La por de la paraula ‘Espanya’

Sentir el que va dir la setmana passada Aznar sobre Espanya i la conquesta d’Amèrica ha d’entusiasmar molts espanyols, segons el seu càlcul electoral. Però fa por a una xifra similar, o superior. El discurs final de Pablo Casado va anar en la mateixa línia. Es tracta d’una idea de la nació que fortifica les seves fronteres amb l’extrema dreta però que expulsa moltíssims espanyols, no només els que se’n volen separar, sinó els que la voldrien d’una altra manera que no identifiqui la unitat amb la uniformitat ni la diversitat amb la dissolució. La peculiaritat és que Espanya és una idea de què s’ha apropiat intel·lectualment la dreta en les seves versions més extremes fins a confiar-ne la defensa abans a l’Exèrcit que a l’escola. L’esquerra des del retorn de la democràcia ha preferit no lliurar aquesta batalla o no ha sabut com fer-ho. Fins al punt que ‘Espanya’ ha passat a ser una paraula tabú sotmesa a tota mena d’eufemismes. Els congressos són federals i no nacionals i els partits són espanyols i no d’Espanya. La paraula per a molts està connotada políticament per un nacionalisme tan banal que resulta imperceptible per als qui el protagonitzen, però també per als que haurien d’oposar-hi una alternativa. De manera que el pes de la dialèctica sobre Espanya l’han protagonitzat la dreta i la perifèria, amb l’esquerra com a espectadora. 

Un repàs de les esmenes presentades al pròxim congrés del PSOE posa sobre la taula aquest problema. El socialisme ha venut massa vegades la defensa d’una concepció plural d’Espanya com una concessió als seus aliats parlamentaris abans que com una convicció. És un regal que ha fet a la dreta que, per imposar la seva idea d’Espanya, n’ha tingut prou amb confrontar-se amb la perifèria, no amb l’oposició. Però en el PSOE guanya terreny la idea que l’esquerra només podrà governar si defensa una idea inclusiva d’Espanya i la confronta amb l’ayusisme-aznarisme, defensor que Espanya és Madrid i Madrid és Espanya. En aquesta convicció ja no estan només els socialistes des de Catalunya, sinó també des de València, les Balears, etc. Pedro Sánchez intueix alguna cosa d’aquesta necessitat quan retira la llei audiovisual per defensar la pluralitat lingüística o quan proposa descentralitzar les institucions de l’Estat. 

Max Weber va deixar clar en el seu moment que les idees precedeixen les transformacions. Juan Pablo Fusi ha escrit un llibre que resumeix les idees que han sustentat el concepte d’Espanya en l’últim segle. A ‘Pensar España’ explica com dos grans corrents han inspirat els discursos polítics sobre Espanya: Manuel Azaña va atribuir tots els mals a la debilitat de l’Estat mentre que José Ortega i Gasset ho va fer a la falta de nacionalisme. I aquí segueix el debat com es veu aquests dies. Per afrontar-lo, s’ha de perdre la por de la paraula, i posar ‘Espanya’ al nom d’un diari és una manera de fer-ho, no per seguir entregant-la en mans de la dreta unifomitzadora sinó brindant-la als que la reconeguin diversa, o sigui, com és.