Els cinc polsos judicials que Puigdemont ha guanyat al jutge Llarena

El 23 de març del 2018, després del processament dels nou presos de l’1-O per rebel·lió i malversació, Llarena va ordenar reactivar les ordres internacionals i europees de detenció contra Puigdemont i els quatre exconsellers fugits (llavors també estava en aquesta condició Meritxell Serret, que s’entregaria al Suprem el març del 2021). Dos dies després, mentre tornava amb cotxe a Bèlgica (on resideix des del novembre del 2017) després de fer una conferència a Finlàndia, la policia alemanya va detenir Puigdemont al nord del país, després de travessar la frontera, i el va traslladar a la presó de Neumünster.

La Fiscalia alemanya va sol·licitar l’extradició a Espanya, però el Tribunal de Schleswig-Holstein no va veure admissible el delicte de rebel·lió i va acordar la seva llibertat sota fiança de 75.000 euros el 5 d’abril. El tribunal alemany que va descartar el delicte de rebel·lió va acceptar entregar Puigdemont però només per malversació. No obstant, el jutge Llarena ho va rebutjar perquè això impediria jutjar-lo pel delicte més greu i va decidir suspendre les ordres de recerca europees.

Des de la primera vegada que Puigdemont es va presentar davant la justícia d’aquest país, la fiscalia i els jutges belgues van rebutjar la seva entrega a Espanya per un defecte de forma. Una vegada elegit eurodiputat (el maig del 2019) i després de la sentència del procés (l’octubre del 2019), el Suprem va reactivar les euroordres de detenció, aquesta vegada per sedició i malversació, i les va enviar a Bèlgica i Escòcia, on es trobava Ponsatí. Tres dies més tard, Puigdemont es va presentar davant la Fiscalia belga i el jutge el va deixar en llibertat sense fiança amb la condició que fos sempre localitzable.

El gener del 2020, Bèlgica va deixar en suspens l’ordre de detenció europea dictada per Llarena contra Puigdemont i Comín. El jutge que havia de resoldre si acordava la seva entrega a Espanya va considerar que tots dos gaudien de la immunitat que els atorgava la seva acta d’eurodiputats, després de la sentència del Tribunal de Justícia de la UE que reconeixia aquesta mateixa prerrogativa a Oriol Junqueras.

L’agost del 2020, un jutge de Brussel·les va denegar l’entrega de Lluís Puig a Espanya a l’entendre que l’òrgan competent per instruir la causa no és el Suprem, sinó un tribunal català. La Sala d’Apel·lació de Brussel·les va ratificar la decisió del jutge el 7 de gener del 2021.

El Tribunal d’Edimburg va mantenir durant tres anys una enverinada disputa judicial amb l’exconsellera Clara Ponsatí. Va ser des del març del 2018, quan es va instal·lar a Escòcia per fer classes a la Universitat de Saint James, fins a l’agost del 2021, quan la Cort de Justícia va donar carpetada al procediment d’extradició sense decidir sobre el fons de la qüestió. Es va desentendre del cas perquè Ponsatí ja no residia llavors al país, a l’haver-se traslladat de nou a Bèlgica després d’haver obtingut l’acta d’eurodiputada.

Quan es va presentar per primera vegada davant la justícia escocesa, el tribunal la va deixar en llibertat però li va retirar el passaport perquè no pogués abandonar el país. No obstant, el novembre del 2019 va aixecar totes les mesures cautelars contra l’exconsellera. El magistrat va tenir en compte el canvi de residència a l’arxivar la causa i ordenar l’eliminació de Ponsatí de la llista de persones perseguides al Regne Unit.

Abans que Alemanya detingués Puigdemont, dos països més havien evitat arrestar el líder de Junts quan aquest va trepitjar el seu territori. Primer va ser Dinamarca, a la capital de la qual, Copenhaguen, es va desplaçar l’expresident el gener del 2018 per fer una conferència universitària. La fiscalia havia sol·licitat al Suprem que es cursés una ordre de detenció, però el tribunal va refusar fer-ho. Dos mesos després, quan Puigdemont va viatjar a Suïssa, la fiscalia va optar per efectuar unes gestions prèvies per conèixer «la viabilitat de la detenció dels fugits i la seva reclamació a efectes d’extradició».

El Govern suís va afirmar que no hi havia «cap base» per detenir-los. El portaveu del Departament Federal de Justícia suís, Folco Galli, va recordar que, mesos abans, el Tribunal Suprem havia «retirat l’ordre de detenció i entrega europea» contra Puigdemont i la resta de fugits. «I aquesta decisió segueix vigent», va concloure. Suïssa va al·legar també que en aquest país resideixen, des del febrer del 2018, Marta Rovira i Anna Gabriel, contra les quals mai s’ha cursat euroordre. Es pot recordar que Rovira i Gabriel, a diferència de la resta de processats, mai han sigut acusades de rebel·lió ni de sedició.

En paral·lel, l’oficina Sirene (la xarxa d’informació i coordinació policial entre els països de la zona Schengen) helvètica va comunicar a l’espanyola que «els fets descrits no constitueixen, a primera vista, un delicte extradible», sinó que «semblen ser un delicte polític o un delicte relacionat amb un delicte polític».

El 23 de setembre del 2021, Puigdemont va ser arrestat a l’aeroport de l’Alguer, a Sardenya, en virtut de l’euroordre de detenció del Suprem. Després de passar la nit a la presó de Bancali, l’endemà el Tribunal d’Apel·lació de Sàsser el va deixar en llibertat sense mesures cautelars. La jutge Plinia Azzena va confirmar la legitimitat de la detenció del líder de Junts, però va ordenar la seva «immediata posada en llibertat» per considerar que l’ordre d’arrest estava suspesa. Un altre dels motius que va adduir va ser que no deixar-lo lliure danyaria «de forma greu el dret del detingut a viatjar lliurement per participar en les reunions al Parlament Europeu», garantit per «una immunitat encara intacta». 10 dies després, el Tribunal d’Apel·lació de Sàsser ha ratificat aquesta decisió.

El 26 de maig del 2019, Puigdemont, Comín i Junqueras –aquest últim llavors a la presó– van ser elegits eurodiputats en les eleccions europees i van adquirir immunitat parlamentària. Ponsatí va obtenir l’acta mesos després, després de la sortida dels europarlamentaris britànics arran del Brexit. Al desembre, el Tribunal de Justícia de la UE va esmenar Espanya al sentenciar que Junqueras havia d’haver sigut reconegut com a eurodiputat i haver gaudit d’immunitat. La decisió afecta Puigdemont i Comín, que el 6 de gener del 2020 van ser reconeguts com a eurodiputats.

Immediatament, el jutge Llarena va sol·licitar al Parlament Europeu el suplicatori perquè suspengués la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí. El març del 2021, l’Eurocambra va aprovar el suplicatori i els tres eurodiputats van recórrer la pèrdua de la immunitat al Tribunal General de la UE, que va acceptar les mesures cautelars i els va tornar la prerrogativa provisionalment. Però el 30 de juliol passat, la justícia europea va desestimar les mesures cautelars i va anul·lar definitivament la immunitat de Puigdemont i els exconsellers. Ara bé, la interlocutòria explicita que les euroordres estan suspeses mentre es resolen les qüestions prejudicials presentades pel Tribunal Suprem.

I és que, el març del 2021, el jutge Llarena va enviar set qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la UE per intentar evitar que Bèlgica repeteixi amb Puigdemont la negativa a extradir Lluís Puig. En funció de la resposta de la justícia europea, que encara no s’ha pronunciat, Llarena decidirà si retira, manté o emet una nova petició d’extradició.