El cotxe bomba, el tret al clatell i la bomba adossada van ser els mètodes més utilitzats per ETA per portar a terme els 3.101 atemptats que va cometre en mig segle d’activitat. No obstant, en el seu últim butlletí intern ‘Zutabe’, datat l’abril del 2018 (últim mes abans de la seva dissolució), la banda només assumia l’autoria de 2.604 accions. Dos de cada tres atemptats, el 66,46%, van tenir lloc al País Basc, la comunitat més damnificada, seguida de Madrid i Catalunya.

El segrest, l’extorsió, la violència al carrer i la persecució en forma d’amenaces anònimes, cartells i pintades van ser altres de les seves maneres d’atemptar. De totes les seves accions, 379 assassinats atribuïts a ETA es mantenen avui impunes, ja que la justícia no ha pogut resoldre’ls. A més, ETA també va assassinar cinc membres de la mateixa banda i 147 etarres van morir per enfrontaments amb la policia, atemptats del GAL o l’extrema dreta, o víctimes de les seves pròpies bombes.

El nom del braç polític d’ETA era l’objectiu de totes les ires dels demòcrates quan, un atemptat rere l’altre, es negava a condemnar els assassinats de la banda, els justificava com a conseqüència del que anomenava el «conflicte basc» i no va tenir durant dècades el més mínim gest amb les víctimes. Al contrari que la declaració d’Arnaldo Otegi 10 anys després de la desaparició d’ETA. L’actual coordinador d’EH Bildu ha sigut el líder històric de l’esquerra ‘abertzale’, una ideologia que ha tingut la seva plasmació institucional en diverses marques: Herri Batasuna (1978-1998), Euskal Herritarrok (1998-2001), Batasuna (2001-2003), Acció Nacionalista Basca (2007-2008) i EH Bildu (2011-actualitat).

La llei de partits del 2003 va clavar el cop més gran a l’entorn polític d’ETA amb la il·legalització de Batasuna i de diverses marques hereves, fins que el 2011, el mateix any del cessament del terrorisme, la justícia espanyola va avalar la legalitat d’EH Bildu. Als anys 80 i 90, l’esquerra ‘abertzale’ va ser gairebé sempre la tercera força política del Parlament Basc. Avui és la segona.

«Miri, li truco en nom d’ETA. L’Hipercor de la Meridiana explotarà entre dos quarts de quatre i tres quarts menys cinc de quatre. Sobretot, que se’n vagi la gent dels aparcaments. Que surti tothom i, sobretot, de l’aparcament que no es mogui cap cotxe. Gora Euskadi». 38 minuts després de l’hora anunciada va explotar un Ford Fiesta al pàrquing del centre comercial. Estava carregat amb 30 quilos d’anomal, 100 litres de gasolina i 200 quilos d’escames de sabó i cola per augmentar la capacitat mortífera. 21 morts i 45 ferits.

Per a la història queda com l’atemptat més sagnant d’ETA, l’únic que la banda va reconèixer com «l’error més gran». Mentre els tres autors materials de l’atemptat ja han complert les seves condemnes, els ferits i les famílies dels assassinats continuen denunciant avui l’oblit institucional i la tardança a ser reconegudes com a víctimes del terrorisme. Una sentència judicial va reconèixer la responsabilitat de l’Estat per la tardança a evacuar l’establiment al considerar-se una falsa alarma.

ETA va assassinar 34 persones més a Catalunya. De fet, dels set atemptats amb més víctimes mortals, tres van ser a territori català: el d’Hipercor, el cotxe bomba contra la caserna de la Guàrdia Civil a Vic el 1991 (9 morts, entre ells cinc nens) i el cotxe bomba que va acabar amb la vida de sis policies nacionals a Sabadell el 1990.

Una investigació datada el 2002 estimava que ETA disposava llavors d’un pressupost anual de la banda que era de dos milions d’euros. En la daurada dècada dels 80 va arribar a ser fins i tot de 6,68 milions d’euros. Es calcula que el 75% d’aquests ingressos procedien de l’anomenat impost revolucionari, nom amb què s’ocultava el xantatge i l’extorsió a empresaris i professionals sota amenaces d’assassinat, segrestos i danys contra propietats. Els etarres van extorsionar unes 10.000 persones, tot i que la majoria no van cedir al xantatge.

La investigació més completa sobre l’impacte i el finançament d’ETA, realitzada per un grup d’experts bascos i publicada el 2018, va concloure que ETA va finançar la seva activitat terrorista per tres vies: va recaptar entre 102,65 i 106,09 milions d’euros a través de segrestos; un mínim de 21,5 milions mitjançant l’extorsió directa, i 19,43 milions per atracaments. El cost directe de l’impacte del terrorisme oscil·la entre 20.000 i 25.000 milions d’euros.

«Socialització del sofriment» va ser l’expressió que ETA va patentar per justificar els seus canvis d’estratègia, normalment com a reacció a cops policials. Un dels tentacles d’aquesta extensió del terror va ser la ‘kale borroka’, la violència de carrer que les forces de seguretat van arribar a definir com a «terrorisme de baixa intensitat», protagonitzada sobretot per joves. La dècada dels 90 va suposar un salt exponencial en aquests actes, passant de 86 casos el 1990 a 1.262 el 1996.

Aquest vandalisme de carrer, que moltes vegades coincidia amb dates assenyalades a les ciutats on tenia lloc, es traduïa, per exemple, en llançament d’objectes (llambordes, pedres o còctels molotov) contra vehicles públics i privats, barricades, atacs a seus de partits, jutjats, oficines de Correus, estacions de tren..., atacs a càrrecs electes, destrossa de mobiliari urbà (cabines de telèfon, caixers automàtics, papereres...) i pintades en immobles.

La iconografia de la lluita dels demòcrates contra ETA va tenir dos grans símbols: les mans blanques i el llaç blau. Els crespons d’aquest color van proliferar a les solapes, a partir de la iniciativa de quatre organitzacions pacifistes, el 1993 com a protesta davant el segrest de l’industrial Julio Iglesias Zamora. De les solapes es va estendre a llocs públics, com places i façanes d’institucions i edificis, sobretot amb els segrestos de José Antonio Ortega Lara i Miguel Ángel Blanco.

Ortega Lara, funcionari de presons, es va mantenir 532 dies en un zulo (una altra paraula encunyada pels etarres) de 2,2 metres d’amplada per 1,80 metres d’altura on amb prou feines podia posar-se completament dempeus. La seva foto el dia que va ser alliberat per la Guàrdia Civil va fer la volta al món. ETA va segrestar 79 persones: 12 van ser assassinades, 14 van ser ferides, 6 van ser alliberades per les forces de seguretat i la resta van ser alliberats per la banda després de pagar rescats.

Un estudi elaborat el 2020 reflectia que sis de cada deu joves no sabien qui era Miguel Ángel Blanco Garrido, el segrest i assassinat del qual, el 1997, va suposar un punt d’inflexió en el futur etarra. Va ser una de les accions més cruels dels etarres, que van capturar aquest regidor del PP a Ermua (Biscaia) de només 29 anys en resposta a l’alliberament d’Ortega Lara i van donar un termini de 48 hores a l’Estat perquè acostés a Euskadi tots els presos de la banda, una de les seves històriques reclamacions, per evitar el seu assassinat. Els terroristes el van executar tot just acabar el termini, i van provocar, abans i després del crim, l’onada més gran de repulsa als carrers coneguda fins ara, i que va ser batejada com l’esperit d’Ermua.

Segons un informe del Govern basc presentat el 2013, el total de persones detingudes entre 1960 i 2013 per pertinença o col·laboració amb ETA era d’unes 40.000. Però en xifres del Ministeri de l’Interior menys de 10.000 van ser imputades per la seva relació amb la banda terrorista. Quan ETA va anunciar el seu cessament definitiu, hi havia a les presons espanyoles 595 etarres, i 140 més eren en presons franceses. Deu anys després, en queden 187 a Espanya i 18 a França.

La política penitenciària del Govern i les seves conseqüències socials i judicials han creat termes que també han quedat ancorats en la luctuosa història d’ETA. Per ‘dispersió’ es va conèixer l’estratègia d’allunyar els etarres de les presons basques a fi de dificultar els contactes entre ells. Avui, del total del col·lectiu entre reixes, el 44% està tancat en centres d’Euskadi i Navarra. No queden etarres en presons a més de 500 quilòmetres. Les presons madrilenyes d’Estremera i Aranjuez són ara els punts de compliment de pena més llunyans, amb cinc interns dels anomenats ‘durs’. Els no penedits.

Molts dels que sí que van trencar amb ETA i es van penedir dels seus crims es van acollir a l’anomenada Via Nanclares, un intent de dividir el front dels presos facilitant la reinserció d’aquells que van demostrar la seva voluntat de contrició i van demanar perdó a les seves víctimes. Denominada així per la presó alabesa on es va forjar, un dels seus màxims exponents és Maixabel Lasa, la viuda que va conèixer i va compartir taula i estovalles amb dos dels assassins del seu marit.

Estiguessin o no penedits, una trentena d’etarres es van veure beneficiats per la derogació, per part del Tribunal d’Estrasburg, de la ‘doctrina Parot’, impulsada pel Govern per prolongar les condemnes etarres i altres assassins a l’aplicar-los els beneficis penitenciaris sobre la pena total, i no sobre el màxim legal permès de permanència a la presó.

En mig segle de terror hi va haver també moments d’esperança, tot i que la majoria van caure en sac foradat. Des de la dècada dels 80, ETA va declarar 13 treves (vuit totals i cinc de parcials) i en va trencar vuit al cometre atemptats mentre estaven en vigor. Només va respectar les de 1989 (tres mesos), 1998-99 (14 mesos) i 2011, la que va culminar amb el «cessament definitiu» del terrorisme. Aquests tres altos el foc i el decretat el 2006 (fulminat als nou mesos amb l’atemptat de la T-4 de l’aeroport de Barajas) van ser aprofitats pels governs del PSOE i el PP per negociar amb els etarres.

Notícies relacionades

Rodríguez Zapatero: «Hauríem d’anar més enllà, passar de la coexistència a la convivència»

Com més població, més recursos

Tot i que la xifra més dolorosa són els 857 assassinats, les víctimes d’ETA en són moltíssimes més. Els familiars dels morts, sens dubte, però també els 6.389 ferits, els 79 segrestats, la multitud d’extorsionats i la ingent quantitat de bascos que van emigrar de la seva terra per fugir de la pressió etarra. Un estudi difós el 2007 estima que 157.417 persones van abandonar Euskadi entre 1980 i el 2000, les dues dècades de més activitat criminal.

Quatre de cada deu assassinats van ser civils; sis de cada deu van ser membres de forces i cossos de seguretat, militars, polítics i funcionaris. En aquests últims 50 anys, el Consorci de Compensació d’Assegurances del Govern ha obert 30.169 expedients per terrorisme, que han suposat indemnitzacions per valor de més de 538 milions d’euros.