Montero: «El finançament es decidirà de manera multilateral i serà valent amb les autonomies infrafinançades»

¿Com observa la formació de blocs? 

Ho veig contraproduent. Crec que és un debat prou complex que requereix per part de tots els territoris una altura de mires. La resposta ha de ser ponderada, de manera que siguem capaços de tenir en compte el que passa en la provisió dels serveis públics per tenir una població dispersa, però també el que passa en determinades èpoques de l’any quan multipliques per cinc la població. Quan els debats es plantegen en perspectiva de bloc, és com aventurar que anem a una batalla. I justament el finançament autonòmic no es pot plantejar en termes de guanyadors i perdedors. S’ha de plantejar en termes que si és possible tots hi guanyem i que tots renunciem a una part del que idealment seria el nostre guany perquè s’aconsegueixi un acord global. I això quadra malament amb situar-se en un bloc davant els que s’han reunit en un altre bloc. I al final no voten els territoris, voten les formacions polítiques i no es pot sostenir un criteri i el contrari per part d’un mateix partit, depenent del lloc on es parli. I això és el que està passant amb el PP.

I també amb el PSOE.

També passa amb el PSOE. Situar-se en una visió populista, del que cal dir a cada territori per confrontar amb el Govern d’Espanya, acaba creant una incoherència i una contradicció que sembla que al senyor [Pablo] Casado no li preocupa gaire. Però a mi, que m’ho crec i que considero que les comunitats han de tenir un nou model de finançament almenys dissenyat en aquesta legislatura (i si és possible aplicat), no em sembla que això sigui una cosa que hi contribueixi.

Crec que hi ha gent que juga a la confrontació utilitzant el finançament autonòmic. Si cada vegada que es posa un model a la taula, el que l’analitza el trasllada en termes de població [de finançament per habitant], ¿per què no fem el repartiment per població? Perquè som conscients que el cost de la provisió d’aquests serveis no només té a veure amb el nombre de persones, sinó també l’estructura de l’edat o la dispersió. I, per tant, si ens posem d’acord que la població té aquest pes dins del finançament, després no val que un vagi al territori a dir que per al Govern no compta, a efectes de finançament, un volum de persones. Aquest tipus de trampa, aquest tipus de populisme a l’hora d’abordar aquest tema, és el que impedeix realment fer acostaments.

 ¿Li molesta que els barons socialistes caiguin en això? Alguns s’havien apuntat a la cimera del president gallec, que finalment se celebrarà el 23 de novembre. ¿Cauen en aquest populisme que vostè veu contraproduent?

A mi em sembla que no ajuda que un se situï, com està fent el PP, entorn de fronts, perquè el senyor [Alberto Núñez] Feijóo, quan va comunicar que havia convocat altres presidents autonòmics que havien acceptat poder debatre, ho va fer en termes de confrontació amb el Govern d’Espanya. I això no és aliè a cap president autonòmic. Jo entenc que de bona fe un diu que sí a assistir a una reunió, però hi comença a haver incoherències quan es planteja en termes de confrontació o com un front davant un altre grup de comunitats que també s’han reunit [Andalusia i València]. Llavors comença a ser poc adequat que continuem reunint-nos entorn de fronts en comptes d’entorn de possibilitats de trobada i d’acord, ho faci qui ho faci.

¿Ha donat la directriu als seus companys perquè no vagin a aquesta reunió?

No, li puc assegurar que no. Jo confio plenament en els presidents autonòmics. Diferent és que jo, com a ministra d’Hisenda, hagi de veure com som capaços d’acostar postures quan un prèviament s’instal·la la trinxera. Això és difícil. És més fàcil anar aproximant posicions quan un no ve de la trinxera. Però insisteixo, els debats que hi ha hagut fins a la data sobre finançament autonòmic s’han saldat amb un PP que ha carregat després contra el Govern d’Espanya.

Després els barons socialistes han caigut en la trampa.

Bé, jo diria que actuen de bona fe. I davant una qüestió que els preocupa, intenten veure si són capaços de compartir criteris comuns. Però quan veuen com s’utilitzen aquestes reunions, crec que a més d’un probablement no li hagi agradat la manera en què el senyor Feijoo el va utilitzar. No sé si la reunió es farà. No em preocupa que la reunió es faci o no.

Alguns presidents autonòmics demanen que es consolidi el fons Covid de 16.000 milions. ¿Està disposada a posar-ho sobre la taula?

És obvi que o es fa una profunda reforma fiscal o no hi ha capacitat de recaptar 16.000 milions addicionals per portar-los a les comunitats autònomes. És impossible consolidar aquests 16.000 milions anuals havent de fer un procés de consolidació fiscal. Ja veurem què ens aporta la reforma fiscal [que proposi el comitè d’experts al febrer], perquè està íntimament lligada a la capacitat econòmica que pugui tenir el Govern per col·locar recursos addicionals a sobre de la taula. És evident que per poder col·locar-los ha d’obtenir-los, perquè el que no pot fer el Govern, seria una eterna irresponsabilitat, és fer-ho a costa del dèficit.

Catalunya reclama una negociació bilateral.

El finançament autonòmic es decidirà en un entorn multilateral. I això ho hem dit sempre. Hi tindrà un paper el Consell de Política Fiscal i Financera. Ens podem enganyar tot el que vulguem, però al final qui vota el model de finançament autonòmic és el Parlament.

Per a l’anterior model, el del 2009, sí que hi va haver negociació bilateral i va ser aprovada per les Corts. ¿Es pot repetir la seqüència?

Una cosa són les reunions per aproximar les posicions del model i una altra que el finançament de Catalunya no estigui en connexió amb la resta de territoris. Es decidirà de forma multilateral. Ara, no tinc cap dubte que faran falta cinquanta reunions amb cada un dels grups per arribar a un acord al Congrés, i espero que prèviament en la feina amb les comunitats autònomes hàgim avançat. Però jo sempre he dit que la meva vocació és acordar la reforma del finançament amb el PP. Perquè això donaria estabilitat al model, ja que els qui han governat Espanya han sigut PP i PSOE. I perquè les comunitats, en la seva gran majoria les, lidera un partit o l’altre.

¿Com es posiciona vostè en el debat de l’ordinalitat que reclamen Catalunya i les Balears?

Ho hem de veure. Seria un error que cada una de les variables del model la veiéssim de forma aïllada de la següent. És bo anar aproximant-nos-hi per separat, però després cal fer la composició del puzle, perquè potser una comunitat perd en un paràmetre però no en un altre. 

La metodologia que planteja la porta a aquest carreró. Perquè primer farà una proposta de població ajustada sense tenir la resta d’elements a sobre de la taula. 

La població ajustada és la base del model, o sigui, una cosa que ningú discuteix. I confio a arribar a acords en aquesta. Després cal parlar d’anivellament, de l’abordatge del deute, de quina manera es reparteixen els esforços fiscals, dels fons. Ara bé, el model no acaba de construir-se fins que no està compost el mosaic sencer. Quan es componguin totes les peces és quan les comunitats tindran capacitat de dir si els agrada i si s’ha avançat. És molt difícil produir avenços davant posicions sobre la totalitat del model perquè ningú vol cedir.

¿Les comunitats ja coneixen la seva proposta?

No. Durant aquest període, i de forma discreta, han anat aportant al concepte de població ajustada, i ara el ministeri està intentant portar a la taula el model que pot ser més consensuat, que no necessàriament significa el que més m’agrada a mi. Com a Govern d’Espanya, hem de ser equànimes, justos i garantir que la prestació serà suficient, igualitària en tots els territoris.

¿Quina solució es posarà a sobre de la taula per alleujar el deute de les comunitats infrafinançades, com València i Múrcia?

Aquest no és un debat més. És obvi que cal adoptar algunes decisions sobre l’endeutament que suporten comunitats autònomes i que llasta la seva capacitat per al futur. Cal ser valent a l’abordar aquest debat que habitualment s’escora per aquesta dificultat d’intentar saber si tota la part de deute es deu a un infrafinançament o no.

¿Quina és la solució «valenta»? ¿Una quitació, una renegociació?

És prematur parlar d’això. Serà l’última part del debat del model. Haurem de veure prèviament quins són els recursos que es poden aportar a les comunitats autònomes, quina capacitat tenen d’anar absorbint aquestes ràtios d’endeutament i fer les projeccions. És un exercici que requereix molt temps. Entre altres raons, perquè no podem enviar missatges contradictoris als mercats i a mi mai m’agrada parlar ni de condonacions ni de quitacions, tot i que es tracti de comunitats autònomes.

¿Hi haurà una tributació mínima per a alguns impostos, com successions o patrimoni, com es va pactar amb ERC l’any passat? 

Esperarem els experts, que ens entregaran la seva proposta al febrer. És possible que ens plantegin un tipus mínim o una forquilla de tipus. O pot ser que no ens diguin res respecte a aquesta harmonització. Nosaltres creiem que sí que és important que les figures fiscals que nodreixen les arques autonòmiques no es quedin anul·lades, sobretot si venen de la mà d’una demanda de més recursos. Perquè això és una absoluta contradicció. Si algú considera que pot abaixar la seva recaptació és perquè entén que la seva comunitat té prou recursos per poder prestar els serveis. El que no val és abaixar els impostos i demanar els diners al Govern d’Espanya, que sigui ell que apugi els impostos per després criticar-lo. 

Notícies relacionades

ERC i el PNB aplanen a Sánchez l’aprovació dels Pressupostos

Díaz accepta que Economia entri en la reforma laboral a canvi de fixar els continguts amb Sánchez i Calviño

Madrid porta una rebaixa de l’IRPF.

No només Madrid. La porta Madrid i la porta Andalusia. Hi ha com un acord de comunitats del PP d’entrar en això que jo he anomenat populisme fiscal. Fan senyals que no tenen capacitat recaptatòria, però aprofundeixen en aquesta antipedagogia fiscal que no és bo finançar amb la capacitat econòmica de cada un els serveis de tots. És a dir, uns directament fan rebaixes fiscals que minven la seva capacitat recaptatòria i demanen diners al Govern d’Espanya. Això no pot passar. Per a això som corresponsables. Si no, estaríem demanant al pare Estat que financi el que un creu que electoralment millor li va per presentar-se a la següent contesa.