Un fundador d’ETA i un amenaçat per la banda conversen: «Tant de bo no hagués passat»

Per llei de vida, el País Basc perd valuoses neurones. I ho lamenten Ignacio Latierro i Eduardo Uriarte. «De Jauregi i Azurmendi cal valorar que, davant les situacions tan dramàtiques que hem viscut, tots dos van fer un exercici de racionalitat que els va convertir en referents per a tots els que lluitàvem contra la barbàrie», diu Latierro.

Llibres d’Azurmendi i d’Arregi han habitat les lleixes del símbol de la llibertat que és Lagun (Amic), la llibreria que van intentar destruir amb bomba els Guerrilleros de Cristo Rey i, després, ETA amb foc, pintura, amenaces i un assassinat frustrat.

Els dos interlocutors que conversen sobre el desè aniversari de l’anunci del final del terror són testimonis i protagonistes de l’ocorregut des que ETA va néixer, el 1958. Latierro, guipuscoà, no va pensar que acabaria portant policies d’escorta durant anys quan va liderar el Partit Comunista a Euskadi i va lluitar en la clandestinitat contra la dictadura franquista. I que dos guàrdies li cobririen l’esquena durant anys tampoc no s’ho podia pensar Uriarte quan va participar en la fundació d’ETA i preparava explosius a la zona posterior d’una escola de frares. La banda que Uriarte va fundar amb altres joves dels 60 va assetjar el llibreter que en la Transició va inaugurar amb María Teresa Castells i el seu marit, José Ramón Rekalde, el singular comerç pel qual, durant la xerrada, tafaneja llibres una clienta que només era una nena fa deu anys, quan ETA va dir que deixava de matar per sempre. La banda va intentar asfixiar Latierro i els seus socis... i va ser a Rekalde a qui van arribar primer, i li van clavar un tret a la boca.

A Eduardo Uriarte, els seus companys d’ETA li van posar Teo com a nom de guerra per les diverses misses que es va haver d’empassar un dia que esperava en una església una cita secreta que al final va fallar. Va ser membre de l’ETA de Mario Onaindia, amb el qual va reconduir part de l’organització a la política a Euskadiko Eskerra, i de Javier Etxebarrieta, el primer a prémer el gallet contra una persona en la història de la banda.

«Una vegada, María Antonia Iglesias, va dir de mi, en un llibre molt gruixut, que els pitjors som els neoconversos –diu fent broma Uriarte fent riure Latierro–. I jo li vaig dir: «¡Sisplau, neoconvers no, digue’m traïdor! Jo soc un traïdor perquè vaig trair un projecte polític que acaba en l’assassinat. Jo soc un traïdor a molta honra».

Ha vingut a tomb la sortida d’Uriarte perquè parlaven els dos de ‘Maixabel’, la pel·lícula que ocupa ara converses polítiques i culturals com des de fa sis anys les ocupa la novel·la ‘Pàtria’.

«La pel·lícula ha captat bé l’esperit de Maixabel –diu Latierro, que és amic de la viuda de l’assassinat Juan María Jauregui–. I al presentar els personatges descriu bé la seva mena, la seva condició: els que s’han esforçat perquè en aquest país hi hagi llibertat i els que han protagonitzat una història de terror». Uriarte matisa: «Tinc encara tics de quan vaig estar a la presó, a l’hora de fer el llit o plegar la roba... i a la pel·lícula per fi veig un pres que pateix». L’expolimili condemnat a mort a Burgos (1970) i acollit a l’amnistia posterior creu que la pel·lícula del moment «va a la recerca del ‘tots podem perdonar-nos’. L’actitud de Maixabel és generosa, admirable, però tendeix a traslladar a l’ètic, o al religiós si es vol, el que ha de procedir del pla polític: el compliment de la llei». 

Efemèrides sense sentit

Crida l’atenció l’actitud de gairebé indiferència d’aquests dos bascos per l’aniversari de l’anunci que va fer ETA el 20 d’octubre del 2011. «És que aleshores a mi ja m’havia passat una cosa rellevant: ja no tenia escorta des de feia alguns mesos. Existia l’amenaça que encara ETA fes alguna barbaritat, però ja havia assumit la idea que desapareixien».

«Es veia a venir el final d’ETA perquè operativament ja era un desastre –opina Uriarte– i l’acció de la policia era cada vegada millor; el suport internacional, evident, sobretot després de l’atemptat de les torres de Nova York; i a sobre van cometre l’error de matar un policia francès... L’IRA ja s’havia rendit; només quedava ETA. A mi el que em va escamnar va ser el llarg procés de negociació que es produeix».

Ha dit això el biscaí i s’obre la xerrada al que va ser i el que hauria pogut ser, o no, i si el 2011 va ser el final de les armes però no la derrota de les idees que introduïen les bales a les recambres.

En aquesta negociació «ETA en realitat deixa les armes perquè ja no té capacitat operativa, però hi havia un interès polític per donar una sortida al seu braç polític. I això fa que el discurs que ETA havia promogut continuï en la societat basca», opina Uriarte. I Latierro el matisa amb una visió possibilista: «Jo també vaig viure amb inquietud la negociació. ¿Va facilitar el futur de les idees que representava ETA? Segurament s’hauria pogut fer millor, però... també hauria pogut haver-hi una victòria més tova, en què les concessions haguessin sigut més grans, i els beneficis penitenciaris haguessin existit, cosa que a la pràctica no ha passat després». I afegeix: «Afortunadament en el final hi va haver Rubalcaba, que va eliminar algunes inconveniències».

Ambient contra la llibertat

Eduardo Uriarte acaba de tornar d’unes vacances per Extremadura, la Manxa i Andalusia. Anava acompanyat d’un altre exmembre d’ETA. «Tots dos volíem fer un volt en llibertat», explica. Certament, ETA ja no mata. «I jo me n’alegro, però viu en una contradicció, perquè noto la pressió social, la discreció amb què t’has de comportar en determinats ambients, per pronunciar la paraula ‘Espanya’, per exemple, que és un tabú, o per celebrar el gol d’Oyarzabal amb la selecció, que crec que vaig ser l’únic en tot el meu bloc, tot i que altres també voldrien celebrar-lo. Hi ha en la societat basca una pesadesa ambiental contra la llibertat de les persones», diu Uriarte, una cosa que provoca una tensió quotidiana: «Quan entro a la biblioteca de la Universitat alguns em miren perdonant-me la vida».

Respon Latierro: «És evident que 50 anys de terrorisme tan potent, i amb tant suport social com el que va tenir, no passen debades. La meva màxima preocupació ara està en les jornades electorals, quan continuo veient que un important percentatge de bascos continuen votant Batasuna, Bildu o com es vulguin dir».

I per a aquest fenomen, veu l’intel·lectual guipuscoà una explicació, una coincidència en el temps de dos fets polítics: «Crec que hi ha una cosa que ens ha pesat als que vam aprendre a ser addictes a la democràcia liberal: quan es produeix el moment positiu del final del terror, coincideix amb el moment de més grau de deteriorament de la confiança en la democràcia espanyola, en els partits PSOE i PP, i no hem estat en les millors condicions per al rearmament democràtic de la societat basca».

Tant de bo

I en això, precisament, coincideixen quan recorden què pensaven que podia passar a partir del cessament dels atemptats. «Jo estava convençut que el final d’ETA aniria acompanyat d’un descens molt important dels vots al món de Batasuna, però això no ha passat», diu Latierro, i remarca des d’una altra posició Uriarte: «Jo als 90 vaig creure que una Euskadi sense violència seria gairebé com si em passegés per la plaça d’Espanya de Sevilla», diu rient.

Notícies relacionades

ETA en 10 paraules: el vocabulari de mig segle de terrorisme

ETA va acabar a la ruïna

No hi ha hagut tal cosa, però sí que es produeixen altres detalls ambientals, símptomes d’evolució, que celebra Latierro: «Jo crec que avui el sentiment majoritari en la societat basca, incloent-hi el món de l’esquerra ‘abertzale’, és el de ‘tant de bo no hagués passat’».

«Tant de bo no haguessin passat els errors comesos i els anys perduts de la meva joventut», sentencia Uriarte, i adverteix del risc de girar full sense assumpció de responsabilitats: «Aquest ‘tant de bo no hagués passat’ pot ser un pal·liatiu del necessari sentiment de culpa».