Sánchez rep el reconeixement de González i Zapatero i empodera Bolaños

«Necessitàvem això». Ho deia un baró, però aquesta reflexió era molt compartida en aquest 40è Congrés Federal del PSOE. Això, era el xut d’energia que proporcionava la reconciliació interna definitiva. La unitat, sense impostures, almenys per ara. O fins que vinguin mal dades. Tot el partit va assaborir i aplaudir la sensació estranya de la pau interior. L’abraçada de Pedro Sánchez amb els seus predecessors. Amb els expresidents Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero i l’exvicepresident comunitari Joaquín Almunia. La foto dels quatre davant una imatge gegant de l’únic que faltava, Alfredo Pérez Rubalcaba, mort el 2019, llargament ovacionats per un plenari posat dret. Una imatge per a la història marcarà aquest conclave a València, malgrat els matisos, malgrat la reivindicació que González va fer del seu dret a opinar i no estar callat. Com ho farà l’empoderament definitiu de l’home fort de Sánchez, Félix Bolaños. Un dirigent lleial, fidel, discret, que no ha deixat de créixer i créixer en els últims anys, que va arribar al Ministeri de la Presidència el juliol passat i que ara, com s’esperava, s’integra a la direcció del PSOE. Qui és, de facto, el vicepresident polític del Govern penetra en el pont de comandament de Ferraz. També entra, com a portaveu, el polític de Jaén Felipe Sicilia, secretari general adjunt dels socialistes a la Cambra baixa.

En la inauguració oficial del 40è Congrés, la mirada es dirigia sobretot a González. Sánchez havia recuperat la relació amb Zapatero després de les primàries del 2017 en què l’expresident va donar suport a Susana Díaz. Però no el patriarca socialista. Tots dos havien trencat fa cinc anys. González havia declarat la seva «orfandat representativa», havia criticat l’aliança amb Unides Podem –havia comparat la coalició amb el «camarot dels germans Marx»–, s’havia enfrontat fortament amb Zapatero per Veneçuela. Però aquest últim estiu Sánchez i González es van anar acostant. Es van trucar. Es van veure. El president va voler que estigués en el conclave i hi participés. I l’exlíder va acceptar. I aquest dissabte li va donar la seva benedicció.

«El president i secretari general sap que estic disponible, que dic el que penso i penso el que dic, i sap que no interfereixo. Ni tan sols pretenc que es tingui en compte el que opino de bona fe. La meva lleialtat és amb un projecte polític que vaig encapçalar durant 23 anys, durant 13 i mig com a president i que ara encapçales tu, Pedro Sánchez. ¡Endavant!». González s’havia reservat l’arenga per al final, conscient que era el fermall que el seu partit necessitava.

L’expresident va celebrar explícitament la gestió de la pandèmia desplegada per l’Executiu. Va ser menys pròdig en afalacs cap a Sánchez que Zapatero, però tampoc es va desmarcar de manera incòmoda. Va aixecar la mà, això sí, per demanar als seus que li deixin dir el que vulgui. «De mi es diuen moltes tonteries. Les suporto bé, però les suporto menys si són dels nostres [...]. No dic tot el que penso. Però quan no callo vull que sapigueu que em sento lliure perquè dic el que penso, i em sento responsable perquè penso el que dic, tot i que això no garanteix que no m’equivoqui». González llavors va demanar a Sánchez que «estimuli» dins el PSOE «la llibertat d’expressar-se críticament», la llibertat per «opinar el que es pensa i la responsabilitat de pensar el que es diu quan es parla».

Zapatero va desplegar un estil diferent. Més de míting, més aplaudit. Més elogiós cap a la gestió de l’actual Executiu sense oblidar el passat socialista, el partit que compta amb «la millor història de totes les forces polítiques contemporànies». «D’aquest congrés sortirem a guanyar els pròxims cicles electorals a Espanya. No en tingueu cap dubte. Perquè és un congrés d’unitat, de futur, de socialdemocràcia avançada, renovada, forta, jove, dinàmica –va exclamar–. ¡Perquè tenim un Govern, un president i un secretari general que només pensen en el futur d’Espanya i la decència d’aquest país». Els dos expresidents representaven dos estils diferents. «La generositat intel·ligent» de Zapatero, deia un ministre, davant una contenció més gran de González. Però tots dos eren a València, i aquest era el gest definitiu de cohesió interna.

Sánchez va dinar després amb els tres exlíders –Almunia va participar ja a la tarda en una taula rodona sobre Europa–, els ministres i els dos pilars de la seva cúpula, Adriana Lastra i Santos Cerdán. Després es va entregar a la litúrgia dels conclaves socialistes: la reunió amb els barons per acabar de compondre l’executiva. S’esperava rematar la direcció durant la tarda, però no va ser possible i els últims ajustos van allargar el disseny fins ben entrada la nit.

Notícies relacionades

Sánchez compon una executiva amb sis ministres, més jove i amb un 60% de dones

González acompanya Sánchez: «Sap que estic disponible, dic el que penso i no interfereixo»

Un dels fitxatges estrella de Sánchez és el jugador de waterpolo Víctor Gutiérrez, un dels primers esportistes que ha declarat públicament la seva homosexualitat. Ell conduirà la Secretaria LGTBI.

Sí que s’havia acabat abans el debat de les esmenes a la ponència marc. El PSOE fa un pas més enllà en la seva demanda de l’abolició de la prostitució, tot i que recolza no obstant l’esperit de la llei LGTBI pactada amb Unides Podem. Recupera la referència indirecta a la plurinacionalitat i critica la «falta d’exemplaritat que s’hagi pogut produir en qualsevol instància pública» (llegeixi’s la Corona). Gens trencador per una lògica: ser a l’Executiu retalla el marge de maniobra.