Sánchez enterra el fantasma del sanchisme

Si va existir o no el sanchisme, és una qüestió de perspectiva. Quan el 2017 les primàries van donar la paraula a la militància socialista, aquesta va votar i va decidir el futur del partit, ratificant l’estratègia del ‘no és no’ de Sánchez, que de forma mil·limètrica reproduïa el relat arquetípic de l’heroi. El PSOE havia parlat. No obstant, diversos factors van permetre encunyar el concepte ‘sanchisme’ com una nova ideologia política en l’opinió pública.

Ruptura emocional

En primer lloc, el 39è Congrés Federal només va encimbellar els que van guanyar, amb algun detall d’integració obligada, però sense una estratègia d’unió real. En segon lloc, les veus que van perdre el congrés van guanyar espai en alguns mitjans a costa de criticar el nou PSOE a través de la figura del seu secretari general, fins i tot afirmant que no se sentien representats pel seu propi partit. I, en tercer lloc, perquè en l’oposició van saber treure profit d’aquesta ruptura emocional del socialisme i van decidir donar carnets de bons i mals socialistes des de les files conservadores, utilitzant la paraula ‘sanchisme’ per perjudicar l’actual direcció.

La crisi de Govern del mes de juliol va ser un punt d’inflexió públic d’una cosa que ja passava de forma soterrada des de feia temps. El procés de curació de les ferides portava fins a l’Executiu persones molt vinculades amb les candidatures de Patxi López i Susana Díaz. Va ser el colofó públic d’un moviment que des de feia temps es produïa des de la Secretaria d’Organització del partit.

Estratègia culminada

S’havien bastit ponts amb baronies i presidents d’executius socialistes que es van posicionar contra Sánchez el 2017. A poc a poc, es van anar aproximant postures, llimant asprors i col·laborant, sobretot a partir de la irrupció de la pandèmia, que ens va ajudar a tots a diferenciar les coses accessòries de les importants. I així s’ha forjat l’estratègia que culmina al 40è Congrés Federal, amb la fotografia de tot el poder institucional del PSOE, una foto que enterra el fantasma del sanchisme.

¿Voluntat o necessitat? És la gran pregunta sense resposta única, que, com gairebé tot en política, és qüestió de perspectiva. El PSOE està en una posició de domini electoral que es posarà a prova en el pròxim cicle electoral amb algunes qüestions que són sota el radar de Ferraz i la Moncloa. Els presidents autonòmics socialistes tenen un recolzament electoral més gran que l’Executiu central, les seves bases de recolzament són més fortes i transversals.

El pols de l’esquerra

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

La marca PSOE aguanta millor el desgast que la del president del Govern, a causa fonamentalment de l’efectivitat de l’estratègia sanchista d’atac, que, com es comentava anteriorment, el diferenciava del socialisme. Les crisis internes resten efectivitat a la comunicació, i els partits cohesionats tenen millors resultats que els fracturats. I, finalment, el lideratge intern de Sánchez no té ni qüestionament ni alternativa.

El 40è Congrés Federal ha sigut un èxit per a la direcció del partit. Amb la cita valenciana s’ha tancat un parèntesi en la història del partit, un parèntesi dolorós a escala interna, però que a escala externa va permetre recuperar el pols de l’esquerra, el relat de partit de base, el Govern d’Espanya i moltes victòries electorals històriques en llocs com Madrid, Múrcia, Castella i Lleó o la Rioja, on feia dècades que la llista més votada no era la dels socialistes. Avui el sanchisme ja no existeix, l’ha enterrat el lideratge socialista de Pedro Sánchez.