més mínim retret a les extravagàncies que comporta. Puigdemont paga un cost personal per mantenir viu el personatge a l’espera d’un presumpte final gloriós en forma de reprimenda d’Europa a la justícia espanyola que, d’aquí una dècada, li permeti tornar amb l’admiració de la multitud. Però entre els seus promotors també hi ha qui es pregunta: «¿i llavors, què?» Doncs llavors el problema serà el mateix que tenen els partidaris de la taula de diàleg: ¿què es pot pactar de manera realista?

A les bambolines es comencen a intercanviar algunes idees molt preliminars. Per exemple, la possibilitat de tornar a aprovar i votar l’Estatut del 2010 sense les correccions que va incorporar el Tribunal Constitucional. Per a això, l’independentisme hauria de fer l’esforç de tornar al que anomena la «pantalla autonomista» i el Govern de coalició hauria de desbloquejar la renovació del Tribunal Constitucional i assegurar que no es tornaria a tombar. Un segon capítol seria l’aprovació d’un sistema de finançament per a Catalunya similar al concert basc. A favor té que, desgraciadament, el pes en el PIB va baixant i l’impacte pot ser menor. En contra, que a la resta d’Espanya s’accepta històricament la singularitat basca, però no la catalana. I aquí el cafè per a tots és poc viable. La tercera qüestió que s’apunta seria una devolució de competències per la via dels drets històrics que permetés a la Generalitat tenir poder per regular el que alguns anomenen l’Ibex català, o el que en queda. Un menú complicat i amb poca èpica però amb l’avantatge d’evitar reformes constitucionals o votacions a tot Espanya. 

Per al Govern de coalició, fins i tot en la versió pragmàtica conduïda per Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, qualsevol avenç en aquesta direcció és impensable abans de les eleccions municipals del 2023. I tampoc està clar que a l’independentisme li encaixi res abans. I és molt temps per continuar mantenint viva la flama del diàleg sense acordar res i defugint qualsevol tipus d’accident al camí. Es deslliuraran moltes batalles locals, però molt especialment la de Barcelona. Aquesta setmana veurem moviments tectònics en la societat civil per armar un projecte de ciutat alternatiu al d’Ada Colau, o a la seva inexistència. Aquesta vegada la via triada no és la que es va intentar amb Manuel Valls de cara anti-independentista, sinó la recerca d’un mínim comú denominador per teixir pactes per sobre dels blocs i aïllar tota equació que passi per l’actual alcaldessa. Aquest projecte comú pot actuar de lubricant en les converses entre bambolines que pretenen alimentar la taula de diàleg amb contingut executable. El drama d’aquests moviments polítics és que xoquen en la societat líquida amb l’èpica de personatges com Colau o Puigdemont, als quals no els fa falta tenir raó mentre mantinguin viva la passió.