Els cinc caladors del gihadisme a Espanya

Quan, fa dues setmanes, van acudir unes dones musulmanes a fer una gestió a l’Ajuntament de Badalona, es va activar una xarxa d’informació de la seguretat de l’Estat, segons confirmen fonts policials catalanes: una d’elles portava burca fosc i guants, a la usança rigorista de l’Afganistan.

Els canvis en la vestimenta dels veïns són un dels senyals que a les Forces de Seguretat alerten de la possible presència d’un radicalitzador en un barri. El reclutador de Daesh dissimula –es camufla rere una aparença occidentalitzada, segons la pràctica de la taqiya–, però comença a influir en l’entorn, i l’entorn no dissimula», explica un dels experts policials consultats. Entre els senyals d’implantació del rigorisme n’hi ha tres: els afectats, principalment les afectades, comencen a vestir d’una altra manera i a no sortir soles. Les famílies ja no van a les festes del barri, no es veuen els seus fills als autos de xoc o en concerts amb els nanos europeus, i la policia local registrarà un repunt de la violència masclista.

A Badalona hi ha antecedents. L’operació Hawda de la Policia Nacional va neutralitzar allà una xarxa de reclutadors de Daesh el juliol del 2020. Ja abans s’havien percebut senyals de rigorisme en barris com la Salut i Sant Roc, i a la veïna Santa Coloma. «Busquen joves en entorns delinqüencials, segona generació d’immigrants amb limitacions socials i educatives. L’islam que els venen els fa pujar l’autoestima. El captador canalitza la seva ràbia continguda», explica una de les fonts policials a l’àrea metropolitana de Barcelona.

A la capital catalana, la detenció de Mohamed Y. Amrani es va avançar per la radicalització molt severa que mostrava el terrorista, segons fonts pròximes a l’operació. La nit abans que, a trenc d’alba del 8 de maig de 2020, guàrdies civils del Grup d’Acció Ràpida (GAR) entressin al seu pis de Ciutat Vella, el terrorista se la va passar en blanc, veient vídeos de decapitacions comeses per integristes.

L’insomne s’havia radicalitzat i confinat al març, quan va perdre la seva feina de cambrer a causa de la pandèmia. De consumir propaganda del gihadisme havia pujat a un esglaó superior d’educació per matar, el moment en què va tenir tutor: un combatent a Síria que per videoconferència l’alliçonava a atemptar a territori europeu.

«Seré una màquina de picar; no tinc por», li va dir al seu mestre en una de les seves últimes converses. «Tot i que sigui només amb la mà pots actuar; no necessites més», li deia el mentor.

«El gihadisme escampa la seva propaganda entre milers de seguidors. Només uns quants responen, els febles, els més fàcils d’adoctrinar», explica la font de l’operació. I en aquest cas la debilitat era extrema: l’acòlit patia inestabilitat mental. Més de la meitat dels autoradicalitzats disposats a matar detinguts a Europa des del 2018 presenten inestabilitat psicològica.

Sans o malalts, preocupen per igual. «El pròxim atemptat en aquesta zona serà lowcost», augura una de les fonts policials catalanes consultades, referint-se amb el terme en anglès que l’organització de l’acte terrorista serà sense organització excessiva ni armament. No s’oblida de l’atac d’Abdelouahab Taib, ganivet en mà, a la comissaria dels Mossos de Cornellà el 20 d’agost de 2018. 

L’últim informe anual de Seguretat Nacional assenyala com «un nou perfil emissor d’amenaça» els «viatgers frustrats», gihadistes que es van entrenar per anar a la guerra a l’Orient Mitjà i a qui la pandèmia va impedir viatjar. Daesh els va ordenar el 2020 atacar a Europa si no podien anar al front.

I en aquests paràmetres se situa el franctirador d’Estat Islàmic atrapat per Informació de la Policia Nacional a Las Rozas (nord-oest de Madrid) i els plans del qual investiga el Jutjat Central 6 de l’Audiència Nacional. Volia incorporar-se a la guerra a Idlib (Síria) i, mentre difonia propaganda gihadista, es va entrenar en tàctiques d’autoprotecció de franctiradors. Va deixar casa seva i va buscar pisos d’okupa, sempre en localitzacions des d’on pogués divisar tots els voltants. A les seves xarxes socials tenia tres mujahidins (combatents) a Síria. El 15 de desembre de 2020 la Policia va decidir detenir-lo: havia confessat a un dels seus tutors que volia immolar-se ja.

L’àrea de presència de gihadistes a Madrid inclou sobretot la gran perifèria sud, fins als pobles del nord de Toledo. A Santa Olalla, el 30 de juny, va ser detingut un obrer amb tres mujahidins sirians a l’agenda del seu mòbil, pel que havia rebut diverses aplicacions antiespia i 60 manuals d’autocapacitació terrorista. L’últim: «Tàctiques de combat nocturn».

Quan la Policia Nacional va capturar l’autodenominat «reporter» del gihad, el 8 de novembre de 2017 –ha tornat a ser detingut per la Guàrdia Civil i va ingressar a la presó de Múrcia aquest mes de setembre–, l’home, de 28 anys, es va regirar i va ferir un dels agents. Al treure’l amb els grillest de la casa on vivia amb els seus pares, marroquins, ancians i analfabets, xisclava en dariya: «¡Jo soc el terrorista!», relaten fonts de l’operació.

El reporter, considerat un reclutador emblemàtic de Daesh, havia mogut una dotzena de combatents a Síria des del seu feu al barri Príncipe Alfonso de Ceuta. D’allà han sortit un quart dels 300 espanyols enrolats per anar a Síria i l’Iraq.

Fonts d’Interior diferencien en potencial el Príncipe de la seva similar Reina Regente de Melilla, on els espanyols d’origen marroquí són menys proclius al gihadisme. Una majoria té família al Rif, una regió del Marroc «on hi ha altres preocupacions nacionalistes, i no la del califat universal», explica una font de la Seguretat de l’Estat a Ceuta.

Ceuta, envoltada per la província de Tetuan i a prop de Tànger és diferent. «Els radicals a la zona són en la seva gran majoria seguidors de Daesh», explica. S’ha pogut veure en l’última operació de la unitat antiterrorista marroquina BCIJ al sud del país, capturant tres membres d’Estat Islàmic el 14 de setembre, i en la detenció a Tànger, set dies abans, per la policia marroquina d’un terrorista amb plans per atacar el turisme al seu país, que va descobrir la Comissaria d’Informació de la Policia Nacional.

Fonts de la lluita antiterrorista confirmen que la connexió narcotràfic-gihadisme no ha deixat d’investigar-se a l’eix Marroc-Camp de Gibraltar, tot i que encara sense resultats.

«Al Magrib i el Sahel, Daesh té tres vies de finançament: el segrest, el narcotràfic i el tràfic de persones», explica una font de la Guàrdia Civil a la zona. Sí que ha aflorat la connexió amb la immigració il·legal a Llucmajor (Mallorca), on el 5 d’agost l’institut armat va detenir l’algerià Abdel K., paterista amb connexió amb Algesires i que també portava combatents a Líbia. S’investiga si el detingut té relació amb la introducció a Almeria d’un mujahidí retornat de Síria, i tres més a Barcelona de pas cap a França.

La tranquil·la convivència entre cristians i musulmans als barris d’El Saladillo i La Piñera d’Algesires era bon amagatall per a Nabil E.A., que a les xarxes socials prometia: «Amb el permís d’Al·là, al-Àndalus tornarà a ser terra de califat». Nabil ha sigut un dels últims acusats de terrorisme a pactar amb la fiscalia una reducció de pena (tres anys en comptes de quatre) per confessar, seguint una estratègia que té ja deu anys.

El maig del 2017 va aparèixer a la presó madrilenya d’Estremera un dibuix guixat en una paret amb la caperutxa d’un bolígraf, un quadrat i un cercle amb un rètol d’«Al·là és l’únic déu i Mahoma el seu enviat», reproducció de la bandera negra de Daesh.

Aquest grafiti seria el primer d’una dotzena que han anat apareixent en altres centres penitenciaris en el que en la lluita antiterrorista expliquen com a «juraments de fidelitat a ISIS» per presos radicalitzats.

La investigació sobre la primera pintada d’Estremera, encara sota secret, ha donat lloc més recentment a una inquietant troballa: integristes d’aquesta presó intentaven aixecar un front de presos islamistes a les presons.

Hi ha antecedent en un altre intent, el 2018, al penal de Topas (Salamanca), pel qual es va investigar Abderrahman Tahiri, condemnat per preparar la voladura de l’Audiència Nacional amb un camió d’explosius.

Ara els d’Estremera estaven enviant cartes a condemnats en altres presons, textos que poguessin passar una censura, qüestions alcoràniques o simples expressions d’ànim. L’organització era «rudimentària», diuen fonts pròximes a la investigació. Havien aconseguit els noms dels gihadistes destinataris mirant els diaris.

«Les presons no són un niu de gihadistes», protesta una font penitenciària sobre la imatge que donen casos com aquest, però alguns dels 108 homes que compleixen condemna per terrorisme islàmic a Espanya, i dels 250 que es consideren susceptibles de captació islamista, «han descobert que la unió fa la força –creu Francisco J. Macero, funcionari de presons expert en radicalització del sindicat ACAIP i col·laborador de la xarxa europea d’alerta RAN–. Intenten agrupar-se perquè no tenen una banda, sinó microcèl·lules disperses. I per a això necessiten captar més adeptes».